Dijous Sant 2009

Homilia en la celebració de l’Ofici de Dijous Sant a la Catedral de Terrassa

8 d’abril de 2009

Introducció

Benvolguts preveres concelebrants, seminaristes, germanes i germans. Celebrem la Missa de la Cena del Senyor. Commemorem la institució del sagrament de la santíssima Eucaristia i del sacerdoci ministerial. Contemplem el gest del lavatori dels peus als apòstols per part de Jesús, el Mestre i escoltem de nou el seu mandat d’estimar fins l’extrem. La litúrgia del Dijous Sant ens convida a aprofundir en el misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Crist

1. “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem”

La litúrgia del Sopar Pasqual és la prefiguració del sacrifici de Crist que s’ofereix per la salvació de tots, com ens explica sant Pau en la primera carta als Corintis. L’Evangeli d’avui fa una descripció de l’amor de Crist i dels sentiments del seu cor: el Senyor, havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem. Meditar en els esdeveniments del Dijous Sant és introduir-se en l’amor de Crist, que ha vingut a donar la vida per la salvació de tots.

La nostra celebració està centrada en la contemplació d’aquest amor. Sant Pau arriba a exclamar: «Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist que tant ens estima? Els contratemps?, La por?, Les persecucions?, la fam o la nuesa?, els perills?, la mort sagnant?, [...] De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell que ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima».(Rm 8, 35. 37-39).

Demanem especialment avui la gràcia d’experimentar aquest gran amor, d’aprofundir en el seu coneixement, i que aquesta celebració, i la processó amb el Santíssim, i la pregària que impregnarà aquests dies sants, ens ajudin a avançar en la comprensió d’aquest immens amor de Déu. Quan en la nostra vida es faci present el desànim, la temptació, el dubte, som convidats a fer memòria de l’amor de Crist. No oblidem que hem estat eternament estimats per Déu en el seu Fill.

Ara be, qui experimenta l’amor de Crist no pot romandre impassible, la seva vida no pot quedar igual. Els apòstols en el darrer sopar són testimonis de l’amor de Crist i de la gran responsabilitat que els ha estat entregada. Ells reben el Cos i la Sang de Crist, i reben, a més, el poder de consagrar i el mandat de «fer-ho en memòria del Senyor». El sacerdoci ha nascut allà, en el Cenacle, al costat de l’Eucaristia. Els sacerdots i els fidels contemplem els gestos i paraules de Jesús i repetim amb sant Pau: «M’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi» (Gal 2, 20).

La vida cristiana és molt més que un conjunt de doctrines, de normes i de valors. El seguiment de Jesucrist és abans que res un do: Déu ens estima infinitament, ens omple del seu amor i produeix en nosaltres una vida nova. Des d’aquí podem entendre el manament que Jesús dóna als seus deixebles: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres» (Jn 13, 34).

2. Lavatori. «Enteneu això que us acabo de fer?»

«Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i eixugar-los amb la tovallola que duia a la cintura». (Jn 13 3-5). Amb aquest gest els dóna un exemple de servei i els proposa una actitud tot revelant que el servei és un tret essencial de la seva missió: «Jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix» (Lc 22, 27). Aquest gest és un signe, una anticipació del gran servei que Jesús farà a tota la humanitat: donar la seva vida a la creu per a la redempció de tots.

El lavatori dels peus esdevé un acte profètic simbòlic[1] que en la mort en creu i en la resurrecció troba la seva clau de lectura i la seva explicitació màxima; en definitiva, el seu acompliment. Per a nosaltres, la participació en l’Eucaristia és generadora d’amor a Déu i amor fratern, especialment als més necessitats, i això tant en sentit personal com comunitari. L’entrega de Crist fins a l’extrem és l’únic paradigma, l’única referència vàlida per als seus deixebles. Així doncs, només podem ser veritables deixebles de Crist si fem del servei a Déu i als altres l’eix central de la nostra existència.

Avui ressona per a nosaltres la pregunta que Jesús fa als apòstols: «Enteneu això que us acabo de fer?». La pregunta es refereix, en primer lloc, a l’acció que Jesús acabava de fer, però va més enllà i travessa tota la història de la salvació: Compreneu el que he fet amb vosaltres i per vosaltres? És a dir, compreneu l’amor infinit de Déu, i el seu designi de enviar al seu Fill en propiciació pels seus pecats? (cf. 1Jn 4, 10) Comprenem que el Pare ha enviat Jesús perquè tinguem vida, i una vida abundant?

Nosaltres, com els apòstols, a poc que reflexionem, també ens quedem sorpresos, en contemplar com el Senyor es posa al servei de l’ésser humà. La realitat és que Déu mateix vol recordar-nos que allò més important de la vida consisteix en viure l’actitud de servir i lliurant-se a aquest servei es dóna glòria a Déu. Crist mateix ja ho havia dit als deixebles: «Entre vosaltres [...] qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’Home, que no ha vingut a fer-se servir,  sinó a servir als altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes». (Mc 10, 43-45).

3. Servir és donar la vida

En el lavatori dels peus el Senyor s’humilia realitzant una tasca pròpia dels esclaus de la casa. Aquest episodi s’il·lumina especialment des de l’himne de la Carta de sant Pau als Filipencs: «Crist Jesús [...] que era de condició divina [...] es va fer no-res fins a prendre la condició d’esclau». (2, 6-7) Rentar els peus als seus deixebles tenia un profund significat que ells no podien entendre. Jesús, mitjançant aquell gest, expressa de manera senzilla i simbòlica que no hi havia «vingut a ser servit, sinó a servir», i que el seu servei consistia en «donar la seva vida en redempció de molts».

El Senyor ens ensenya que el servei humil als altres és el que ens fa semblants a Ell i ens manifesta amb tota claredat que la missió de l’Església en el món és servir. «Us he donat exemple, perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet» (Jn 13, 15) L’Església seguint l’exemple de Crist està al servei de la humanitat. Per tant tots aquells que formem l’Església estem cridats a servir als que ens envolten. L’amor que Déu ens manifesta s’ha de convertir en servei que doni testimoni de la seva presència entre nosaltres.

A la segona part de l’encíclica Deus caritas est[2], el Papa Benet XVI tracta la qüestió de la solidaritat i l’ajuda al proïsme com a forma d’amor. Mostra com l’amor que ve de Déu ha de manifestar-se de manera personal, de cada creient, i també com a acte de la comunitat. Si és realment veritat que l’Església és expressió de l’amor de Déu, de l’amor que Déu té per la criatura humana, també ha de ser veritat que l’acte fonamental de la fe genera un acte eclesial.

L’Església ha de ser comunitat d’amor. La caritat és tasca de l’Església i la caritat de l’Església és una manifestació de l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Segons el Papa, aquest amor, que anomenem caritas, no és una simple organització d’ajuda al necessitat, sinó que es tracta de l’expressió necessària de l’acte més profund d’amor personal amb el qual Déu ens ha creat, suscitant en el nostre cor la inclinació a estimar.

La naturalesa íntima de l’Església s’expressa en una triple missió: l’anunci de la Paraula de Déu, la celebració dels sagraments i el servei de la caritat. Són tasques que no es poden separar. L’amor als pobres i les accions conseqüents per posar remei a les seves necessitats no consisteix en una acció de suplència o substitució per les carències dels serveis públics. Es tracta de quelcom essencial per a l’Església; forma part de la seva naturalesa així com l’acció evangelitzadora o el servei dels Sagraments. L’activitat caritativa de l’Església s’ha de fonamentar en la competència professional, en la vivència de la fe i també en l’experiència d’un encontre personal amb Crist.

Final

Nosaltres som els deixebles del Crist, el Servent de Yahvé que ens ha redimit; som els fills de Maria, la humil serventa del Senyor. No podem viure el seguiment de Crist sense fer de l’actitud i de la pràctica del servei un dels nostres fonaments.

L’Eucaristia és la font de la comunió amb Déu i amb els germans, és la font de l’amor. Donem gràcies al Senyor per haver instituït aquest gran sagrament, per quedar-se present entre nosaltres com a aliment que transforma la nostra vida i ens dóna la força per estimar i servir-lo a ell i els nostres germans. Que així sigui.