Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en la ordenació de diaques de Mn. Walter Cifuentes, Arturo Fabregat, Guillem López, Andrés Ramírez, Hernán Urdaneta i Agustí Villalba

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en la ordenació de diaques de

Mn. Walter Cifuentes, Arturo Fabregat, Guillem López, Andrés Ramírez,

Hernán Urdaneta i Agustí Villalba.

Diumenge 30-11-2014; diumenge I d’Advent, cicle B.

   

Salutacions

 

Benvolguts Srs. Bisbes, Vicari Judicial, Vicaris Episcopals, Secretari General, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, seminaristes, membres de la vida consagrada, germanes i germans que participeu en aquestacelebració. Especialment benvolguts Agustín, Andrés, Arturo, Guillem, Hernán i Walter i benvolguts familiars que els acompanyeu en un dia tan important.

   

Litúrgia de la Paraula

 

Avui iniciem amb tota l’Església un nou Any Litúrgic amb el primer diumenge d’Advent. Temps d’esperança, temps en el qual es renova en els nostres cors el record de la primera vinguda del Senyor, en humilitat i ocultació, i es renova l’anhel del retorn de Crist en glòria i majestat.

 

Aquest primer diumenge d’Advent està profundament marcat per una crida a la vigilància. Sant Marc, en el fragment que hem escoltat, inclou fins a tres vegades el manament de "vetllar" en les paraules de Jesús. I la tercera vegada ho fa amb una certa solemnitat: "El que us dic a vosaltres, ho dic a tots. Vetlleu! ". No és només una recomanació ascètica, sinó una crida a viure com a fills de la llum i del dia.

 

Aquesta crida és dirigida no només als seus deixebles, sinó a tots els homes i dones de bona voluntat, com una exhortació que ens recorda que la vida no té només una dimensió terrenal, sinó que està projectada cap a un «més enllà». L’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, dotat de llibertat i responsabilitat, capaç d’estimar, haurà de retre comptes de la seva vida, de com ha desenvolupat les capacitats i talents que de Déu ha rebut; si els ha guardat egoistament, o els ha fet fructificar a glòria de Déu i en servei als germans.

 

La disposició fonamental que hem de viure i la virtut que hem d’exercitar és l’esperança. L’Advent és, per excel·lència, el temps de l’esperança, i l’Església sencera està cridada a viure en l’esperança i a esdevenir un signe d’esperança per al món. Ens preparem per commemorar el Nadal, l’inici de la seva vinguda: l’Encarnació, el Naixement, el seu pas per la terra. Però Jesús no ens ha deixat mai, és amb nosaltres de diferents maneres fins a la consumació dels segles.

 

Les preguntes que es fa el profeta Isaïes, el profeta de l’Advent, tal com escoltàvem a la primera lectura, segurament nosaltres també ens les hem formulat.Per què deixeu que ens desviem dels vostres camins i que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Tots som semblants a persones impures... No hi ha ningú que invoqui el vostre nom.

 

El panorama que es descriu no està lluny del que podem trobar en la nostra societat actual. L’anonimat en el dia a dia de les grans ciutats, la construcció de la societat basada en la ciència, en la tècnica, en la qual es prescindeix de Déu i sembla que tot depèn de l’home; les guerres i conflictes que es produeixen a petita i gran escala; l’economia, que posa en el centre el benefici en lloc de l’ésser humà i que genera una crisi que colpeja als més febles; les catàstrofes en la societat o en la naturalesa, que són tan desconcertants. Al final, el creient pot caure en la temptació de pensar que Déu està absent, que ha abandonat el gènere humà a la seva sort.

 

Però Déu no ens deixa mai, i el veritable «senyor» del món no és l’home, sinó Déu. Per això cal vetllar, perquè no sabem «quan vindrà el senyor de la casa, si al vespre a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada:mireu que no us trobi dormint»(Mc 13, 35- 36). El Temps d’Advent ens recorda això cada any, i ens ajuda a revifar l’esperança, la confiança que neix de la seguretat de la persona que se sent estimada per Déu. Malgrat les dificultats i incerteses, tot i les foscors i pecats, fem nostra la pregària d’Isaïes: "Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans".

   

Vocación al Diaconado

 

“Tú eres nuestro Padre; nosotros somos la arcilla y Tú el alfarero”.

 

Queridos Walter, Hernán, Guillem, Arturo, Andrés i Agustín. Hoy dais un paso importante en vuestro camino sacerdotal. La vocación al sacerdocio ministerial comienza por un encuentro con el Señor, que llama a dejarlo todo y a seguirle en una vida de amistad, de participación en su misión que compromete toda la existencia. Es una iniciativa misteriosa del Señor, que irrumpe en la vida de una persona suscitando una respuesta de entrega total y definitiva desde la propia libertad.

 

Aunque es Dios quien llama, el hombre responde y colabora con Dios. Por eso desde su libertad es protagonista, es responsable en la realización de un proyecto vocacional en su vida, secundando la iniciativa, la voluntad de Dios. Dios os ha llamado por diferentes medios y caminos y hoy esa llamada se ha concretado en la voz del obispo al decir: “Con la ayuda de Nuestro Señor Jesucristo, Dios y Salvador nuestro, elegimos a estos hermanos nuestros para el orden del diaconado”.

 

Cuando el Señor nos llama a una vocación concreta, hemos de aceptar su llamada con humildad, con temor y temblor, conscientes de que es un don de Dios; conscientes de que probablemente no somos la mejor de las arcillas, pero sabedores de que Dios es el mejor alfarero. Por eso hemos de dejarnos modelar a imagen del mismo Cristo, porque estamos llamados a ser “otro Cristo". La confianza en la iniciativa de Dios y en la acción de la Iglesia es fundamental en ese proceso formativo, en ese modelamiento del corazón. El Señor nos va formando a través de la Iglesia, en un lugar y en un tiempo concreto, a través de unas mediaciones concretas.

 

Como recuerda el papa Francisco con frecuencia, no nos preparamos en el seminario para ser burócratas fríos de despacho, sino pastores a imagen de Jesús Buen Pastor; para hacerle presente en medio de su rebaño, para apacentar a sus ovejas. Algo demasiado grande siendo nosotros tan pequeños. Pero es que no se trata de una obra nuestra, es obra del Espíritu Santo, que requiere, eso sí, nuestra colaboración. Por eso es preciso ofrecerse a sí mismo con humildad, como arcilla para ser modelada, para que el alfarero, que es Dios, la trabaje con el agua y el fuego, con la Palabra y el Espíritu. Para llegar a poder llegar a decir como san Pablo: «Ya no vivo yo, sino que es Cristo quien vive en mí» (Gal 2, 20). Sólo así se puede ser diácono, presbítero u obispo en la Iglesia, sólo así se puede apacentar al pueblo de Dios y guiarlo no por nuestros caminos, sino por la senda de Jesús.

   

Llamada al servicio

 

Fortalecidos con el don del Espíritu Santo, ayudaréis al obispo y a los presbíteros en el ministerio de la palabra, de la liturgia y de la caridad, con la actitud que recomendaba san Policarpo: “misericordiosos, diligentes, procediendo según la verdad del Señor, que se hizo servidor de todos”.

 

Diácono significa siervo. Serviréis a Dios y a los hermanos con un corazón no dividido. El ministerio al que hoy habéis sido llamados es el servicio. El diaconado actualiza un aspecto fundamental de la figura de Cristo, al que ya el profeta Isaías había anunciado como el siervo de Yahvé y de los hombres, y que se presentó como el que "vino a servir y no a ser servido" (Mt 20,28). Nuestro Señor Jesucristo es el siervo paciente y humilde que carga sobre sus hombros el pecado y la miseria humana, que se inclina con amor sobre cada persona necesitada que se cruza en su camino, que se entrega hasta dar la vida en la cruz por la salvación de todos.

 

Servicio y Adviento. Diaconado y esperanza. Vivimos tiempos difíciles para la Iglesia, para las personas, para la familia, para la sociedad entera en sus distintos ámbitos. Las vocaciones al sacerdocio son de importancia vital para el presente y el futuro de la Iglesia. En el año en que hemos cumplido el décimo aniversario de vida diocesana, el Señor nos bendice con esta ordenación de seis diáconos. Demos gracias a Dios, y vosotros, sed siempre hombres de alegría y esperanza, y así seréis un signo de esperanza para la diócesis y para el mundo.

 

Final

 

Comencem un nou Any Litúrgic amb el temps d’Advent. Sortim a l’encontre del Senyor, que ve a salvar-nos. Dirigim vers Ell la nostra mirada i el nostre cor, de la ma de Maria, que va esperar el Senyor amb un amor de Mare inefable. Ella ens ensenya a confiar, a ser dòcils com l’argila en mans del terrisser, perquè Déu pugui modelar en nosaltres un cor de pastors, al servei de Déu, de l’Església i de la humanitat. Que així sigui.