Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz a la Santa Església Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa el 5 de juliol de 2009 en ocasió de la festa major de Terrassa
1. Salutacions
Benvolgut Sr. Secretari General i Canceller; benvolguts preveres, diaques, religiosos i religioses; benvolgut senyor Alcalde i membres de la Corporació Municipal; benvolguts tots, fills i filles de Déu. Un any més celebrem la nostra festa major, sota el patronatge de l’apòstol Sant Pere, i els màrtirs Sant Cristòfol i Sant Valentí.
2. Visió cristiana de l’ésser humà i situació actual
Vull començar aquestes paraules fent referència a un dels documents més emblemàtics del Concili Vaticà II: la constitució pastoral “Gaudium et Spes” (GS). El text presenta una visió positiva del món, amb els seus afanys i inquietuds, amb els seus èxits i fracassos.
Hi és igualment positiva la visió de l‘ésser humà remarcant que el misteri de l’home només s’aclareix i es comprèn plenament en el misteri de Crist. El Fill de Déu, amb la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb cada home i cada dona, de qualsevol lloc i de tot temps.
Realment podem afirmar que la humanitat, al llarg de la seva història, mai no ha disposat de tantes riqueses, de tantes possibilitats i mitjans com en el moment actual. Paradoxalment, una gran part d’aquesta nostra humanitat pateix fam i misèria material, cultural i espiritual. L’Església, seguint el text del document conciliar citat, comparteix el goig i l’esperança, les tristeses i angoixes dels homes i dones d’avui, sobretot dels més pobres i afligits. En un moment de crisi profunda com és el moment present coincidim en bona part amb les anàlisis que els responsables de les diferents administracions del nostre país i de la nostra ciutat ens han presentat, i que es refereixen no només a una crisi econòmica i financera, sinó una crisi més profunda, perquè afecta les seves arrels més pregones. Es tracta també d’una crisi de valors, de cultura, de fe, d’esperança, de solidaritat i d’amor.
Tant de bo que aquesta crisi sigui una ocasió per reflexionar, per extreure conclusions, per adonar-nos del que estem fent amb les nostres vides i amb les dels altres. No n’hi ha prou amb fer un diagnòstic ràpid i cercar uns remeis immediats i superficials. Cal descobrir les causes profundes i trobar a la vegada els remeis corresponents.
3. Fer del món una casa compartida i habitable
El fragment de l’Evangeli que hem escoltat parlava de construir i edificar la casa sobre un fonament sòlid perquè pugui resistir els embats dels elements i les dificultats. Podem pensar en la casa de la nostra vida, el projecte personal de cadascú, la casa del projecte familiar, la casa de l’Església, la casa de la ciutat. Jo demano al Senyor que ens ajudi a construir aquesta casa sobre uns fonaments sòlids, consistents, que resisteixin, uns fonaments de present i també de futur. Vull fer esment a continuació d’alguns d’aquets fonaments necessaris.
El primer fonament és la confiança
La crisi econòmica actual és profunda i d’un abast internacional. Per això és molt important mantenir l’activitat econòmica, frenar l’atur i repartir les pèrdues d’una manera assumible per a les diferents parts. Cal diversificar per tal que l’economia no depengui tant d’alguns sectors concrets. Cal transformar la manera de produir. Cal retornar a un camí de creixement raonable i més lògic; i, sobretot, cal generar confiança. Necessitem confiança, i la podem refer, perquè els recursos del planeta continuen essent suficients per tal que tots puguem viure i conviure.
També es tracta de refer la confiança i ser conscients que les potencialitats de l’ésser humà segueixen essent grans, perquè hi ha moltes persones capacitades per gestionar els recursos materials i les relacions socials. Però caldria no oblidar alguns aspectes. En primer lloc, que no en paguin les conseqüències els més pobres i febles. D’altra banda, hem de ser ben conscients que sobretot a nivell social caldrà posar fonaments de futur mitjançant la rectitud i la justícia i per mitjà de la transparència i la honestedat.
La confiança es refà entre d’altres coses, a través de l’oració, que és diàleg amb Déu, i també dialogant amb el germà. La confiança es genera també des de la unitat, sumant esforços, des de la col·laboració lleial entre persones i entre institucions.
El segon fonament és l’educació
En altres ocasions m’he referit també a aquest fonament. És ben cert que els pares són els primers i principals educadors dels fills. La primera professió, la primera tasca i allò de més important per als pares és educar els fills. I això ho poden assolir propiciant un ambient en què es visqui l’amor, la donació, el desenvolupament personal, l’obertura als altres i a Déu, la convivència i la tolerància, la solidaritat. Encoratjo novament els pares en aquesta obra d’art que és l’educació dels fills. Amb amor, amb fermesa i amb paciència, conscients que el futur de l’Església i de la humanitat es forja a la família.
L’escola desenvolupa les facultats intel·lectuals, possibilita l’accés a la cultura, prepara a la vida professional, ensenya el sentit dels valors i dels criteris rectes, fomenta la relació interpersonal, la socialització, la convivència i la tolerància. La tasca de l’educació a l’escola, en col·laboració amb la família, és molt important, a la vegada difícil i apassionant. Els mestres i educadors es mereixen una felicitació i un agraïment pel coratge que demostren elegint aquest camí.
Les parròquies, i les entitats d’educació en el lleure, i les ONGs i les diferents entitats culturals, d’acció social, etc. també han de col·laborar en aquesta tasca apassionant de la formació de les persones.
El tercer fonament és la solidaritat
La crisi econòmica que estem travessant és una crisi de l’anomenada “societat del benestar”, i que es fonamenta en la prosperitat econòmica, i es viu normalment en els països desenvolupats. Aquesta bonança econòmica s’acostuma a construir sobre l’explotació d’altres països. A més a més, sempre hi ha col·lectius en els països rics que es queden fora dels circuits de la riquesa. Al mateix temps, aquesta societat del benestar tendeix a produir un model de ciutadà l’objectiu principal del qual, en la vida, és l’acumulació de riqueses i el consum de bens materials.
En el nostre occident ric no només mirem de satisfer les necessitats primàries, sinó que també volem un cert nivell de qualitat en els productes, en els serveis, en la vida en general. Aquesta demanda és legitima en principi, però també ha de ser responsable i solidaria. El Sant Pare Joan Pau II ja remarcava en la seva encíclica Centesimus Annus (cf n. 36), que la concepció consumista i hedonista de la vida condueix a una greu deshumanització. Ni les persones, ni els col·lectius, ni els països, no poden caure en una dinàmica de produir i consumir sense control, d’una manera egoista, tancada, posant en perill els recursos del planeta i conduint els individus a un frenesí consumista, a un plantejament vital de diversió i d’immediatesa que a la llarga genera el desig de tenir-ho tot, i alhora desemboca en el cansament de tot gairebé immediatament.
4. Un nou estil de vida
Millorar la qualitat de vida és un objectiu lícit, sempre que la prosperitat personal no acabi convertint l’individu en presoner de les possessions materials i dels hàbits consumistes i perjudicant de retruc els mes dèbils. Per això, és molt important educar les persones perquè facin un ús adequat del bens, evitant els abusos i per tal que tinguin una actitud solidària i no egoista. No hem de pretendre acumular riqueses, siguin de l’ordre que siguin, sinó mirar de créixer com a persones i com a cristians, conscients que formem una gran família amb tota la humanitat.
Tant de bo que el nostre estil de vida tingui un punt d’austeritat i també de solidaritat. Que orientem les nostres actuacions segons els principis de sobrietat i autocontrol, tant a nivell personal com social. Hem de trobar els camins per alliberar-nos de la mentalitat consumista i a la vegada uns mètodes de producció que respectin la natura, la creació de Déu, i que serveixin per satisfer les necessitats de tots.
Us convido a fer-nos nostres les paraules d’aquesta senzilla pregària que recull el Llibre dels Proverbis (30, 7-9): “Dues coses t’he demanat, Senyor; no me les neguis mentre visqui: Allunya de mi la falsedat i la mentida; no em donis pobresa ni riquesa. Dóna’m l’aliment que necessito i prou, no fos que, sadollat, renegués de tu dient tant se me’n dóna del Senyor o bé no fos que, indigent, anés a robar abusant del nom del meu Déu”. És una preciosa oració en la qual es demana a Déu sinceritat i honradesa per a les relacions amb els altres, i també una vida proporcionada entre la riquesa i la pobresa que pot ajudar a mantenir una conducta recta i honesta al llarg de la vida. L’autor del text no demana riqueses que portin en elles mateixes el perill de l’egoisme, del menyspreu als altres, i fins i tot a Déu. Ni tampoc no demana pobresa que podria implicar la temptació d’apropiar-se de l’aliè i renegar de Déu. Que el Senyor ens concedeixi gaudir dels bens materials sense que aquests ens esclavitzin i compartint-lo amb els altres.
Pregària final
Acabo les meves paraules convidant-vos a fer tots nosaltres una pregària: Preguem pels nostres governants, pels responsables de l’activitat econòmica i financera, pels responsables de les institucions de solidaritat i ajuda fraterna d’arreu del món i especialment de la nostra ciutat. Per tots nosaltres aquí presents, perquè cadascú des de les seves possibilitats es comprometi a treballar per canviar les estructures econòmiques, marcades sovint pel pecat estructural, per unes altres de més humanes, que tinguin en compte tots els homes i pobles, que estiguin més en consonància amb la voluntat de Déu; que treballem per desenvolupar una cultura de la solidaritat, del compartir, convençuts que les estructures només es podran renovar des del canvi personal i l’aportació de cadascú; que ens esforcem per trobar un estil de vida de més austeritat i senzillesa que ens permeti d’acostar-nos més a Déu i als germans i que faci viable un món sostenible on no hi hagin exclosos de la festa de la vida.
Les dificultats del moment present ens han d’ajudar a ser humils i senzills, i conscients que som vulnerables, ens han d’ajudar a apropar-nos a Déu i als germans, conscients que entre tots, amb la gràcia de Déu, serem capaços de construir una societat de justícia i de pau, on regni la veritat i el bé. Avui és un dia de festa, de la nostra festa major. Us desitjo a tots un dia ple de joia i de felicitat. Que els sants patrons de la ciutat ens hi ajudin. Que així sigui.