Homilia en la missa exequial en sufragi de Mn. Santiago Ordóñez

Homilia en la missa exequial en sufragi de Mn. Santiago Ordóñez Mercader a la Capella Germanetes dels Pobres de Barcelona

19 de desembre de 2016

“I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell”. Aquestes paraules de la carta de Sant Pau als cristians de Roma ens ajuden a situar aquesta celebració de pregària pel descans etern del nostre germà Santiago. Aquestes paraules resumeixen el què ha estat la seva existència terrena, el seu pelegrinatge vers la casa del Pare per tal de viure el goig de la vida plena.

Benvolguts germans preveres de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, benvolguts familiars de Mn. Santiago, benvolguda germana del mossèn i nebots, benvolguts fidels de diferents parròquies que us trobeu aquí presents, benvolguts sigueu tots. Ahir vàrem començar la quarta setmana d'advent, temps litúrgic en què som especialment interpel·lats per la Paraula de Déu sobre la nostra esperança i sobre la preparació per a la vinguda del Senyor; temps en què se'ns recorda especialment que la saviesa veritable significa viure atents i vigilants davant la presència del Senyor en les nostres vides i la seva vinguda final.

“I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell”. Segurament Mn. Santiago  haurà llegit, meditat i predicat aquest fragment de la Carta de sant Pau als romans en moltes ocasions. Unes paraules amb les que l’Apòstol expressa la unió espiritual del batejat amb Crist mort i ressuscitat, que el nostre germà està vivint ara en plenitud, lliure dels condicionaments i limitacions pròpies de la condició terrena.

La unió sacramental, però real, amb el misteri pasqual de Crist obre al batejat la perspectiva de participar en la seva mateixa glòria. Per això el traspàs d’un germà és sempre ocasió d’esperança i d’acció de gràcies a Déu, que ens ha cridat a viure en Crist en qui tenim la redempció i el perdó dels pecats.

Mn. Santiago Ordóñez havia nascut a la ciutat de Barcelona l’1 de juliol de l’any 1921. Ingressà al Seminari i rebé l’ordenació presbiteral el 19 de març de 1950 a l’església parroquial de Santa Maria del Taulat de Barcelona.

Va ser destinat com a vicari a la parròquia de Sant Joan de Vilassar de Mar el mateix any 1950, i l’any següent a la parròquia Verge de la Pau de Barcelona. L’any 1954 fou nomenat rector de la parròquia de Sant Esteve d’Olzinelles. L’any 1956 fou nomenat encarregat de la parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina i l’any 1963 regent de de la parròquia de Sant Pancraç a Barcelona. L’any 1981 va ser nomenat regent i posteriorment rector de la parròquia de Sant Martí de Sant Celoni i encarregat de la parròquia de Sant Llorenç de Vilardell. El mateix any era nomenat encarregat de les parròquies de Sant Cristòfol de Fogars de Montclús i de Sant Martí de Mosqueroles. L’any 1999 va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Julià del Montseny. Amb la creació de la diòcesi de Terrassa el 15 de juny de 2004 hi va quedar incardinat.

Mn. Santiago Ordóñez ha dedicat la major part de la seva vida ministerial a les parròquies del Montseny i l’any 2012 rebé la jubilació canònica. Juntament amb la tasca parroquial, va ser arxiprest del Poble Nou de Barcelona, dels anys 1970-1984 va ser rector consultor, membre del Consell Presbiteral, i arxiprest del Montseny (1983-1989). Va ser membre de la Unió Sacerdotal.

Els darrers anys ha viscut aquí, la residència de les Germanetes dels Pobres de Barcelona, a les quals agraïm que l’hagin cuidat fins al final de la seva vida mortal. Jo el recordo de l’època de rector de Sant Pancraç, abans d’entrar al Seminari Major. I sobretot com a rector de la parròquia de Sant Julià del Montseny. Amb la Maria Jesús, que el cuidava. Home espiritual i pietós, lliurat  amb generositat a les ovelles encomanades. En els seus anys de ministeri sacerdotal va haver de contemplar transformacions importants que han tingut lloc a l’Església i a la societat, especialment l’aplicació del Concili Vaticà II i la transició política. En circumstàncies sovint complexes i plenes de dificultat sempre actuava amb fidelitat a l’Església i a la vegada cercant la concòrdia i la comunió eclesial.

L'Evangeli que hem escoltat és la paràbola de deu noies convidades a una festa de noces, símbol del regne dels cels, de la vida eterna. És una imatge amb la qual Jesús ensenya una veritat profunda; d'aquelles deu noies, cinc entren a la festa, perquè, a l'arribada de l'espòs, tenen oli per encendre els seus llums; mentre que les altres cinc es queden fora, perquè, nècies, no han portat oli. Què representa aquest «oli», indispensable per ser admesos al banquet nupcial? Es tracta de la pròpia vida, que és intransferible, viscuda des de la fe, l'esperança i l'amor, que no es poden comprar ni vendre, ni deixar, sinó que es reben com a do, es conserven en el més íntim i es practiquen en les obres. Aprofitar la vida mortal per realitzar obres de misericòrdia és veritable saviesa, perquè, després de la mort, això ja no serà possible. Quan siguem examinats en el judici final, aquest es realitzarà segons l'amor practicat en la vida terrena. I aquest amor és do de Crist, vessat en nosaltres per l'Esperit Sant. Qui creu en Déu, qui viu de la fe, l'esperança i l'amor, porta en sí un bagatge de claredat, com un llum per travessar la nit més enllà de la mort, i arribar a la gran festa de la vida.

No hem de ser com les verges nècies, que van ofegar l'esperança en la foscor de la nit i es van dormir. Mn. Santiago sabia que l'Espòs de l'Església podia arribar i no va voler mai interrompre el seu generós lliurament a les tasques del ministeri. El seu llum estava encès i podia oblidar-se de si mateix, sabent-se a les mans de Déu; i Crist, l'Espòs de l'Església, ha vingut a buscar a l'amic per portar-ho a l’encontre definitiu amb la vida que no acaba i és plena participació de la vida de Déu.

Demanem al Bon Pastor que porti al nostre germà sobre les seves espatlles, que l’introdueixi en el banquet de les noces eternes. Oferim per ell l'Eucaristia. L’Eucaristia, que ell va celebrar al llarg de més de 66 anys. Demanem a la Santíssima Verge que prop d’ella pugui reposar. Descansi en pau.