Introducció
Benvolguts preveres concelebrants, comunitat de Dominiques, germanes i germans presents aquí i els qui seguiu la celebració per televisió, benvolguts tots. Celebrem avui el diumenge segon del temps de quaresma i celebrem també el dia del Seminari. Demanem especialment que els sacerdots tot vivint la unió amb Jesucrist sacerdot esdevinguin un do de Déu per al món i també demanem al Senyor vocacions al ministeri sacerdotal.
Litúrgia de la Paraula
Les tres lectures d’avui tenen un marcat accent vocacional. A la primera hem escoltat la crida a Abraham. El Senyor el convida a sortir de la seva terra, a deixar els recolzaments humans i a confiar únicament en Déu i en la seva promesa. La crida es dirigeix també a Timoteu per mitjà de Pau perquè prengui part en els treballs de l’evangeli amb la gràcia de Déu. I encara es fa més evident en l’evangeli: Jesús crida a Pere, Jaume i Joan a pujar a una muntanya alta on tindrà lloc la transfiguració; i després a emprendre decidits el camí de Jerusalem, camí de la Passió.
Tota vocació comença amb una crida semblant a la que va rebre Abraham: “Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare cap al país que jo t’indicaré”. Es tracta de deixar el passat i totes les seguretats per llançar-se a un futur completament nou. L’única garantia és la promesa de Déu.
Sant Pau es presenta sempre com a Apòstol per voler de Déu, i en altres moments com a apòstol per gràcia de Déu. Reconeix d’aquesta manera que és el Senyor qui té la iniciativa, que és Déu qui el constitueix apòstol. Per tant, l’apostolat brolla de la voluntat de Déu i requereix la col·laboració de les persones. Aquesta gràcia, aquesta missió, compromet la persona i la seva existència en un treball per l’Evangeli. Per això la vida de l’apòstol està constantment referida al Senyor, en qui troba el seu sentit, la seva fortalesa i la gràcia per dur a terme la missió encomanada.
En l’evangeli hem escoltat el relat de la Transfiguració, que té lloc en un moment decisiu de la vida del Senyor i que marcarà als deixebles. S’encamina cap a Jerusalem, i després que Pere i els altres apòstols l’han reconegut com a Messies, els revela com es realitzarà la seva obra salvadora: serà glorificat, però abans patirà la passió i mort en creu. A la transfiguració els manifesta la seva glòria amb la finalitat d’enfortir-los, de reforçar la seva fe i preparar-los per quan arribi l’hora de la passió i mort.
La transfiguració ens orienta al misteri pasqual. El cristià participa pel baptisme del misteri de la resurrecció, que està prefigurat per la transfiguració, i està cridat a seguir el camí de Jesús. El missatge de la transfiguració del Senyor ens encoratja al llarg de la vida, sobretot en els moments de foscor i dubte, quan s’ennuvola l’esperança, quan flaquegen les forces. Caldrà escoltar a Jesús, el Fill estimat, caldrà caminar en l’obediència de la fe. Aixequeu-vos, no tingueu por, els dirà el Mestre. Aixecar-se i no témer, perquè en l’horitzó es contempla el goig i la glòria de la resurrecció i la vida eterna, perquè Crist ressuscitat camina al costat nostre.
Avui celebrem també el Dia del Seminari i preguem pels sacerdots i demanem al Senyor que ens beneeixi amb abundants vocacions sacerdotals. El sacerdot és algú que, com Abraham, com Pere, Jaume i Joan, com Pau i Timoteu, i tants d’altres al llarg de la història ha escoltat la veu de Déu convidant a deixar-ho tot.
"El sacerdot, do de Déu per al món"
El sacerdoci és un do immens en primer lloc per a qui ho rep, i també per a l’Església i per al món sencer. És un do de Déu que requereix contemplació, admiració, sorpresa, acollida, humilitat, un amor sense límits i un lliurament generós des de l’actitud de servei. És un misteri que Déu, malgrat les nostres febleses, confiï en nosaltres i ens capaciti per actuar en nom seu. Davant d’una magnanimitat tan gran no hi ha altra resposta que l’alegria incontenible i la gratitud per la confiança que és dipositada en nosaltres. Però alhora, és el moment de mostrar davant el món i especialment davant els joves que Déu continua cridant, i que espera la seva resposta.
El sacerdot, per l’ordenació, és configurat d’una manera especial amb Crist per viure i actuar amb la força de l’Esperit Sant al servei de l’Església i per a la salvació del món. Abans que res és un home de Déu, que l’ha cridat i enviat al servei apostòlic. I essent tot del Senyor, és tot dels homes i per als homes. Des de la seva experiència de crida i enviament porta a terme la seva missió mitjançant l’anunci de la Paraula, l’administració dels sagraments i el servei als germans. D’aquesta manera, esdevé un gran do per a l’Església i per al món.
Do de Déu quan anuncia l’Evangeli
El sacerdot és do de Déu quan anuncia l’Evangeli del Regne, quan il·lumina amb la Paraula de Déu les circumstàncies concretes de la vida, quan crida a cada persona a la fe i condueix als creients a un coneixement i comunió cada vegada més profunds del misteri de Déu. Quantes inquietuds, quants esforços, quantes hores dedicades a la transmissió de la fe i a la formació d’infants, de joves i adults, en ambients rurals i urbans, en les més variades circumstàncies. Amb dedicació, amb generositat, posant el cor en totes i cadascuna de les persones que els han estat encomanades, amb paciència gairebé infinita. Quant de temps dedicat a les famílies, a la gent gran, als malalts, a totes les persones necessitades. Amb il·lusió i esperança, amb rectitud i constància, amb esperit emprenedor i una actitud d’insatisfacció sincera, que sempre aspira a millorar la situació de cada ésser humà concret, de l’Església i del món.
Do de Déu quan celebra els Sagraments
També en l’administració dels sagraments és do, és com un pont que propicia la trobada de les persones amb Déu. L’Església viu i celebra la trobada entre Crist Ressuscitat i els homes a través dels sagraments, que són esdeveniments en els que la gràcia arriba al cor de la persona i a la història per mitjà de paraules i gestos realitzats segons va disposar el Senyor. A través d’ells Crist es fa present de manera eficaç en la nostra vida.
Els sagraments acompanyen la vida humana des de l’inici fins al traspàs. En aquest camí, l’Eucaristia és font i culminació de tota la vida cristiana i de tota la vida de l’Església. En els llogarets més recòndits o enmig de l’asfalt de les grans ciutats, en les ermites més remotes o en les més sublims catedrals, per les paraules de la consagració que pronuncia el sacerdot, Crist es fa present com a aliment de la nostra fe, i per les paraules de l’absolució sacramental, els cors que han estat malferits pel pecat arriben a experimentar l’amor misericordiós del Senyor que regenera la seva vida i els retorna la dignitat.
Do de Déu quan actualitza el servei del Senyor
El sacerdot és do de Déu conduint i servint la comunitat eclesial. Condueix els fidels perquè arribin a viure en plenitud la caritat, la llibertat en Crist i cerquin la voluntat de Déu en tots els esdeveniments. De manera especial és do de Déu en el lliurament als més pobres i petits. Mitjançant la consagració sacramental ha estat configurat amb Jesucrist i la seva vida ha quedat especificada per les actituds de Crist Bon Pastor que es resumeixen en la caritat pastoral. Això significarà sobretot compadir-se dels cansats i abatuts, buscar les ovelles disperses i allunyades, recollir-les i defensar-les, conèixer-les, conduir-les i donar la vida per elles.
Els mossèns no acostumen a ser teòrics de despatx, freds i distants, sinó que són pares que vetllen pels seus fidels, pastors que coneixen la vida dels feligresos i tracten de posar remei als seus mals, alleujant els patiments, ajudant-los a superar les dificultats i a portar una vida ordenada, que busquen els que s’han apartat del camí i els congreguen en la comunitat dels creients. Estan presents en els moments importants i significatius de la vida, des de les ocasions de goig i festa, que normalment estan relacionades amb la celebració d’un Sagrament, fins a les situacions de dificultat o de dolor, que sempre compten amb el consol i el consell d’un capellà amic.
L’essència de la caritat pastoral és el lliurament, la donació total, no només dels béns materials o del propi temps; es tracta sobretot de la donació de si mateix, de la pròpia vida. En aquests temps de crisi econòmica que colpeja especialment als més febles, trobem molts exemples de bons sacerdots que estan deixant-se la vida pels més necessitats.
Final
El Senyor segueix cridant al llarg de la història a homes concrets perquè participin de la seva sagrada missió. Cal que els joves no tinguin por, que siguin receptius a la crida i estiguin disponibles per a Déu i per als altres. Ser sacerdot avui dia és un repte gran i apassionant alhora. Donem gràcies a Déu per tants sacerdots exemplars que ens han ajudat al llarg de la nostra vida, donem gràcies a Nostre Senyor Jesucrist pel do del sacerdoci a la seva Església i al món, siguem agraïts amb els nostres mossèns, preguem per ells, col·laborem amb ells perquè siguin el gran do de Déu que el món necessita, perquè siguin pastors segons el cor de Jesucrist. A l’empara i la intercessió de Maria, Mare de Déu i mare dels sacerdots, ens encomanem. Que així sigui.