Homilía en la ordenación sacerdotal de Mn. Víctor Galindo y Mn. Carlos Valenciano

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en l’ordenació presbiteral dels mossens Víctor Galindo i Carles Valenciano. Catedral de Terrassa, 15 d’octubre de 20176, a les 6 de la tarda. Diumenge XXVIII. T.O. Cicle A.

Salutacions

          Benvolguts germans en l’Episcopat, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes; seminaristes, membres de la vida consagrada; benvolguts fidels provinents de diferents parròquies; especialment benvolguts Víctor i Carles i els vostres familiars presents. Benvolguts  tots, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Celebrem el diumenge XXVIIIè del temps de durant l’any i d’altra banda, avui la nostra comunitat diocesana es veurà enriquida per dos nous preveres.

Resposta al do de Déu

       La primera lectura, del llibre d’Isaïes, es referia al banquet que prepararà el Senyor per a tots els pobles: un festí de plats gustosos i suculents, amb vins de categoria, per allunyar el dolor i tristesa que cobreix tots la humanitat, perquè ha vençut la vida i Déu està present enmig del seu poble. La Sagrada Escriptura parla sovint de la salvació, de la nostra relació amb Déu amb la imatge de les noces, que  descriu el projecte diví de la salvació i es presenta com una al·legoria de l'aliança de Déu amb el seu poble. La imatge del banquet de noces expressa l'alegria, i si es tracta de les noces del fill del rei, és la imatge de l’alegria i la festa més gran que hom pot imaginar.

       La lectura de l’Evangeli ens presentava una paràbola que Jesús proposa als grans sacerdots i notables del poble que parla justament de les noces del fill del rei, de la gran festa que s’organitza i de les reaccions dels invitats. Segons la paràbola, els convidats, sorprenentment refusen participar a la festa, perquè pel que sembla tenen feines i negocis més importants que resoldre referents a les seves terres i propietats; aleshores, menyspreen la invitació i fins i tot s'atreveixen a maltractar els enviats fins a la mort. El rebuig del primer grup de convidats té com a efecte que la invitació s'estengui a totes les persones que els enviats de nou puguin trobar en els camins, sense cap tipus de restricció, també els més pobres i abandonats. Els servidors reuneixen a tots els que troben, i la sala s'omple: la bondat del rei no té límits, i a tots se'ls dóna la possibilitat de respondre a la seva invitació. Però hi ha una condició per quedar-se en aquest banquet de noces: portar el vestit de festa.

       La parábola fa referencia a la universalitat de la salvació: "Déu, el nostre Salvador... vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement ple de la veritat" (1Tim 2,3-4). La seva invitació és universal perquè tots puguin gaudir del banquet de la vida eterna. La resposta a la crida és única i intransferible, és responsabilitat personal de cadascun. Els invitats al banquet poden assistir o negar-se, és a dir, poden des de la seva llibertat rebutjar la vida de fills de Déu que el Pare els ofereix. També hi ha la possibilitat de quedar-se fora per no portar el vestit adequat, és a dir, per rebutjar en un segon moment la comunió amb Déu i amb els altres.

       Perquè la salvació de Déu arribi a tots els homes, el Senyor «en designà Dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar» (Mc 3, 14), i continua cridant al llarg de la història a joves que comparteixin amb ell vida i missió. Ell és qui té la iniciativa i ens envia a anunciar l’Evangeli, a participar en el seu banquet de vida, a ser els seus testimonis enmig del món.

Todo lo puedo en aquel que me conforta

       Benvolguts Victor i Carles. Vosaltres també heu rebut la crida per estar amb Jesús i per ser enviats a predicar. I en la missió que el Senyor us encomana heu d’exercir un triple ministeri: ministeri de la Paraula: enviats a predicar la Paraula de Déu; ministeri dels sagraments: cridats a santificar a través de la celebració dels sagraments, sobretot de l’Eucaristia; i també esteu cridats a guiar i servir al Poble de Déu.

       Dentro de unos momentos os haré entrega del cáliz y la patena, mientras recito la siguiente oración:Recibe la ofrenda del pueblo santo para presentarla a Dios. Considera lo que realizas e imita lo que conmemoras y conforma tu vida con el misterio de la Cruz”. Estas palabras han de quedar grabadas a fuego en vuestra mente y en vuestro corazón. Vuestra existencia se desarrollará también bajo el misterio de la cruz que hemos de cargar cada día en tanto que discípulos del Señor, siguiendo sus pasos,  y que hemos de vivir desde nuestra configuración con Cristo. La unión con Cristo se alimenta en la oración, especialmente en la Santa Misa, en la liturgia, en la Palabra de Dios; es ahí donde recibimos la fuerza para cargar con la cruz.

       Nos encontramos en un momento de nuestra historia de gran complejidad, un tiempo difícil y apasionante a la vez. No faltan las dificultades personales y ambientales. Pero como a san Pablo, el Señor os responde: «Te basta mi gracia: la fuerza se realiza en la debilidad» (2Cor 12, 9). En la unión con el Señor hallaréis la fuerza para asumir las circunstancias dolorosas de la vida, con firmeza, con paciencia y alegría, sin caer en la queja fácil, ni quedar paralizados por las dificultades o salir huyendo. La alegría y la estabilidad de ánimo son la consecuencia de una vida fundamentada en Cristo. De esa manera podremos repetir como san Pablo: “Sé vivir en pobreza y abundancia. Estoy entrenado para todo y en todo: la hartura y el hambre, la abundancia y la privación. Todo lo puedo en aquel que me conforta”. (Flp 4, 12-13).

       El Señor nos consuela en todas nuestras luchas, para poder nosotros consolar a los que nos han sido encomendados y están atribulados. Nada ni nadie "podrá separarnos del amor de Dios manifestado en Cristo Jesús, Señor nuestro" (Rm 8, 39). Por tanto, nuestra vida cristiana se apoya en la roca más estable y segura que pueda imaginarse, porque sabemos de quién nos hemos fiado, de Cristo, el Señor de nuestra vida y Señor de la historia.

El Senyor és el meu  pastor, no em manca res

       El salm 22, que hem recitat, comença amb una afirmació rotunda: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”. Expressa alegria i gratitud perquè Déu està present i cuida personalment de nosaltres i de la humanitat. No ens ha deixat sols, perduts en l'univers i en una societat davant la qual es pot caure en el desconcert. No és un Déu llunyà i absent, per a qui la meva vida no significa res. El creient se sap guiat i acompanyat per la mà protectora i ferma del pastor, i pot proclamar amb confiança que la seva vida és plena, que no li manca res.

       Contemplem en primer lloc a Déu, Pastor d'Israel; a Jesucrist, Bon Pastor; i a nosaltres, ovelles seves, que pobres, petits i indignes como som, esdevenim pastors per la seva crida i per la participació del seu sacerdoci. Perquè a alguns, el Senyor els assigna aquesta tasca com a deure primordial de les seves vides. El Senyor escull a alguns membres d’entre els batejats perquè cuidin les seves ovelles, amb cor de Bon Pastor. Ovelles cridades a ser pastors dels seus germans. En el ritu de l'Ordenació s'expressa que el sacerdot, mitjançant el sagrament, és inserit totalment en Crist perquè, porti a terme en comunió amb ell el servei de l'únic Pastor, Jesús.

       En la tasca de servei del pastor no hi ha lloc per als interessos materials ni les ambicions personals, no estem aquí per mirar d'arribar molt lluny, de ser importants. L' únic camí vàlid serà el servei als altres fins a donar la vida, l'única manera de recórrer aquest  camí és carregar la creu i seguir el Senyor, donant-ho tot per Déu i els germans. Som introduïts en el sacerdoci a través del sagrament, que actualitza el lliurament de Crist; en conseqüència, només podem entendre el ministeri sacerdotal des de la unió amb ell i des del lliurament a ell, perquè disposi de nosaltres, amb totes les conseqüències; només podem viure el sacerdoci des del coneixement i l'amor a Crist, vivint un procés en el què els nostres desitjos siguin els seus, la nostra voluntat s'uneixi a la seva i el nostre mode d’obrar s'identifiqui amb el seu actuar.

 

Final

          Contemplem  Maria, consol i fortalesa nostra. Sota la seva protecció maternal posem els nous preveres. Que la seva presencia els acompanyi sempre, perquè puguin experimentar la força i la salvació de Déu en el seu ministeri. Que així sigui.