Homilia en la Missa del trasllat de les restes mortals del Dr. Lluís Carreras. Parròquia de Sant Feliu de Sabadell, 14 de març de 2015. Lectures: Proverbis 8, 22-25; Salm; Ev: Llc 1, 39-47.
Salutacions
Benvolguts Sr. Rector; Sr. Vicari Episcopal; P. Mayol, representant del P. Abad del Monestir de Montserrat, preveres concelebrants, diaques; Sr. Alcalde i autoritats presents; familiars del Dr. Lluís Carreras; President i membres de l’Acadèmia Catòlica; fidels presents d’aquesta parròquia i d’altres parròquies germanes; benvolguts tots germanes i germans.
Avui dipositem les restes mortals del Dr. Lluís Carreras en aquesta església parroquial de sant Feliu de Sabadell, a la Capella de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual ell era tant devot, i al costat de les restes de Mn. Gaietà Clausellas, màrtir, tot donant compliment al desig expressat per un bon nombre de sabadellencs a través de la parròquia de Sant Feliu i l’Acadèmia Catòlica. En donar-li sepultura en aquest temple, la seva vida i virtuts reben pública i eclesialment un reconeixement més gran.
Una existència fructífera
Lluís Carreras i Mas va néixer a Sabadell el 4 de maig de 1884. Conegut com el Dr. Lluís Carreras, fou un clergue, escriptor, periodista i intel·lectual cristià en una època plena de dificultats. Fou un eficaç impulsor del moviment de renovació religiosa a Catalunya. Va gaudir de gran prestigi a l’Església i fou un influent pensador humanista.
Sacerdot sabadellenc, servidor de l’Església i defensor dels seus drets. El 1905 entrà al Seminari de Barcelona. Serà ordenat prevere el 1909 en aquesta parròquia de Sant Feliu. Molt aviat entrà a l’Associació d’Eclesiástics per a l’Apostolat Popular fundada per promoure els estudis religiosos i litúrgics. Fundarà la revista Resenya Eclesiàstica l’any 1909 on publicarà un seguit d’escrits de divulgació i articles biogràfics i de ressenya de llibres. Durant la seva vida tindrà com a referents, com bona part dels eclesiàstics renovadors de l’època, al bisbe Josep Torras i Bages, al cardenal D. J. Mercier, i al Dr. Fèlix Sardà i Salvany, sabadellenc com ell i fundador de l’Acadèmia Catòlica.
Romandrà a Sabadell durant un any on farà de capellà de les monges de la Sagrada Família. Publicarà el seu primer llibre. Més endavant serà nomenat professor i catedràtic del Seminari de Barcelona, de llatí, humanística i filosofia. A partir d’aquest moment desplegarà especialment les seves capacitats intel·lectuals. Serà “un humanista prodigiós, excel·lent expositor d’idees, tant en la càtedra com en la premsa, i un brillant conferenciant...”. En 1912 és nomenat vocal de l’Acció Catòlica.
Apòstol de la romanitat i promotor de la dignificació del culte. El mateix 1912 any col·labora en el Tercer Congrés Nacional de Música Sagrada. Serà també l’impulsor i el secretari del Congrés d’Art Cristià de Catalunya del 1913.
El 1915 fou l’any de la seva obra principal amb la realització del 1r Congrés Litúrgic de Montserrat. Aquest esdeveniment el consagrà com a un referent significatiu de l’Església a casa nostra. Ell serà, sens dubte, l’ànima del congrés i aconseguí l’oficialitat canònica del congrés i la participació de cardenals, i d’especialistes religiosos i civils catalans i de tot el món. Les conclusions del Congrés anys a venir esdevindran antecedents de la renovació litúrgica què l’Església universal faria a partir del Concili Vaticà II.
L’èxit del congrés cal mesurar-lo pel gran dinamisme que es generà per implantar les seves conclusions i per les activitats que es van organitzar: les Setmanes de Litúrgia a nombrosos indrets de les diòcesis catalanes, la col·lecció de llibres específics etc. El congrés i la publicació en el mateix any de 1915 del seu Eucologi, que es va reeditar diverses vegades, el convertiren en el principal i admirat referent liturgista, tot i que el Dr. Carreras va dedicar-se a multitud de temes i aspectes eclesials com mostra el conjunt de la seva obra escrita, amb més de dos mil articles i diversos llibres.
Ciutadà insigne, propulsor de la renaixença pàtria, sapient en mestratge i consell; preclar en virtuts, cultura i acció. El Dr. Carreras desenvoluparà també una gran activitat a Sabadell a través de l’Acadèmia Catòlica. Des de cursos de sociologia a la creació de la “Schola Cantorum”; des de la creació de la revista “Joventut” fins a conferències al Gremi de Fabricants i d’altres entitats. Practicà i visqué la caritat social i intel.lectual, i col.laborà especialment a la ciutat de Sabadell en diferents institucions, com la Fundació Bosch i Cardellach, que el feu Membre Honorari.
Aquests anys seran de gran dinamisme i plenitud. Havent mort el Dr. Sardà i Salvany i el Bisbe Torras i Bages, ell es convertirà en un dels eclesiàstics més rellevants de Catalunya pel seu caràcter apostòlic i apologètic inspirat en aquelles dues grans personalitats de les quals n’havia estat deixeble. Desenvoluparà les seves capacitats en tots els àmbits: eclesials, intel·lectuals, culturals, artístics i en determinats moments, també en els polítics. Com escriptor i periodista, com a impulsor dels Jocs Florals, amb l’Orfeó Català i amb els altres orfeons de Catalunya, amb la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, amb l’impuls de la Secció Amics de l’Art Litúrgic del Cercle Artístic de Sant Lluc etc. Va ser també home de confiança i consell del cardenal Vidal i Barraquer, i com a tal col·laborà amb ell amb les diferents gestions que realitzà en els anys 30 a Catalunya, a Madrid i a Roma, uns temps tan convulsos i difícils especialment per als cristians. “En els moments més greus de la història de l’Església va actuar sempre amb esperit de servei” (Dolors Viñas).
Permeteu-me que faci esment de la seva dedicació com a Consiliari de l’Acadèmia Catòlica, succeint el Dr. Sarda i Salvany, des de l’any 1916 fins a la seva mort. Fou també un dels grans col.laboradors i impulsors de la restauració del Santuari de la Mare de Déu de la Salut després de la guerra civil, i especialment en les grans festes de la coronació canònica de la imatge, el 19 d’octubre de 1947. Precisament fou al Santuari de la Mare de Déu de la Salut on pronuncià el seu darrer sermó el 24 d’octubre de 1954. Va morir a Barcelona el 7 de març de 1955, i el seu enterrament tingué lloc el 10 de març, en aquesta mateixa parròquia, esdevenint una gran manifestació religiosa de pregària i de reconeixement. Presidí la celebració el Pare Aureli Mª Escarré, abat de Montserrat i pronuncià l’homilia el Dr. Joan Baptista Manyà, condeixeble i amic fidel del Dr. Carreras.
Litúrgia de la Paraula
En aquesta celebració del trasllat de les seves restes mortals, hem escoltat uns fragments de la Paraula de Déu, de la missa votiva de la Mare de Déu de Montserrat a la qual ell professava tanta devoció i amor filial, que són llum per al nostre camí de seguiment de Crist.
Fe i confiança. Contemplem la fe de Maria, que «va creure» a l’anunci de l’àngel i va respondre acceptant amb confiança el projecte de Déu i acollint d’aquesta forma en si mateixa la Paraula eterna de l’Altíssim. Va pronunciar el seu fiat, es va confiar a Déu sense reserves i es va consagrar totalment a la persona i a l’obra del seu Fill. Per això Elisabet, en saludar-la, exclama: «Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà» (Lc 1, 45). Ella va creure veritablement que per a Déu no hi ha res impossible i es va deixar guiar per l’Esperit Sant en el compliment de la seva missió. Contempla amb els ulls de la fe l’obra de Déu en la història, i per això és benaurada. La seva fe li va permetre veure que els solis dels poderosos d’aquest món són tots caducs, mentre que el tron de Déu és l’única roca que no canvia i roman per sempre. I el seu Magníficat segueix sent la més autèntica i profunda interpretació de la història.
Posar-se en camí. Maria, en lloc de preocupar-se per si mateixa, pensa en Elisabet. Impulsada pel misteri d’amor que acaba d’acollir, es posa en camí i va de pressa a prestar-li la seva ajuda. Contemplem que el viatge de Maria a la Muntanya és un autèntic viatge missioner, que la porta lluny de casa, la impulsa al món, a llocs diferents. Aquí rau, també per nosaltres, el secret de la nostra vida de cristians. La nostra existència està projectada cap a fora. Se’ns demana sortir de nosaltres mateixos, de les nostres comoditats i seguretats, per anar cap als altres, a llocs i àmbits diferents. En aquest camí Maria ens acompanya com a mare sol·lícita. Ella ens asserena i ens recorda que el seu Fill Jesús està sempre amb nosaltres: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28, 20).
Compartir solidari. Maria va romandre amb la seva cosina Elisabet uns tres mesos. Li ofereix proximitat afectuosa i les atencions quotidianes que necessitava. Però la caritat de María arriba a la seva culminació tot donant a Jesús mateix. Per això «quan va sentir Isabel la salutació de María, va saltar de goig el nen en el seu si» (Lc 1, 41). Aquest és el cor i la culminació de la missió evangelitzadora, el significat més profund de tot camí missioner: donar als homes l’Evangeli viu i personal, que és el Senyor Jesús. I comunicar a Jesús omple el cor d’alegria. A nosaltres se’ns ha confiat aquesta responsabilitat. Visquem-la amb alegria i amb fermesa, i treballem perquè en la nostra societat regnin la veritat, la justícia, la llibertat i l’amor.
Final
Benvolguts germans i germanes: que cadascú de nosaltres sàpiga entonar i viure el seu propi Magníficat. Tinguem els mateixos sentiments de lloança i d’acció de gràcies de Maria vers el Senyor. Visquem la seva fe i la seva esperança, el seu abandonament confiat en mans de la Providència. Imitem el seu exemple de disponibilitat i generositat per servir els germans en les circumstàncies de la vida que ens toquen, com ho va fer el nostre estimat Dr. Carreras, devot de la Mare de Déu, sota l’advocació de la Salut i de Montserrat. Així sigui.