Lectures del IV diumenge d'Advent: 1a. Isaïes 7, 10-14; 2a. Romans 1, 1-7; Evangeli: Mt 1, 18-24.
Benvolguts preveres i diaques, germanes i germans en Crist.
1. El bisbe, servidor de l'Evangeli
Ens reunim avui a aquesta nostra catedral per donar gràcies a Déu en l'aniversari de la meva ordenació episcopal. No és cap homenatge personal, sinó que és una acció de gràcies a Jesucrist, perquè ens ha volgut cridar, a uns homes com els altres, a ser servidors seus en el si de l'Església i del món.
Per això, avui em sembla que el vostre bisbe s'ha d'aplicar les paraules de Sant Pau a la segona lectura, que són les mateixes paraules amb què comença la seva gran Carta als cristians de Roma: "Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, escollit per anunciar l'Evangeli de Jesús".
Pau es presenta com a servent de Jesucrist, com a cridat a ser apòstol i com a escollit per anunciar l'Evangeli. Tres aspectes que es relacionen i s'interpreten mútuament. S'autonomena servent de Jesucrist en conformitat profunda amb la idea que té del seu ministeri apostòlic: està al servei de Jesucrist.
És cridat a ser apòstol. En aquesta crida de Déu experimenta la possibilitat nova que Jesucrist li ofereix per lliurar la seva vida com a servei i, com a conseqüència, la possibilitat de realitzar la seva pròpia vida. La vida que se li dóna en Crist, la posa, com a apòstol, al servei dels homes. La vocació orientada vers el servei queda subratllada en el tercer aspecte: escollit per anunciar l'Evangeli. Crida i elecció designen l'origen i el fonament del ministeri apostòlic de Pau. Déu l'ha destinat de forma especial per a l'Evangeli.
Amb tota humilitat, jo també vull ser, entre vosaltres, un servent de Jesucrist, un successor dels apòstols, com a bisbe d'aquesta seu, i sobretot una persona escollida per anunciar l'Evangeli de Jesús. Com ensenya el Concili sobre el ministeri del bisbe, quan diu en el n. 21 de la Constitució sobre l'Església:
"En els bisbes, doncs, assistits dels preveres, es fa pressent enmig dels creients el Senyor Jesucrist, Gran Sacerdot, perquè, assegut a la dreta de Déu Pare, no deixa d'estar present a la comunitat dels seus pontífexs, sinó que, en primer lloc, valent-se de llur ministeri eximi predica la paraula de Déu a tots els pobles i administra incessantment als creients els sagraments de la fe..."
El bisbe és, abans que qualsevol altra cosa, un servidor de l'Evangeli. Com Pau, ell ha estat escollit i està cridat "a anunciar l'Evangeli de Déu". I el cas de Pau ens recorda que aquesta missió és totalment primària, fins i tot és abans que l'administració dels sagraments, perquè -en el fons- ¿quin sentit tindrien els sagraments sense la predicació prèvia que suscita la fe en els oients? Per això Pau dirà en un text atrevit: que Déu l'ha enviat abans a predicar l'Evangeli que a batejar.
2. Escollits per anunciar l' Evangeli
L'evangeli de sant Marc acaba amb l'enviament missioner, l'Ascensió del Senyor, i el començament de l'activitat dels Apòstols: "Ells es van escampar pertot arreu predicant, col•laborant-hi el Senyor que ratificava la Paraula amb els senyals que l'acompanyaven" (Mc 16, 20).
Anunciar l'Evangeli no és una missió que es pugui realitzar de qualsevol manera. No es tracta de relatar uns esdeveniments que no tenen res a veure amb la pròpia vida ni la comprometen. Anunciar l'Evangeli és proclamar la salvació de Déu, que incideix i penetra de tal manera que transforma la història personal i la història de tota la humanitat.
Anunciar l'Evangeli no consisteix en la comunicació d'uns continguts agradables ni es tracta d'un esdeveniment que produeix una certa joia en aquell que el rep. Es tracta de proclamar la salvació de Déu en Crist per l'Esperit, anunciar el Regne de Déu, una realitat tan revolucionària que fa noves totes les coses. Aquell que ho proclama amb la seva vida experimenta un canvi, la seva paraula té un estil determinat de força, de joia, de seguretat, de sinceritat, d'esperança. La seva paraula participa del foc de tota paraula profètica. La seva paraula es posa al servei de la Paraula, i esdevé transparència de la Paraula. Resumint: la seva paraula és convençuda i convincent.
Jesús encarrega als apòstols la predicació i el testimoni (Fets 10, 42). Els apòstols apareixen en el Llibre dels Fets com els testimonis de la vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. L'apòstol és algú que ha estat cridat per Jesús, testimoni de la seva vida i misteri pasqual i enviat a donar testimoni.
En la teologia pastoral dels darrers anys, en parlar del testimoni, el seu contingut no es refereix únicament al testimoni de la paraula sinó també al testimoni de la vida. Pau VI subratlla la importància del testimoni en la Evangelii Nuntiandi i afirma que "la Bona Nova ha de ser proclamada, en primer lloc, a través del testimoni" (n. 21). El testimoni de vida és una responsabilitat de tot batejat, com a membre de l'Església, i de tota l'Església com a comunitat de batejats.
Això vol dir que amb la coherència cristiana en els petits i grans actes es va configurant tota la vida i es dóna testimoni del Crist Salvador. I tot això perquè s'arriba a conèixer la fe cristiana de tota persona o perquè s'arribarà a conèixer quan respongui als interrogants que planteja amb la seva actuació. D'aquesta manera veiem que els testimonis de paraula i de vida es refereixen, s'expliciten i es complementen mútuament. El testimoni de vida confirma i dóna un to d'autenticitat i credibilitat al testimoni de paraula. El testimoni de paraula aporta llum, força i fermesa al testimoni de vida.
3. L'evangelització, en els meus propòsits
No cal fer memòria perquè és ben sabut de tots que l'evangelització ha estat i espero que continuï estant entre els meus propòsits i els meus objectius episcopals. Anunciar l'Evangeli de Jesús. En aquest anunci de la Bona Nova, de la Bona Notícia, de la salvació de Jesús, l'Església, Mare i Mestra, ens proposa en aquest diumenge quart d'Advent en què anem culminant la nostra preparació per al Nadal que reflexionem sobre l'amor de Déu, sobre l'esperança, sobre el compliment de les promeses divines, sobre la Història de la Salvació, història d'amor de Déu al gènere humà, als homes i dones de totes les èpoques, de la qual tots formem part.
La primera lectura i l'evangeli que hem escoltat parlen de la realització de la promesa de Déu. Déu és amb nosaltres. Déu ve a salvar-nos. El profeta Isaïes té un enfrontament amb el rei Acaz. Els enemics volien envair Jerusalem amb el perill consegüent de trencar la dinastia de David de la qual havia de néixer el Messies. La promesa de Déu era que el Messies havia de néixer de la dinastia de David. Però oblidant la promesa de Déu i obnubilat per la por, el rei Acaz opta per posar la seva confiança no en la promesa de Déu sinó en aliances polítiques i militars. El profeta vol infondre-li confiança i fermesa, però al final, veient la inutilitat del seu esforç, pronuncia la profecia que hem escoltat: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.
Vuit segles després aquesta profecia té compliment. L'Emmanuel és Jesús, Déu amb nosaltres. El Fill etern de Déu que es fa home, que entra voluntàriament en la història humana per compartir la nostra vida. La VIDA amb majúscules que vivificarà la nostra petita existència. La vida que brilla i que il•lumina el món amb la seva llum. El Fill etern de Déu es fa home per compartir la nostra vida, es fa home per elevar els homes a categoria de fills adoptius de Déu, d'homes nous que viuen una vida nova.
4. Pregària a la Mare de Déu
Aquest quart diumenge d'Advent és el més pròpiament de la Mare de Déu entre els quatre diumenges d'Advent. L'Evangeli també ens presentava la figura de Josep, perplex davant la irrupció tan extraordinària de Déu en la seva vida i que reacciona en principi amb la idea de retirar-se discretament en silenci conscient de la pròpia indignitat. L'anunci de l'àngel en somni l'asserena i li confirma la missió de ser el pare legal de Jesús.
Maria i Josep ens ensenyen a confiar en Déu, a confiar en la Paraula de Déu, a caminar en l'obediència de la fe, a endinsar-nos sense por en el misteri de Déu. La nostra vida també esdevé un teixit d'esperances, projectes, de crides de Déu, de proves, de respostes. La nostra vida ha de ser una resposta contínua a Déu en les seves crides. Des de la confiança, des de la fe que va madurant de manera incessant. Que Maria i Josep ens ajudin a acollir Jesús en la nostra vida i a oferir-lo als altres. Que així sia.
Benvolguts preveres i diaques, germanes i germans en Crist.
1. El bisbe, servidor de l'Evangeli
Ens reunim avui a aquesta nostra catedral per donar gràcies a Déu en l'aniversari de la meva ordenació episcopal. No és cap homenatge personal, sinó que és una acció de gràcies a Jesucrist, perquè ens ha volgut cridar, a uns homes com els altres, a ser servidors seus en el si de l'Església i del món.
Per això, avui em sembla que el vostre bisbe s'ha d'aplicar les paraules de Sant Pau a la segona lectura, que són les mateixes paraules amb què comença la seva gran Carta als cristians de Roma: "Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, escollit per anunciar l'Evangeli de Jesús".
Pau es presenta com a servent de Jesucrist, com a cridat a ser apòstol i com a escollit per anunciar l'Evangeli. Tres aspectes que es relacionen i s'interpreten mútuament. S'autonomena servent de Jesucrist en conformitat profunda amb la idea que té del seu ministeri apostòlic: està al servei de Jesucrist.
És cridat a ser apòstol. En aquesta crida de Déu experimenta la possibilitat nova que Jesucrist li ofereix per lliurar la seva vida com a servei i, com a conseqüència, la possibilitat de realitzar la seva pròpia vida. La vida que se li dóna en Crist, la posa, com a apòstol, al servei dels homes. La vocació orientada vers el servei queda subratllada en el tercer aspecte: escollit per anunciar l'Evangeli. Crida i elecció designen l'origen i el fonament del ministeri apostòlic de Pau. Déu l'ha destinat de forma especial per a l'Evangeli.
Amb tota humilitat, jo també vull ser, entre vosaltres, un servent de Jesucrist, un successor dels apòstols, com a bisbe d'aquesta seu, i sobretot una persona escollida per anunciar l'Evangeli de Jesús. Com ensenya el Concili sobre el ministeri del bisbe, quan diu en el n. 21 de la Constitució sobre l'Església:
"En els bisbes, doncs, assistits dels preveres, es fa pressent enmig dels creients el Senyor Jesucrist, Gran Sacerdot, perquè, assegut a la dreta de Déu Pare, no deixa d'estar present a la comunitat dels seus pontífexs, sinó que, en primer lloc, valent-se de llur ministeri eximi predica la paraula de Déu a tots els pobles i administra incessantment als creients els sagraments de la fe..."
El bisbe és, abans que qualsevol altra cosa, un servidor de l'Evangeli. Com Pau, ell ha estat escollit i està cridat "a anunciar l'Evangeli de Déu". I el cas de Pau ens recorda que aquesta missió és totalment primària, fins i tot és abans que l'administració dels sagraments, perquè -en el fons- ¿quin sentit tindrien els sagraments sense la predicació prèvia que suscita la fe en els oients? Per això Pau dirà en un text atrevit: que Déu l'ha enviat abans a predicar l'Evangeli que a batejar.
2. Escollits per anunciar l' Evangeli
L'evangeli de sant Marc acaba amb l'enviament missioner, l'Ascensió del Senyor, i el començament de l'activitat dels Apòstols: "Ells es van escampar pertot arreu predicant, col•laborant-hi el Senyor que ratificava la Paraula amb els senyals que l'acompanyaven" (Mc 16, 20).
Anunciar l'Evangeli no és una missió que es pugui realitzar de qualsevol manera. No es tracta de relatar uns esdeveniments que no tenen res a veure amb la pròpia vida ni la comprometen. Anunciar l'Evangeli és proclamar la salvació de Déu, que incideix i penetra de tal manera que transforma la història personal i la història de tota la humanitat.
Anunciar l'Evangeli no consisteix en la comunicació d'uns continguts agradables ni es tracta d'un esdeveniment que produeix una certa joia en aquell que el rep. Es tracta de proclamar la salvació de Déu en Crist per l'Esperit, anunciar el Regne de Déu, una realitat tan revolucionària que fa noves totes les coses. Aquell que ho proclama amb la seva vida experimenta un canvi, la seva paraula té un estil determinat de força, de joia, de seguretat, de sinceritat, d'esperança. La seva paraula participa del foc de tota paraula profètica. La seva paraula es posa al servei de la Paraula, i esdevé transparència de la Paraula. Resumint: la seva paraula és convençuda i convincent.
Jesús encarrega als apòstols la predicació i el testimoni (Fets 10, 42). Els apòstols apareixen en el Llibre dels Fets com els testimonis de la vida, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. L'apòstol és algú que ha estat cridat per Jesús, testimoni de la seva vida i misteri pasqual i enviat a donar testimoni.
En la teologia pastoral dels darrers anys, en parlar del testimoni, el seu contingut no es refereix únicament al testimoni de la paraula sinó també al testimoni de la vida. Pau VI subratlla la importància del testimoni en la Evangelii Nuntiandi i afirma que "la Bona Nova ha de ser proclamada, en primer lloc, a través del testimoni" (n. 21). El testimoni de vida és una responsabilitat de tot batejat, com a membre de l'Església, i de tota l'Església com a comunitat de batejats.
Això vol dir que amb la coherència cristiana en els petits i grans actes es va configurant tota la vida i es dóna testimoni del Crist Salvador. I tot això perquè s'arriba a conèixer la fe cristiana de tota persona o perquè s'arribarà a conèixer quan respongui als interrogants que planteja amb la seva actuació. D'aquesta manera veiem que els testimonis de paraula i de vida es refereixen, s'expliciten i es complementen mútuament. El testimoni de vida confirma i dóna un to d'autenticitat i credibilitat al testimoni de paraula. El testimoni de paraula aporta llum, força i fermesa al testimoni de vida.
3. L'evangelització, en els meus propòsits
No cal fer memòria perquè és ben sabut de tots que l'evangelització ha estat i espero que continuï estant entre els meus propòsits i els meus objectius episcopals. Anunciar l'Evangeli de Jesús. En aquest anunci de la Bona Nova, de la Bona Notícia, de la salvació de Jesús, l'Església, Mare i Mestra, ens proposa en aquest diumenge quart d'Advent en què anem culminant la nostra preparació per al Nadal que reflexionem sobre l'amor de Déu, sobre l'esperança, sobre el compliment de les promeses divines, sobre la Història de la Salvació, història d'amor de Déu al gènere humà, als homes i dones de totes les èpoques, de la qual tots formem part.
La primera lectura i l'evangeli que hem escoltat parlen de la realització de la promesa de Déu. Déu és amb nosaltres. Déu ve a salvar-nos. El profeta Isaïes té un enfrontament amb el rei Acaz. Els enemics volien envair Jerusalem amb el perill consegüent de trencar la dinastia de David de la qual havia de néixer el Messies. La promesa de Déu era que el Messies havia de néixer de la dinastia de David. Però oblidant la promesa de Déu i obnubilat per la por, el rei Acaz opta per posar la seva confiança no en la promesa de Déu sinó en aliances polítiques i militars. El profeta vol infondre-li confiança i fermesa, però al final, veient la inutilitat del seu esforç, pronuncia la profecia que hem escoltat: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.
Vuit segles després aquesta profecia té compliment. L'Emmanuel és Jesús, Déu amb nosaltres. El Fill etern de Déu que es fa home, que entra voluntàriament en la història humana per compartir la nostra vida. La VIDA amb majúscules que vivificarà la nostra petita existència. La vida que brilla i que il•lumina el món amb la seva llum. El Fill etern de Déu es fa home per compartir la nostra vida, es fa home per elevar els homes a categoria de fills adoptius de Déu, d'homes nous que viuen una vida nova.
4. Pregària a la Mare de Déu
Aquest quart diumenge d'Advent és el més pròpiament de la Mare de Déu entre els quatre diumenges d'Advent. L'Evangeli també ens presentava la figura de Josep, perplex davant la irrupció tan extraordinària de Déu en la seva vida i que reacciona en principi amb la idea de retirar-se discretament en silenci conscient de la pròpia indignitat. L'anunci de l'àngel en somni l'asserena i li confirma la missió de ser el pare legal de Jesús.
Maria i Josep ens ensenyen a confiar en Déu, a confiar en la Paraula de Déu, a caminar en l'obediència de la fe, a endinsar-nos sense por en el misteri de Déu. La nostra vida també esdevé un teixit d'esperances, projectes, de crides de Déu, de proves, de respostes. La nostra vida ha de ser una resposta contínua a Déu en les seves crides. Des de la confiança, des de la fe que va madurant de manera incessant. Que Maria i Josep ens ajudin a acollir Jesús en la nostra vida i a oferir-lo als altres. Que així sia.