Proclamació de la Mare de Déu de la Salut com a patrona de la diòcesi de Terrassa.

Homilia en la proclamació de la Mare de Déu de la Salut

com a patrona de la diòcesi de Terrassa.

11 de maig de 2008 
 

Salutacions 

Benvolguts germans: una salutació profunda i cordial a tots i a cada un de vosaltres, que heu vingut des de tota la geografia diocesana, i que representeu el Poble de Déu: parròquies, moviments, associacions, voluntariats. Voldria que aquesta salutació arribés a través vostre a totes les persones i a totes les famílies dels pobles i ciutats de la nostra diòcesi. Una salutació plena d’afecte per a tots: infants, joves, adults i persones grans. 

Una salutació al Sr. Bisbe Jaume Traserra, als preveres i diaques, als religiosos i religioses i membres d’instituts de vida consagrada. 

Una particular salutació al Sr. Alcalde de Sabadell i a la corporació municipal, com també a les autoritats d’altres ciutats i pobles, així com als responsables de les institucions ciutadanes que ens acompanyen en aquesta celebració. 

 

Pentecosta i la missió de l’Església 

Avui celebrem la solemnitat de Pentecosta. Amb aquesta festivitat es clou la cinquantena pasqual en la qual hem celebrat el misteri de Jesucrist ressuscitat i gloriós. El prefaci de la litúrgia d’avui expressa la unitat existent entre la Pasqua de Resurrecció i la Pentecosta: “Senyor, Pare Sant: per portar a plenitud el misteri pasqual, enviàreu avui l’Esperit Sant al qui havíeu concedit de ser els vostres fills, per la unió amb el vostre Fill únic”. 

L’evangeli que hem escoltat presenta el Senyor ressuscitat, com s’apareix als deixebles i els dóna la seva pau, la seva missió, el seu Esperit i el poder de perdonar pecats: “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats; però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”. 

Jesús acompleix d’aquesta manera la promesa que havia fet en nombroses ocasions, especialment en el discurs de comiat. Semblant a la de Crist, la missió dels apòstols va segellada per l’Esperit, que fou protagonista en la vida de Jesús des de la seva encarnació a la seva mort i resurrecció. 

Amb el do de l’Esperit els apòstols van comprendre tot el que Crist els havia ensenyat. Van copsar aleshores plenament el misteri de Jesús de Natzaret, amb qui havien conviscut com a deixebles seus sense ser conscients que Ell era el Messies, el Fill de Déu, el Salvador del món. Ara, per la força de l’Esperit, aquells pescadors de Galilea van ser transformats en Apòstols i Testimonis de Crist.   

L’amor etern de la Santíssima Trinitat, i la missió del Fill i de l’Esperit constitueixen el fonament últim del mandat missioner del Senyor ressuscitat als deixebles. El Senyor Jesús, funda la seva Església i  envia els Apòstols per tot el món, tal com Ell havia estat abans enviat pel Pare (cf. Jn 20, 21). La missió de l’Església aleshores continua i desenvolupa al llarg de la història la missió de Crist, que vol conduir tots els homes i les dones a la fe, a la llibertat i a la pau de manera que descobreixin el camí per a la plena participació del misteri de Déu. 

Aquesta missió te una dimensió universal: “a tota la gent” (Mt 28, 19), i es porta a terme amb la seguretat que els deixebles no estaran sols sinó que rebran la força i els mitjans per desenvolupar-la. El fonament és la presència i el poder de l’Esperit, i la presència de Crist ressuscitat enmig d’ells tots els dies fins a la fi del món. La missió dels deixebles esdevé col·laboració amb la missió de Crist i no es fonamenta en les capacitats humanes sinó en el poder del Senyor ressuscitat present en la seva Església. 

La missió de l’Església s’inicia en la Pasqua de resurrecció i en la Pentecosta. Aquesta missió és continuació de la missió de Crist per tal de proclamar i instaurar el Regne de Déu. Aquesta missió es realitza a través de les tres funcions de Crist, que ell transmet a l’Església: el seu profetisme, el seu sacerdoci i la seva reialesa, o expressat amb altres paraules, la predicació de la Paraula, la celebració dels misteris i el servei a la comunitat. 

L’Apòstol Pere, el dia de la Pentecosta, convida els jueus a la conversió acollint el Senyor a través de la fe i deixant que l’Esperit Sant transformi les seves vides. Aquell dia es constitueix la primera comunitat. L’Esperit Sant crea la unitat i fa de tots els membres un sol cor i una sola ànima. La comunitat  comparteix en primer lloc la fe, és constant en l’ensenyament dels apòstols, persevera en l’oració i en la celebració. Els deixebles són constants en la fracció del pa, fan de l’Eucaristia el centre de la vida personal i comunitària i viuen la fraternitat al voltant del Senyor ressuscitat fins al punt de posar en comú els béns materials per tal que no hi hagin pobres entre ells (cf. Ac 2, 42). 

L’Esperit Sant actua en el cor de l’ésser humà1 i l’Església ha de ser present en els grups humans a través dels seus fills, que són impulsats a participar en la vida cultural i cívica i han de descobrir les llavors de l’Evangeli en les tradicions dels pobles on habiten i conviuen. I tot seguint l’exemple del Crist i els apòstols són cridats a dirigir-ho tot cap a la veritat. La raó de l’activitat missionera de l’Església es fonamenta en la voluntat de Déu, i és conseqüència de l’amor a Déu i al proïsme. Els membres de l’Església són impulsats a continuar aquesta missió per la caritat, amb la qual estimen Déu i desitgen participar, amb tots els homes del goig immens de la vida de fills de Déu.  
 

Maria en el misteri de Jesucrist i de l’Església 

El llibre dels Fets dels Apòstols narra com després de l’Ascensió del Senyor els deixebles perseveraven en la pregària, amb un esperit unànime, acompanyats de Maria, la mare de Jesús (cf. Fets 1,14). Maria, efectivament, és present a l’inici del pelegrinatge de l’Església a la Pentecosta2. Ella precedeix i pertany al misteri d’aquesta Església que comença el seu camí en la història. Maria és el testimoni singular de la infància de Jesús i de la vida oculta a Natzaret i per això roman en el cor de l’Església. Maria, doncs, està inserida en el misteri de Crist i en el de l’Església. 

Déu vos salve, Dolça mare! 

Maria és la dolça Mare de Jesús, el nostre Déu i Salvador. I és la dolça Mare de tots els cristians, perquè així ho va voler el Senyor des de la creu3. Quan Maria va sentir les paraules de Jesús “Dona, aquí tens el teu fill” (Jn 19,26), va rebre una nova missió: es va convertir en “Mare dels creients”, mare de tots els qui volen creure en el seu Fill Jesús i seguir-lo” 4.La realitat de Maria com a Mare de Déu es troba en el centre i la font de totes les altres prerrogatives marianes. A casa nostra, és ben significatiu que el títol més atribuït a Maria, com el seu segon nom, sigui precisament aquest que va al fons del que ella és i del que ella dóna a l’Església i al món: Mare de Déu. 

La missió maternal5 encomanada a Maria convida constantment al Poble de Déu a dirigir-se amb filial confiança a aquella que està sempre disposada a acollir les seves oracions amb un amor de Mare i amb una eficaç ajuda d’Auxiliadora. Per això el Poble de Déu la invoca com «consoladora dels afligits», «salut dels malalts» i «refugi dels pecadors», per obtenir consol en la tribulació, per ser alleugerits en la malaltia i per rebre la força alliberadora de tot mal. Ella, lliure de tot pecat, condueix als seus fills a la superació dels obstacles que volen trencar la comunió amb Déu i els germans. 

En la vida sou l’estrella lluminosa. 

Maria és també l’estrella lluminosa que ens guia en el camí de la fe6, un camí que ella va seguir fidelment des de l’acceptació del pla de Déu que l’àngel li presenta fins a la creu del Calvari. Va viure unida a Crist en tot moment: en la visitació a la seva cosina Elisabet, en la presentació de Jesús al Temple, en la vida oculta i en la vida pública. I després de la resurrecció, a la Pentecosta, resta present en el Cenacle, com a mare de l’Església naixent. Per això mateix és també estrella per a l’Església de tots els temps, siguin quines siguin les dificultats i els reptes que trobem en el nostre pelegrinatge de la fe com a persones creients i com a comunitats cristianes enmig del món.   

Maria és llum del camí pels homes i dones d’avui, que formem part d’un món immers en paradoxes com el fet d’una secularització progressiva i d’un consumisme que no poden apagar la set de transcendència i de Déu; un món que defensa la dignitat de la persona humana però al mateix temps menysprea al feble, especialment al no nat; un món que busca amb deler la pau i la concòrdia però es troba travessat per innombrables conflictes. Nosaltres, com els nostres contemporanis, caminem entre angoixes i esperances, oprimits sovint per la soledat, pels problemes de relació, per la falta de sentit, i necessitem trobar el camí. Maria és l’estrella lluminosa, l’estrella de l’esperança que ens guia. 
 

Oh Mare nostra, Font de Salut. 

Maria és invocada com a font de salut, font de salvació, perquè ens porta Jesús, el Salvador del món. Perquè és corredemptora i mitjancera de totes les gràcies7. Assumpta al cel continua procurant-nos els dons de la salvació eterna. Amb el seu amor maternal té cura dels fills que encara peregrinen vers la casa del Pare. En la vida pública de Jesús, Maria està present a les noces de Canà de Galilea, i propicia amb la seva intercessió el primer miracle de Jesús (cf. Jn 2,1-11). Aquest episodi és com una icona de la sol·licitud maternal de Maria, sensible a la necessitat d’aquells nuvis i sensible a les necessitats dels seus fills en tot temps.  

Maria8, des del cel, al costat del seu Fill Jesucrist, l’únic Mitjancer, des de la seva actitud de disponibilitat i servei, intercedeix maternalment per tots els seus fills. Ella esdevé model de la mediació i la maternitat de l’Església amb els seus fills renascuts per l’aigua i l’Esperit. Però ho és “molt més” per la seva cooperació maternal a la generació i educació dels fills i filles de la mare Església. 
 

Final 

Segons la tradició, la imatge que venerem fou trobada a la Font de la Salut per un ermità quan anava a buscar aigua per a les seves necessitats. S’endugué la imatge i la va col·locar en un altar a l’ermita. La troballa va ser interpretada per la població com una gràcia especial de la Mare de Déu i, en pocs anys, s’estengué la devoció a Santa Maria en aquest lloc i sota aquesta advocació tan poètica i tan plena de sentit: Maria és la font de la Salut perquè ens porta el Crist.  La devoció i el culte fou creixent, i el lloc fou embellit amb un nou temple ricament ornamentat, expressió de la fe i devoció del poble fidel.  

L’any 1947 el bisbe Dr. Gregorio Modrego coronà canònicament la imatge. Des d’avui, 11 de maig de 2008, és tota la nostra jove diòcesi, estesa des del Vallès Occidental a l’Oriental, que venera la Mare de Déu de la Salut com a patrona, i sota el seu mantell s’emparen parròquies, institucions, moviments i associacions. Maria, Mare de  Déu i mare nostra, és venerada a diversos santuaris presents en aquests territoris, des del Remei de Caldes o de Palautordera, fins a Puiggraciós. Ella, Mare de Déu de la Salut, és l’estrella que ens guia a tots els fills a port segur, al Pare, per Jesucrist, en l’Esperit Sant.  Que així sigui.