Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en l’ordenació sacerdotal de Mn. Marcos Aceituno. Catedral de Terrassa, diumenge dia 25 de març de 2007, a les 6 de la tarda. Lectures del diumenge V Quaresma, cicle C.
1. Introducció
Avui podem fer ben nostres les paraules del salm que hem escoltat: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”
Certament avui és un dia de goig per a la nostra Església diocesana perquè d’aquí a uns moments conferiré el sagrat Orde del Presbiterat a un jove diaca, que d’aquesta manera arriba al final d’un procés que ha orientat la seva vida des de que va escoltar i va respondre a la crida del Senyor per a treballar a la seva vinya com a col•laborador del Bisbe i com a pastor de les comunitats a les quals serà enviat. Configurat amb Jesucrist Bon Pastor, el sacerdot viu les seves actituds i actualitza en el temps l’oferiment de la seva vida per tal que els fidels arribin al coneixement de la veritat, perquè tinguin vida i una vida a desdir. No es tracta només d’una dedicació altruista a favor del proïsme, no es tracta només d’un compromís generós per a la construcció del Regne, es tracta d’una nova forma de vida, d’una autèntica configuració amb Crist sacerdot que absorbeix tota l’existència i que només és possible després d’haver conegut a Crist, després d’haver experimentat el seu amor i d’haver escoltat la seva crida.
2. El ministeri presbiteral
Benvolguts Srs. Vicari General de Cúria i Rector del Seminari, Vicari General de Pastoral; benvolguts Sr. Secretari General, preveres, religiosos i diaques de la nostra diòcesi terrassenca i de les diòcesis germanes; benvolgut Mn. Marcos i familiars que l’acompanyeu; benvolguts seminaristes; benvolguts tots, germanes i germans en Crist presents avui en aquesta celebració.
“Tots els avantatges que jo pogués tenir, els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell”.
En el fragment de la carta als cristians de Filips que hem escoltat, sant Pau expressa el canvi radical que es va produir a la seva vida. Després d’una etapa intensa i sincera en el judaisme, ara el seu viure té una nova orientació a causa del Crist. El canvi es produeix arran de la seva experiència camí de Damasc, arran de l’encontre amb el Senyor. Déu, que l’havia escollit abans de néixer, que el va cridar per gràcia seva, es va voler revelar a Pau en la persona del seu Fill, perquè anunciés la Bona Nova (Cf. Gal 1, 15-16). Des d’aleshores la seva vida adquireix un únic sentit: seguir a Crist amb decisió i generositat. Des d’aleshores les rebaixes, les ambigüitats, les mitges tintes, no tenen cabuda en la vida de l’Apòstol. Només una cosa serà important: l’excel•lència del coneixement de Crist Jesús, i conseqüentment, l’excel•lència de la resposta a la seva crida. Tots els avantatges que es puguin tenir humanament són ben poca cosa, són escòria comparats amb el coneixement del Crist.
Com l’Apòstol, també nosaltres constatem i proclamem que no hi ha res comparable a l’excel•lència del coneixement de Crist Jesús. Més encara, què hi ha que pugui ser comparable a la crida del Senyor a estar amb ell i ser enviat a predicar! El Senyor Jesús va cridar els dotze, va cridar Pau, t’ha cridat també a tu, Marcos. Una crida per a estar amb Ell i per a enviar-te a predicar. Els bisbes, successors dels apòstols, continuen la predicació apostòlica amb la col•laboració dels preveres i d’aquesta manera estenen en el temps l’obra redemptora de Crist. És per a realitzar aquesta obra de salvació pel que Crist ens ha cridat i ens ha enviat.
Després de l’homilia manifestaràs davant el poble cristià el teu desig d’exercir el ministeri de la Paraula preparant la predicació de l'Evangeli i l’exposició de la fe catòlica amb dedicació i saviesa. La predicació serà una tasca permanent en l’exercici del ministeri sacerdotal, una tasca que requereix lectura, estudi, meditació assídua de les Sagrades Escriptures perquè transformin la teva vida i perquè la teva predicació sigui coherent i creïble. Així mateix manifestaràs el desig d’unir-te cada dia més a Crist i oferir-te amb Ell per la salvació del món i per tal de presidir fidelment la celebració dels misteris de Crist per a lloança de Déu i santificació del poble cristià segons la tradició de l'Església. En l’oració de consagració demanaré al Pare Totpoderós que renovi en el teu cor l'Esperit de santedat.
Una santedat que el prevere va aconseguint des de la configuració amb Crist sacerdot, edificant el seu cos que és l’Església, cooperant amb l'Orde episcopal (cf. PO 12) i a través de l’exercici de la triple funció d’ensenyar, regir i santificar. Ensenyant com a ministre de la Paraula; regint i pasturant el poble de Déu, és a dir, servint i donant la vida per les ovelles; i des de l’exercici de la seva funció sacerdotal, a través de la recitació de l'Ofici Diví, de l’administració dels sagraments, i especialment representant a Crist en el sacrifici de la Missa. El Directori per al ministeri i la vida dels preveres diu referent a això: “És necessari recordar el valor incalculable que la celebració diària de la Santa Missa té per al sacerdot, encara que no estigués present cap fidel. Ell la viurà com el moment central de cada dia i del ministeri quotidià, com fruit d’un desig sincer i com a ocasió d’una trobada profunda i eficaç amb Crist” (n. 49).
3. Ministre de l’Eucaristia i de la Reconciliació
L'Eucaristia ha de ser el centre de la teva vida, benvolgut Marcos. L'Eucaristia és centre i cimal de la vida de l'Església, i és el centre i cimal del ministeri sacerdotal. Les condicions socials i culturals que ens toca viure en el món actual són complexes i plenes de canvis. Per altra banda, som conscients de la manca de sacerdots i del fet que les activitats pastorals del prevere són múltiples i quasi be totes s’acostumen a presentar com a urgents. No n’hi ha prou amb la bona voluntat d’intentar abastar-ho tot amb el risc de caure en l’activisme i amb un seriós perill de dispersió que pot dificultar la vida espiritual, la formació i fins i tot l'acció pastoral. Cal lliurar-se fins a l’extrem, donar la vida com el Senyor. Cal, però, prioritzar, cercant sempre la voluntat de Déu, i no descuidant la pregària ni la formació permanent. El Concili Vaticà II ha assenyalat la caritat pastoral com el vincle que dóna unitat a la vida del prevere i a les seves activitats. I la caritat pastoral brolla sobretot del sacrifici eucarístic que, per això, és el centre i l’arrel de tota la vida del prevere. Per això és la celebració de l'Eucaristia la que donarà unitat a la nostra vida i a la nostra acció pastoral. Una celebració que és a la vegada descans, reparació de les forces i sobretot, nou impuls. (Cf. Ecclesia de Eucharistia, n. 31).
La celebració quotidiana de la santa Missa esdevindrà el mitjà per a expressar la teva unió amb Crist i per a créixer incessantment en aquesta unió i serà també l’ocasió d’alimentar l'amor pels més pobres i petits, un amor que et durà a atendre les necessitats que en el dia a dia requereix l’exercici de la caritat, tenint cura sobretot dels més desfavorits, atenent també sol•lícitament a malalts i ancians, i a qualsevol tipus de necessitat que es presenti.
En l’evangeli que hem escoltat avui, sant Lluc ens descriu la trobada de Jesús amb la dona adúltera i amb els seus acusadors, i contemplem com l'amor de Déu i el seu perdó converteixen al pecador i el regeneren i li retornen la seva dignitat. L’actitud personal de Jesús davant el pecador no és la de condemnar sinó la de salvar. Per altra banda, interpel•la a aquells homes perquè no es constitueixin a si mateixos en jutges contra ningú sinó que més aviat considerin el seu propi pecat. Quan tots marxen avergonyits, queda el Mestre amb la dona. Jesús pronuncia llavors una paraula de misericòrdia. No disculpa ni justifica l'acció que ha comès, però li atorga el perdó que produeix la seva regeneració interior.
El Sant Pare Benet XVI, en l’exhortació apostòlica postsinodal Sacramentum Caritatis ens recorda la relació intrínseca entre l'Eucaristia i el sagrament de la Reconciliació (Cf. nn. 20-21). L'amor a l'Eucaristia duu també a apreciar cada vegada més el sagrament de la Reconciliació. I degut a aquesta relació entre ambdós sagraments, una autèntica catequesi sobre el sentit de l'Eucaristia no pot separar-se de la proposta d’un camí penitencial. En l’actualitat, vivim immersos en una cultura que tendeix a esborrar el sentit del pecat, que tendeix a justificar el que és injustificable, a trivialitzar els actes humans i a afavorir una actitud superficial i irresponsable que porta a oblidar la necessitat d’estar en gràcia de Déu per a acostar-se dignament a la comunió sacramental. I aquesta pèrdua de la consciència de pecat desemboca en una certa superficialitat en la forma de comprendre l'amor mateix de Déu. El Sínode de Bisbes recorda que el Bisbe ha de promoure en la seva pròpia diòcesi una ferma recuperació de la pedagogia de la conversió que neix de l'Eucaristia, i fomentar entre els fidels la confessió freqüent. Recorda també que tots els sacerdots han de dedicar-se amb generositat, obstinació i competència a l’administració del sagrament de la Reconciliació.
Crist va confiar als Apòstols i als seus successors l’obra de reconciliació del ésser humà amb Déu. Els sacerdots són, per voluntat de Crist, els únics ministres del sagrament de la reconciliació. La reconciliació sacramental restableix l’amistat amb Déu Pare i amb tots els seus fills en la seva família, que és l'Església. I aquesta reconciliació es revitalitza i desenvolupa en totes les dimensions de l’Església. Malgrat les dificultats del moment present, com a sacerdots hem d’exercitar el ministeri de la formació de la consciència, del perdó i de la pau. Amb els mateixos sentiments de Crist, amb les seves mateixes actituds, inclinant-nos amb misericòrdia sobre els homes i dones del nostre temps que necessiten el perdó regenerador de Déu, l’expressió del seu amor misericordiós, de la mateixa manera que nosaltres mateixos també el necessitem (Cf. Directori per al ministeri i la vida dels preveres n. 51).
El sacerdot també té necessitat de confessar els seus propis pecats i debilitats. Ell és el primer en saber que la pràctica d’aquest sagrament l’enforteix en la fe i en la caritat envers Déu i els germans. És molt important que el ministre del sagrament ofereixi un testimoniatge personal precedint als altres fidels en aquesta experiència del perdó. (Cf. Ibíd. N. 53) Com a sacerdots tenim la missió de ser testimonis de la misericòrdia de Déu, que no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i tingui una vida abundant. Com a sacerdots, som testimonis de l'amor de Crist, que dóna la vida, que cerca l’ovella esgarriada. Només en el perdó, només en la reconciliació es realitza la salvació de la persona i la renovació del món, per això el sagrament de la penitència és un tresor de l'Església.
4. Final
“És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!” El Senyor beneeix la nostra jove diòcesi amb un nou prevere. Demanem a Maria Mare i Mestra, Mare i model de tot sacerdot, Dona eucarística i Mare de reconciliació, que t’acompanyi i protegeixi en el teu ministeri sacerdotal. Acull-la a casa teva, en el teu cor, com va fer Joan, el deixeble més jove. Que com ella puguis cantar les meravelles que el Senyor fa en tu i a través del teu ministeri. Que així sigui.