Benvolguts germans preveres de la diòcesi de Terrassa i de les diòcesis germanes; benvolguts familiars de Mn. Ramon; benvolguts fidels de diferents parròquies de la nostra província eclesiástica; sigueu tots benvinguts.
Ens hem reunit entorn de l'altar del Senyor per acomiadar el nostre germà mn. Ramon, que el Senyor ha cridat a la seva presència. Ho fem amb la celebració del sacrifici eucarístic, en el qual s'actualitza el Misteri pascual, la passió, mort i resurrecció del Senyor.
L'Evangeli que hem escoltat ens ajuda a superar la tristor per la pèrdua d’un ésser estimat. L'esperança en la resurrecció, es fonamenta en la paraula mateixa de Jesús: «Perquè la voluntat del meu Pare és que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell, tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia». Aquestes paraules alleujan el dolor per la seva pèrdua. Davant el misteri de la mort, la persona que no té fe pot arribar a pensar i sentir que tot s’ha perdut sense remei, que queden trencats tots els lligams i relacions que al llarg de la vida s’han anat entreteixint. Aleshores, és la paraula de Crist la que il·lumina el camí de la vida i confereix valor i sentit a cada moment de la existència, a cada fet, a cada alegría i a cada tristesa, a tots i cada un dels actes petits i grans que han anat conformant el nostre ministeri sacerdotal.
Jesucrist és el Senyor de la vida, i va venir per ressuscitar en l'últim dia tot el que el Pare li havia confiat. Aquest és també el missatge que Pere anuncia amb gran força en el dia de Pentecosta. Perquè Jesús no podia ser retingut per la mort. En la creu Crist va obtenir la seva victòria, que s'havia de manifestar amb la superació de la mort, és a dir, amb la seva resurrecció. El nostre germà Ramon va viure tota la seva existència en aquest horitzó de fe, consagrat al servei de Déu i dels germans, convertint-se així en testimoni de la fe en Crist, de confiança tot posant-se en les mans de Déu.
Mn. Casafont havia nascut a Besora, diòcesi de Solsona, el 25 d’octubre de 1925. Ingressà en el Seminari de Solsona i rebé l’ordenació sacerdotal el 15 de juliol de 1951 a Navàs. A la diòcesi de Solsona exercí com a vicari de la parròquia de Torà (1951), encarregat i regent de Cellers i Claret (1952), rector de Montpal (1956) i regent de Vilasana (1959).
L’any 1968 es traslladà a Barcelona, i exercí com a adscrit a Sant Oleguer de Barcelona (1968), coadjutor a Sant Martí de Sant Celoni (1973), encarregat de Sant Pere Apòstol de Sabadell (1977), i des de l’any 1977 fins a la seva jubilació canònica l’any 2005 va ser regent i rector de Santa Maria d’Ullastrell. L’any 1993 va ser també rector de Sant Martí del Sorbet de Viladecavalls i des de l’any 1996 fins a la jubilació també exercí com a rector de la parroquia de Santa Maria de Villalba, que actualment forma part de la diòcesi de sant Feliu de Llobregat.
L’any 1970 es va incardinà a Barcelona i amb la creació de la diòcesi de Terrassa el 15 de juny de 2004 hi quedà incardinat. L’any 2005 es va jubilar canònicament i passà a viure en aquesta Residència Sacerdotal de Sant Josep Oriol. Les seves restes seran traslladades al cementiri d’Ullastrell on rebran cristiana sepultura.
Mn. Ramon era un sacerdot gelós i treballador, entregat a la paròquia; va fomentar la litúrgia i les devocions populars. Encara recordo diferents ocasions en que vaig presidir el viacrucis de divendres sant per tot el poble d’Ullastrell amb una gran participació i un desplegament important d’ornamentació a cada estació. La major part del seu ministeri el va esmerçar a Ullastrell, d’on estic ben segur que era molt estimat, com en les altres parròquies que va servir. En la celebració del seu comiat vaig ser testimoni de com li expressaven el seu agraïment de diferents maneres i especialment amb el regal d’un viatge a Terra Santa.
Benvolguts germans, acabem d’escoltar les paraules de l'apòstol sant Pau: «Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell» (Rm 6, 8). Aquest fragment de la carta als Romans és un dels textos fonamentals de la nostra fe. En efecte, cada any es llegeix durant la Vetlla Pasqual, quan celebrem la resurrecció del Senyor, la seva victoria sobre la mort i el camí de resurreció que ens obre a nosaltres. Mentre donem a mn. Ramon l'últim comiat, aquestes paraules il·luminen el nostre horitzó vital i revifen la nostra esperança. Quantes vegades ell mateix les haurà llegit, meditat i predicat! El que l'Apòstol escriu a propòsit de la unió mística del batejat amb Crist mort i ressuscitat, ara ho està vivint alliberat dels condicionaments que el pecat imposa a la naturalesa humana.
Pau insisteix en el fet que la resurrecció de Jesucrist no és tan sols un fet aïllat, penyora d'una resurrecció futura, sinó que ens compromet des d'ara amb Ell. Estem morts "amb ell", estem enterrats "amb ell", vivim "amb ell" una vida nova. El baptisme ens ha submergit en el procés que condueix a la resurrecció. La mort física no pot impedir el desenvolupament d'un procés que fa penetrar cada vegada més en nosaltres una vida divina, a la mesura de la nostra imitació del servei, del despreniment de sí mateix, de l'amor, que conformen les característiques de la mort del Crist, Déu i home i de la vida de Déu.
La unió sacramental, però real, amb el Misteri pascual de Crist obre al batejat la perspectiva de participar en la seva mateixa glòria. I això té una conseqüència per a la vida d'aquest món, perquè, si en virtut del baptisme nosaltres participem en la resurrecció de Crist, aleshores ara «podem viure una vida nova» (Rm 6, 4). Per aquesta raó, el traspàs a la casa del Pare d'un germà en Crist, més encara si està marcat pel caràcter sacerdotal, sempre és ocasió d’acció de gràcies a Déu, per la crida que ell va rebre per a viure com a fill de Déu i com a sacerdot de Jesucrist.
Invoquem per al nostre germà la intercessió de Maria, Mare de Déu i mare nostra, i encomanem la seva ànima al Pare de la vida, perquè el rebi en el lloc preparat per als seus amics, servidors fidels de l'Evangeli i de l'Església.
Descansi en pau.