Homilia del Divendres Sant
a la Catedral el dia 6 d’abril de 2007
Introducció
Benvolguts preveres concelebrants, estimats seminaristes, benvolguts tots, germanes i germans. La litúrgia d’avui, Divendres Sant, es centra en el misteri de la Creu. Un misteri que no podem comprendre i que no podem abastar. Un misteri que hem d'anar entenent, és a dir, penetrant progressivament des de la contemplació i també des de la reflexió. El misteri de l’amor de Déu envers nosaltres els homes. El servent de Yahveh que es mostra en la primera lectura, i que és prefiguració de Crist, és aquell que pateix pel seu poble. Llegim amb Isaïes: “El càstig que ens porta la pau va caure sobre ell i per les seves llagues hem estat guarits”. El gran sacerdot que apareix a la carta als Hebreus, en la segona lectura, és el qui s’ofereix enmig de llàgrimes i angoixes i es converteix d’aquesta manera en autor de la nostra salvació. El Rei dels jueus que ens mostra la passió de sant Joan compleix fins al final el designi del Pare per la salvació de tots. Reflexionem uns moments sobre alguns dels aspectes que avui ens presenta la litúrgia d'avui.
2. Pregària de Jesús
Jesús apareix als evangelis en diverses ocasions pregant, i ho fa en els moments més transcendentals de la seva vida. Ara es troba en el moment culminant de la seva vida humana. La seva oració en aquests passatges és com una mena de resum del seu passat, de la seva mort, de la seva glorificació i també del futur de l'Església.
En primer lloc, el Senyor prega al Pare per ell mateix. El motiu d’aquesta oració és que ha arribat "l’hora". Jesús es presenta davant el Pare amb tota la seva dignitat de Fill, de Déu encarnat. I demana la seva glorificació per tal de glorificar el Pare. Demana la glorificació de la seva naturalesa humana, però en ella està demanant la glorificació de la humanitat sencera. Demana que aquesta humanitat, que ell ha fet seva prenent la seva carn, es reuneixi amb el Pare a la glòria eterna.
Crist prega també i en segon lloc, al Pare pels apòstols, perquè pertanyen tant al Pare com a Ell mateix, i és conscient que ara romandran sols quan Crist torni al costat del Pare. I en la seva pregària demana que els guardi i que els santifiqui. Santificar és com consagrar. No és quelcom exterior que els pugui ajudar en la seva vida, no, és en el fons tota una transformació interior. Demana per a ells una unitat tan íntima com la unitat divina. No demana que els tregui del món, donat que la seva missió és en el món: com diu el mateix Jesús en un altre text de l’Evangeli, el llevat ha d’estar enmig de la massa. Però Ell també sap que necessiten l’ajut del Pare per tal de ser preservats del mal i per mantenir-se ferms davant del rebuig del món.
Finalment, Crist prega per l'Església futura: "Però no prego solament per ells, sinó també pels qui creuran en mi per la seva paraula; que tots siguin u; com vós, Pare, sou en mi i jo en vós, que ells també siguin u en nosaltres, i que el món cregui que vós m’heu enviat”. Els ulls de Jesús van més enllà i penetren en la historia. Davant seu Ell té els onze apòstols, però també a través d’ells veu a tots els qui creuran al llarg dels segles. I ell demana que tots siguin u.
3. Getsemaní
L’agonia de Getsemaní és potser el misteri de la vida de Jesús que més ens pot desorientar. Que Jesús hagi patit fam, set, fatiga, calor i fred,... no ens estranya des del moment que ell va voler prendre una naturalesa semblant en tot a la nostra, excepte en el pecat. Però aquesta angoixa profunda és diferent.
Els apòstols segurament deurien quedar sorpresos davant l’oració de Jesús aquesta nit. L’havien vist pregar moltes vegades; però mai amb aquesta angoixa. "Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra" Aquesta oració és a la vegada habitual i desconcertant. Habitual en tant que mostra una profunda tendresa en dirigir-se a Déu amb la paraula "Pare", amb la qual Jesús acostumava a començar totes les pregàries. D’altra banda, no ho fa aquesta vegada amb un to de serenitat, sinó amb angoixa i por. Però trobem en les seves paraules una distinció que mai havíem trobat: la meva voluntat i la teva. Jesús deia sempre que el seu aliment era fer la voluntat del Pare. És plenament home, i el dolor, la creu, tot el sofriment que s’acosta, repugnen a la seva naturalesa humana.
No hem de pensar que el Pare romangui insensible, ni que descarregui sobre Jesús la seva severitat. No, el Pare escolta l’oració del seu Fill. Però conforta al Fill per tal que ofereixi el sacrifici fins al final. És precisament perquè el Pare estima a Crist pel que li confereix el seu esperit, el seu amor als homes, la seva potència salvadora. El Fill no rep un mandat extern del Pare, sinó que rep el seu amor i aquest amor es manifesta tal com és: infinit en intensitat, és a dir, fins a l’extrem, infinit amb poder de salvació i amb saviesa.
Però hi ha un altre aspecte a tenir en compte en aquest fragment evangèlic, i és la manera com associa els apòstols a la passió. "Pregueu i vetlleu amb mi". En l’oració de Jesús, ell mateix cerca la proximitat dels amics i deixebles. Dóna la impressió que Jesús necessita l’amor i la companyia dels seus amics.
Malgrat el sofriment i la soledat, per sobre de tot Jesús demana al Pare que es compleixi la seva voluntat.
4. Calvari
La creu, és el símbol de sofriment extrem, però també el camí insubstituïble cap a la redempció. Aquesta creu simbolitza la missió d’anunciar al món l’amor del Pare i de proclamar que només en Crist es troba la salvació dels homes, i per tant l'autèntica pau, la felicitat per a un mateix i per al proïsme.
La creu és la suprema manifestació de Déu, que és amor. Tot i això, la creu de Jesucrist és un gran misteri, és bogeria i escàndol per a alguns, saviesa de Déu per als que ell ha cridat. La Revelació ens permet endinsar-nos en les claus d'aquest gran misteri.
La creu de Crist és expiació pel pecat del món. La mort terrible de Jesús en la Creu posa de manifest la gravetat dels nostres pecats. Aquesta Creu a la qual està clavat Jesús, és la Creu dels nostres pecats. En la primera lectura hem escoltat el càntic del Servent de Déu, que és un poema dels patiments de l'elegit de Déu, aquell que és innocent i que ha carregat amb els nostres crims. El seu dolor és redemptor i salvarà a molts. El profeta ho presenta amb realisme i cruesa, com va ser en realitat: “Ell va suportar els nostres patiments i va aguantar els nostres dolors (...) traspassat per les nostres rebel·lions, triturat pels nostres crims” (Is 52,4a.5). El judici sobre el pecat dels homes va caure sobre ell. Jesús va patir les conseqüències del pecat del món, del pecat de cadascun de nosaltres.
La creu de Crist és també la nostra redempció. Des d'aquesta manifestació d'amor hem d'entendre el sacrifici redemptor de la creu. La mort de Jesús és sacrifici, certament, perquè ho ha estat tota la seva vida, lliurement lliurada i sacrificada per i per als homes. El Fill de l'Home no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la seva vida com rescat per molts (Mc 10,45). El seu acte de donar la vida és la culminació del que ha estat la seva trajectòria vital: lliurar-se en totalitat als altres. La creu és així el gest suprem de servei, gràcia i donació: Jo dono la meva vida... Ningú em el treu; jo la dono voluntàriament (Ju 10, 17-18)
5. Els grans testimonis: la Mare de Déu i el Pare
Convé també avui meditar tot el recorregut del camí de la Mare de Déu fins a arribar al peu de la creu. És un lent desenvolupament en la foscor de la fe i en la revelació del Regne.
Ella està ara al peu de la creu davant el gran esdeveniment en la plenitud de de la seva fe. Pateix, però el seu dolor és únic. No és de cap manera l’embogiment d’aquella a qui se li arrenca el Fill. Les llàgrimes d'ella van a l'arrel del mal. Ens costa comprendre la profunditat del dolor. La Verge pateix amb serenitat i fortalesa.
En rebre el cos del seu Fill, ella va recordant en el seu cor tota aquesta història, que la va conduir fins on ara es troba. Ella és en verttat la Nova Eva que col·laboradora amb el nou Adam.
El Pare és el gran testimoni encara que sigui invisible. Res tan profitós com escoltar el silenci del Pare davant la Passió. És tot el misteri de Déu Pare, Fill i Esperit Sant que es revela en la creu.
L'amor del Pare pels homes es revela en la mort de Jesús i, si bé va permetre la passió i la creu de Jesús, va ser per a véncer definitivament ressuscitant a Jesús d'entre els morts. Jesús sabia que el Pare no ho abandonaria i, encara que suplica com home al Pare implorant veure's lliure d'aquell turment, Jesús l'accepta confiant en el poder i l'amor del seu Pare que no pot abandonar-lo. Sent com tot ésser humà l'experiència cruel de l'abandonament aparent, quan la creu sembla fer patent l'absència de Déu i la seva llunyania de la sort dels homes, però l'íntima unió del Fill amb el Pare, que havia rebut la seva pròpia divinitat de la substància del Pare, li sustenta en la confiança que el seu amor per ell no pot ser destruït pels sofriments de la passió i de la creu que fereixen i llaguen la seva humanitat íntegra i plenament humana.
6. Els deixebles
La creu és un misteri, un misteri d’amor. La vida de Crist no acaba en la creu, sinó que continua en la resurrecció. El deixeble ha de seguir al Mestre. No hem de pretendre ressuscitar, sense passar per la mort, o donar un fruit abundant sense morir en el solc. El que més trenca els esquemes humans és que Déu mateix assumeix el dolor humà en el seu Fill i ho converteix en instrument de salvació. Jesucrist em declara el seu amor infinit amb el llenguatge del dolor. Puc trobar moltes persones disposades a substituir-me en l’èxit, en la victòria, en el gaudi. Però poques trobaré disposades a substituir-me en el dolor; aquestes són les que em volen de veritat.
La vida cristiana és seguiment de Crist. No puc ser cristià si no carrego la meva creu de cada dia i el segueixo. El dolor i la creu són presents en la vida. Tinc dues opcions: una és rebel·lar-me i no carregar amb la creu, és a dir, no assumeixo la realitat de la meva vida en el que té de desagradable, de dolorosa i crucificant, amb la qual cosa ni avanço ni puc madurar. Una altra és carregar amb la creu de cada dia, encara que em costi i em dolgui, i seguir el Mestre. Carregui la creu o no la carregui, la creu és present en la meva vida. Si no la carrego, em bloquejo i no creixo; si la carrego, segueixo a Jesús, i unint els meus patiments a la seva passió, esdevinc corredemptor amb Ell, per gràcia seva.
[:]