En l'ordenació diaconal de Mn. Carles Milà Farnés

Diumenge 12-07-15
Diumenge XV T.O., cicle B

 Salutacions

Benvolguts Sr. Bisbe, Sr. Secretari General i Canceller, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, seminaristes, membres de la vida consagrada, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolgut Carles i benvolguts familiars que l’acompanyeu en un dia tan important.

Les lectures que hem escoltat a la litúrgia de la Paraula ens parlen de crida i d’elecció gratuïta de Déu per a una missió. Tant a la primera lectura, amb la figura del profeta Amós, com a l’Evangeli  amb l’enviament dels dotze Apòstols, a la seva primera missió; també tots els cristians som elegits en Crist des de sempre per a ser fills de Déu i donar un fruit de santedat per l’amor.

Crida i enviament de dos en dos

L’Evangeli fa la descripció del primer enviament, de la primera experiència missionera dels Apòstols. Aquesta primera experiència serà com un preludi de la missió cristiana universal, i en ella el Senyor indica els criteris per portar-la a terme. Jesús vol implicar des del principi als dotze Apòstols en la seva acció. El fet que cridi a alguns deixebles a col·laborar directament en la seva missió manifesta el seu amor. Ell coneix les seves mancances i  limitacions, i tot i això els crida perquè siguin els seus missatgers, els fa partícips de la seva missió.

Jesús els envia de dos en dos. Ens podem preguntar perquè ho fa concretament d’aquesta manera. En primer lloc, perquè l’apòstol és un testimoni enviat, i en la cultura d’aquella època un testimoniatge només tenia valor quan ho referien almenys dues persones. També té, però, un altre sentit: la col·laboració fraterna més enllà de l’individualisme. Aquest enviament de dos en dos aporta especialment un sentit comunitari a la missió. No es tracta d'actuar com a franctiradors, sinó d'anar en nom de Jesucrist i amb un sentit, un missatge i un treball comunitari.

Una característica de la nostra societat postmoderna és precisament la primacia de la subjectivitat i de l’individualisme, que afebleix la dimensió relacional de l'ésser humà i el porta a tancar-se al seu petit món propi, a satisfer les seves particulars necessitats i desitjos, sense preocupar-se dels altres. En el que ens correspon, hem d’estar vigilants, perquè una actitud individualista en el nostre ministeri portaria a prescindir de les orientacions de l’Església universal, de les orientacions de l’Església diocesana, de la pastoral de conjunt, i podria desembocar en una més que probable esterilitat pastoral. Certament no es poden ofegar la creativitat ni la iniciativa personal, ni la càrrega subjectiva que imprimim en les nostres actuacions. Ara bé, sempre en el marc de la coordinació, del treball de conjunt, més encara, de la comunió eclesial, perquè la missió no és nostra sinó de Crist i de l’Església.

Equipatge per a la missió

Jesús els envia de dos en dos i  les hi dóna instruccions concretes. La primera indicació es refereix a l'esperit de despreniment: els apòstols no han d'estar aferrats ni als diners ni a les comoditats. “Ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat”. Ells són convidats a viure en la pobresa, en l’austeritat, i sobretot en la confiança. Només han de portar el bastó i les sandàlies, elements imprescindibles per a fer camí i anunciar l’Evangeli. Es tracta d'una pobresa que és llibertat interior i que ens ajuda a posar la confiança només en Déu i no en les falses seguretats materials. Un deixeble que es recolza principalment en els mitjans materials, difícilment cercarà la voluntat de Déu, difícilment copsarà el ritme i l’orientació de l’Esperit.

Jesús vol ensenyar que per a aquesta missió no es necessiten grans mitjans humans i ni materials. Es necessita, sobretot, la força de l'Esperit i aquesta força està garantida per Nostre Senyor. L'eficàcia de la nostra missió no vindrà dels nostres diners, de les nostres infraestructures, dels nostres títols acadèmics o de la nostra capacitat d’organització, sinó de la força de l'Esperit en nosaltres. El que Jesús demana als seus deixebles és que vagin equipats amb els mitjans materials necessaris i que posin la confiança en Déu.

Nosaltres vivim en un context cultural i social marcat per la globalització, les noves tecnologies, el màrqueting, la imatge, el consumisme, i que està més al cas de l’estètica que de la ètica. Haurem de fer servir els mitjans materials, evidentment; haurem de fer servir les noves tecnologies; haurem de posar al servei de la missió totes les capacitats físiques, emocionals i intel·lectuals que el Senyor ens ha donat. Ara bé, la confiança principal, la posem en el Senyor que ens envia i en la seva paraula. I la força, i l’energia, la trobarem en la pregària i també en la creu, que tard o d’hora es fa present en el ministeri.

Possibilitat de rebuig

Jesús alerta als deixebles que no rebran sempre un acolliment favorable: de vegades seran rebutjats; fins i tot és possible que siguin perseguits. Però això no els ha de condicionar; ells han de ser fidels a l’encàrrec rebut, han de parlar en nom de Jesús i predicar el Regne de Déu.

La primera lectura  ens presentava aquesta mateixa situació en el profeta Amós. Ell predica amb gran energia contra les injustícies, denunciant sobretot els abusos del rei i dels notables, abusos que ofenen al Senyor. Quan Amasies, sacerdot de Betel, ordena a Amós que marxi,  el profeta respon que no ha estat ell qui ha triat aquesta missió, sinó que el Senyor ha fet d'ell un profeta i li ha enviat precisament allí, al regne d'Israel. Per tant, ja sigui acceptat o rebutjat, seguirà predicant el que Déu comunica i no el que els homes volen sentir.

És el mateix que Jesús adverteix als Dotze que els podrà passar en l’exercici de la seva missió, que en alguna localitat siguin rebutjats. En aquest cas hauran d'anar-se a un altre lloc, després d'haver-se espolsat la pols dels peus. Aquest fet expressa per una banda que l’anunci ha estat fet, tot i no ser ben rebut, i també mostra el despreniment material de no voler res i marxar del lloc.

Aquesta és també la missió de l’Església, que no predica el que volen sentir els oients, sinó que el seu criteri ha de ser la veritat i la justícia amb el risc conseqüent que la seva paraula no sigui ben acollida.

 

Conversió, servei  i signes de caritat

El Senyor fa finalment una altra indicació molt important: no conformar-se amb predicar la conversió; la predicació ha d’anar acompanyada, segons les instruccions i l'exemple de Jesús, de la guarició dels malalts, la curació corporal i espiritual. Parla de les guaricions concretes de les malalties, fa referència també a expulsar els dimonis, netejar els ulls del cor i de l'ànima que estan enfosquits per tantes coses que dificulten l’encontre amb Déu i amb els germans. Aquesta doble curació corporal i espiritual forma part de la missió, que sempre comprèn la predicació de la Paraula de Déu i la manifestació de la seva bondat amb gestos de caritat i de servei.

En aquest sentit el papa Francesc ens exhorta que siguem una Església atenta, «en sortida», que prenem la iniciativa. El Sant Pare ens diu que prefereix «una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, a una Església malalta a causa del tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats (...)  Si alguna cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar a la nostra consciència, és que tants germans nostres viuen sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els aguanti, sense un horitzó de sentit i de vida».

Hem de sortir doncs, prendre la iniciativa, ser creatius, posar-nos en camí. Molt sovint pequem de lentitud davant el sofriment dels altres, o a vegades ens hem posat en marxa només davant la urgència de les situacions. És per això que hauríem de viure «en camí», és a dir, en una actitud interior de dinamisme, d’atenció diligent per captar els senyals, els signes dels temps. I en aquest camí de servei, hem de tenir el coratge d’abandonar les comoditats, les possessions i sobretot, les falses seguretats.

Final

Benvolgut Carles: el diaca, en unió amb el Bisbe i el seu presbiteri, enfortit per la gràcia sacramental, serveix al Poble de Déu al ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la caritat. En la teva targeta d'invitació per a aquest dia has triat una frase de Jesús als apòstols: “Si jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres (Jo 13, 14). Que aquesta sigui la teva actitud constant per poder viure el diaconat amb fermesa i tot oferint un fruit abundant. Maria, la humil serventa del Senyor serà la teva Mare i mestra en aquest camí. Que així sigui.