Homilia de la Santa Missa d’Inauguració del Curs Acadèmic 2007-2008 del Seminari Major de sant Joan Baptista de la diòcesi de Terrassa.10-10-07. Lectures: Jon 4, 1-11; Salm 85; Llc. 11, 1-4.
Benvolgut Sr. Rector del Seminari, preveres concelebrants, Srs. Rectors del Seminari de Barcelona i del Seminari Interdiocesà, familiars i amics i ben especialment estimats seminaristes.
Homilia de la Santa Missa d’Inauguració del Curs Acadèmic 2007-2008 del Seminari Major de sant Joan Baptista de la diòcesi de Terrassa.10-10-07. Lectures: Jon 4, 1-11; Salm 85; Llc. 11, 1-4.
Benvolgut Sr. Rector del Seminari, preveres concelebrants, Srs. Rectors del Seminari de Barcelona i del Seminari Interdiocesà, familiars i amics i ben especialment estimats seminaristes.
1. “Senyor, ensenyeu-nos a pregar”
Acabem d’escoltar la Paraula de Déu. En el camí cap a Jerusalem, sant Lluc recull tres ensenyaments del Mestre sobre l’oració. Els introdueix amb un fet de vida: després de veure a Jesús pregant, un deixeble se li acosta i li demana que els ensenyi a pregar.
La paraula essencial en el text és el vocatiu que introdueix la pregària “¡Pare!”. Aquesta sola paraula resumeix tota l’espiritualitat de l'Evangeli: ser i sentir-se petits davant Déu, en una absoluta intimitat filial, posada la confiança en el seu cor i la disponibilitat de tot l’ésser a les seves mans.
Jesús va condensar en aquest fragment la seva doctrina sobre la pregària en el Parenostre. L’evangelista sant Lluc ens ofereix una redacció breu, substancialment igual a la de sant Mateu, més extensa i coneguda (cf. 6, 9-13). A la primera meitat del text, demanem la Glòria de Déu, que es manifesta en el seu Regne. Que sobre tota realitat humana es faci evidència la veritat del sant nom de Déu: el seu rostre de Pare.
En la segona meitat del mateix preguem per nosaltres. Demanem el pa perquè nosaltres som pobres i el pa és expressió del que els pobres demanen per al seu nodriment. Demanem el perdó perquè som pecadors. Demanem la protecció perquè ens sentim petits i febles com els infants. Infants pobres i pecadors que necessiten i demanen conversió.
Us convido a fer també nosaltres una composició de lloc i contemplar el Senyor endinsat en la pregària. En aquesta oració queda expressada plenament la consciència filial de Crist i s’actualitza el seu lliurament total. Des de la seva encarnació, Crist va ser sacerdot perfecte i la seva mediació sacerdotal es va exercir fonamentalment per la predicació de l'Evangeli, a través del seu sacrifici en la creu, i de la seva pregària. Jesús viu en lloança continua al Pare i intercedint per nosaltres.
Entre els evangelistes és sant Lluc el que més atentament descriu la vida de pregària de Crist. El Mestre era un home d'oració, que es retirava als llocs solitaris per pregar (Cf. Lc 5, 16). L’Acció i la contemplació s'alternaven en la seva vida de manera flexible i harmoniosa. Els moments més importants de la seva vida van ser acompanyats o precedits per llargues estones d'oració. En l'epifania del seu baptisme, la nit anterior a l'elecció definitiva dels dotze, abans de propiciar la solemne confessió de Pere. Es va transfigurar mentre pregava; després de la pregària és quan ensenya als deixebles el Parenostre.
2. La pregària dels cristians
En el fragment de sant Lluc que hem escoltat i en altres llocs dels evangelis descobrim com Jesús ensenya a pregar als deixebles. Els diu què han de demanar, i quines han de ser les condicions espirituals del qui prega. Nosaltres hem rebut de Crist el mandat de pregar i sobretot hem rebut l'exemple d'una vida d’oració, en constant i íntima relació amb el Pare.
L'oració cristiana és una relació personal, immediata i filial amb Déu a la llum de la fe, en amor de caritat. El seu element més peculiar és precisament la immediatesa de l'encontre amb Déu. A Ell estem units tot la jornada a través de les nostres ocupacions ordinàries. Però allò més característic de la pregària és que en ella procurem concentrar totalment la intel•ligència, el cor i totes les forces en el mateix Déu.
L'oració és immersió familiar en la Trinitat divina. Preguem al Pare, en Crist, per l'Esperit Sant. Preguem al Pare com ens va ensenyar Jesús i com sempre ho fa l'Església en la Litúrgia. Preguem en Crist, des del Fill estimat. Preguem per l'Esperit Sant que ens ha estat donat, i que clama en nosaltres “¡Abbà, Pare!”. Certament, l'oració cristiana s’adreça també a Jesús, a l'Esperit Sant, a Maria i als sants, però sempre la seva orientació final és el Pare.
L'oració és un misteri de gràcia que s'actualitza fonamentalment en la fe i la caritat, virtuts sobrenaturals que en el seu exercici no estan completament sota el control de la psicologia humana. L'oració és gràcia, i la gràcia la dóna Déu. Per això cada cristià pot tenir oració, perquè Déu se la vol donar; i cadascú ha d'aprendre a arribar a aquell grau d’oració que Déu li concedeix.
En la pregària fem un exercici intens de les virtuts. En la vida cristiana, normalment, no hi ha res que requereixi un exercici tan intens de fe i de caritat com l'oració. Per això aquell cristià que prega acostuma a ser un home lúcid en la fe i fort en la caritat. A l'hora d'elevar el cor a Déu en l'oració, són la fe i la caritat les dues ales que ajuden a aixecar el vol, i poc serveixen les nostres forces o les nostres tècniques.
També en l'oració és on el cristià té la més profunda experiència de la seva indigència radical i de la pròpia pobresa. No hi ha res que produeixi tanta humilitat en la relació amb Déu i amb els germans com l’oració autèntica. Qualsevol altivesa, qualsevol autosuficiència, qualsevol autoafirmació, s’acaben en la presència de Déu. En la presència de Déu l'actitud més lògica és la del publicà: “Perdona'm, Senyor, que sóc un pecador” (Lc 18, 13).
La petició, la lloança i l’acció de gràcies són les dimensions fonamentals de l'oració bíblica. Avui a la nostra pregària demanem especialment al Senyor per les vocacions.
3. Pregària per les vocacions
“La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors” (Lc 10, 2). Estimats seminaristes i estimats germans, que sigui aquesta la nostra pregària d’avui, plena d’intensitat i oberta a l’esperança. Aquestes paraules ressonen amb força per nosaltres en aquesta celebració solemne de l’inici d’un nou curs.
Els segadors són pocs: el problema se li va presentar a Jesús al confiar als seus deixebles l'encàrrec de predicar l'Evangeli al poble; el mateix problema també emergeix avui en dia duna manera actual i preocupant. Els nostres coetanis tant a la diòcesi i com a tot el món esperen la paraula de salvació.
És ben cert que els homes i dones d’avui anhelen de manera més o menys conscient descobrir els valors fonamentals que donen sentit a la vida humana. També els qui han acollit l'Evangeli corren el risc d'oblidar-lo, envoltats per totes bandes de reclams materialistes. Ells tenen necessitat de missatgers que els ajudin a reviure la paraula de Jesús. A més, la veritat que comuniquem és tan rica i tan gran que necessita un aprofundiment continuat. Per això hem d’invocar contínuament “a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors" (Lc 10, 2).
Com haurà de ser l'apòstol i amb quin esperit desenvoluparà la seva missió, són preguntes que ens fem també nosaltres. L’apòstol haurà de ser abans que res conscient de la realitat difícil i a vegades hostil que li espera: “Jo us envio com anyells enmig de llops (Lc 10, 3). S’ha d’esforçar per viure lliure d’equipatge, per ser lliure de condicionaments humans de tot tipus: “No porteu ni borsa, ni sarró, ni sandàlies” (Lc 10, 4), per recolzar-se només en la Creu de Crist de qui prové la redempció. Recolzar-se en la Creu significa abandonar tot motiu d’autosuficiència personal, significa també vèncer la temptació de confiar en les pròpies qualitats. Es tracta de viure de la fe i donant gràcies per la salvació que Jesús ha obrat amb el seu sacrifici redemptor.
El missatge que hem d’anunciar és abans que res un missatge de salvació per a l'home: “és a prop el Regne de Déu” (Lc 10, 9). El Regne de Déu, que és victòria del seu amor sobre cada pecat i misèria humana, ja està entre vosaltres. És un missatge, a més, d'esperança i de consol, com el profeta Isaïes va anunciar: “Alegreu-vos amb Jerusalem... Com una mare consola a un fill, així jo us consolaré... Vosaltres veureu i s'alegrarà el vostre cor” (Is 66, 13-14). L'home, en efecte, està destinat a realitzar en Crist Redemptor la plenitud de la mateixa vocació divina. És un missatge, a més, de pau i de caritat: “Dieu abans pau a aquesta casa... Cureu als malalts que hi hagin” (Lc 10, 5-9). El Regne de Déu es va construint en la història, oferint sobre aquesta terra els seus fruits de conversió, de purificació, d'amor entre els homes.
Benvolguts seminaristes, doneu gràcies a Déu per la crida que heu rebut al sacerdoci. Estigueu contents. La nostra és una missió sublim, que entusiasma, que omple de sentit i de felicitat l’existència. La nostra missió requereix molta generositat i confiança en Déu perquè supera les capacitats humanes. Per això demanem l’ajuda de Déu, demanem la seva gràcia i el seu amor, demanem el goig de l’Esperit Sant.
Llegim a l’Evangeli que els deixebles enviats per Jesús “van tornar plens d'alegria” (Lc 10, 17). També vosaltres, en aquests anys de preparació al sacerdoci, aprendreu l'art d'estar alegres, però no per motius purament humans, sinó perquè Jesús us ha cridat perquè estigueu amb Ell i per enviar-vos a predicar, perquè Jesús vol omplir el vostre cor de pau, de goig, d’amor, de plenitud. Ell us ha cridat de les vostres famílies, en el si de les vostres comunitats eclesials per fer-vos els seus col•laboradors, els seus sacerdots, els seus dispensadors dels divins misteris.
4. Final
L'alegria en nosaltres és obra de l'Esperit Sant (cf. Gal 5, 22). A la seva guia interior, al seu sosteniment confieu la vostra vocació, perquè pugui madurar “en pau i goig” i donar així fruits abundants de vida eterna. Estimats germans, posem la nostra vocació en mans de Maria, la Mare, la nostra Mare. Ella és model de resposta a la crida de Déu i d’obertura a la Paraula. Ella ens ensenya a ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. Ella ens ensenya a aprendre a viure les actituds del Crist Bon Pastor.
Acabem d’escoltar la Paraula de Déu. En el camí cap a Jerusalem, sant Lluc recull tres ensenyaments del Mestre sobre l’oració. Els introdueix amb un fet de vida: després de veure a Jesús pregant, un deixeble se li acosta i li demana que els ensenyi a pregar.
La paraula essencial en el text és el vocatiu que introdueix la pregària “¡Pare!”. Aquesta sola paraula resumeix tota l’espiritualitat de l'Evangeli: ser i sentir-se petits davant Déu, en una absoluta intimitat filial, posada la confiança en el seu cor i la disponibilitat de tot l’ésser a les seves mans.
Jesús va condensar en aquest fragment la seva doctrina sobre la pregària en el Parenostre. L’evangelista sant Lluc ens ofereix una redacció breu, substancialment igual a la de sant Mateu, més extensa i coneguda (cf. 6, 9-13). A la primera meitat del text, demanem la Glòria de Déu, que es manifesta en el seu Regne. Que sobre tota realitat humana es faci evidència la veritat del sant nom de Déu: el seu rostre de Pare.
En la segona meitat del mateix preguem per nosaltres. Demanem el pa perquè nosaltres som pobres i el pa és expressió del que els pobres demanen per al seu nodriment. Demanem el perdó perquè som pecadors. Demanem la protecció perquè ens sentim petits i febles com els infants. Infants pobres i pecadors que necessiten i demanen conversió.
Us convido a fer també nosaltres una composició de lloc i contemplar el Senyor endinsat en la pregària. En aquesta oració queda expressada plenament la consciència filial de Crist i s’actualitza el seu lliurament total. Des de la seva encarnació, Crist va ser sacerdot perfecte i la seva mediació sacerdotal es va exercir fonamentalment per la predicació de l'Evangeli, a través del seu sacrifici en la creu, i de la seva pregària. Jesús viu en lloança continua al Pare i intercedint per nosaltres.
Entre els evangelistes és sant Lluc el que més atentament descriu la vida de pregària de Crist. El Mestre era un home d'oració, que es retirava als llocs solitaris per pregar (Cf. Lc 5, 16). L’Acció i la contemplació s'alternaven en la seva vida de manera flexible i harmoniosa. Els moments més importants de la seva vida van ser acompanyats o precedits per llargues estones d'oració. En l'epifania del seu baptisme, la nit anterior a l'elecció definitiva dels dotze, abans de propiciar la solemne confessió de Pere. Es va transfigurar mentre pregava; després de la pregària és quan ensenya als deixebles el Parenostre.
2. La pregària dels cristians
En el fragment de sant Lluc que hem escoltat i en altres llocs dels evangelis descobrim com Jesús ensenya a pregar als deixebles. Els diu què han de demanar, i quines han de ser les condicions espirituals del qui prega. Nosaltres hem rebut de Crist el mandat de pregar i sobretot hem rebut l'exemple d'una vida d’oració, en constant i íntima relació amb el Pare.
L'oració cristiana és una relació personal, immediata i filial amb Déu a la llum de la fe, en amor de caritat. El seu element més peculiar és precisament la immediatesa de l'encontre amb Déu. A Ell estem units tot la jornada a través de les nostres ocupacions ordinàries. Però allò més característic de la pregària és que en ella procurem concentrar totalment la intel•ligència, el cor i totes les forces en el mateix Déu.
L'oració és immersió familiar en la Trinitat divina. Preguem al Pare, en Crist, per l'Esperit Sant. Preguem al Pare com ens va ensenyar Jesús i com sempre ho fa l'Església en la Litúrgia. Preguem en Crist, des del Fill estimat. Preguem per l'Esperit Sant que ens ha estat donat, i que clama en nosaltres “¡Abbà, Pare!”. Certament, l'oració cristiana s’adreça també a Jesús, a l'Esperit Sant, a Maria i als sants, però sempre la seva orientació final és el Pare.
L'oració és un misteri de gràcia que s'actualitza fonamentalment en la fe i la caritat, virtuts sobrenaturals que en el seu exercici no estan completament sota el control de la psicologia humana. L'oració és gràcia, i la gràcia la dóna Déu. Per això cada cristià pot tenir oració, perquè Déu se la vol donar; i cadascú ha d'aprendre a arribar a aquell grau d’oració que Déu li concedeix.
En la pregària fem un exercici intens de les virtuts. En la vida cristiana, normalment, no hi ha res que requereixi un exercici tan intens de fe i de caritat com l'oració. Per això aquell cristià que prega acostuma a ser un home lúcid en la fe i fort en la caritat. A l'hora d'elevar el cor a Déu en l'oració, són la fe i la caritat les dues ales que ajuden a aixecar el vol, i poc serveixen les nostres forces o les nostres tècniques.
També en l'oració és on el cristià té la més profunda experiència de la seva indigència radical i de la pròpia pobresa. No hi ha res que produeixi tanta humilitat en la relació amb Déu i amb els germans com l’oració autèntica. Qualsevol altivesa, qualsevol autosuficiència, qualsevol autoafirmació, s’acaben en la presència de Déu. En la presència de Déu l'actitud més lògica és la del publicà: “Perdona'm, Senyor, que sóc un pecador” (Lc 18, 13).
La petició, la lloança i l’acció de gràcies són les dimensions fonamentals de l'oració bíblica. Avui a la nostra pregària demanem especialment al Senyor per les vocacions.
3. Pregària per les vocacions
“La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors” (Lc 10, 2). Estimats seminaristes i estimats germans, que sigui aquesta la nostra pregària d’avui, plena d’intensitat i oberta a l’esperança. Aquestes paraules ressonen amb força per nosaltres en aquesta celebració solemne de l’inici d’un nou curs.
Els segadors són pocs: el problema se li va presentar a Jesús al confiar als seus deixebles l'encàrrec de predicar l'Evangeli al poble; el mateix problema també emergeix avui en dia duna manera actual i preocupant. Els nostres coetanis tant a la diòcesi i com a tot el món esperen la paraula de salvació.
És ben cert que els homes i dones d’avui anhelen de manera més o menys conscient descobrir els valors fonamentals que donen sentit a la vida humana. També els qui han acollit l'Evangeli corren el risc d'oblidar-lo, envoltats per totes bandes de reclams materialistes. Ells tenen necessitat de missatgers que els ajudin a reviure la paraula de Jesús. A més, la veritat que comuniquem és tan rica i tan gran que necessita un aprofundiment continuat. Per això hem d’invocar contínuament “a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors" (Lc 10, 2).
Com haurà de ser l'apòstol i amb quin esperit desenvoluparà la seva missió, són preguntes que ens fem també nosaltres. L’apòstol haurà de ser abans que res conscient de la realitat difícil i a vegades hostil que li espera: “Jo us envio com anyells enmig de llops (Lc 10, 3). S’ha d’esforçar per viure lliure d’equipatge, per ser lliure de condicionaments humans de tot tipus: “No porteu ni borsa, ni sarró, ni sandàlies” (Lc 10, 4), per recolzar-se només en la Creu de Crist de qui prové la redempció. Recolzar-se en la Creu significa abandonar tot motiu d’autosuficiència personal, significa també vèncer la temptació de confiar en les pròpies qualitats. Es tracta de viure de la fe i donant gràcies per la salvació que Jesús ha obrat amb el seu sacrifici redemptor.
El missatge que hem d’anunciar és abans que res un missatge de salvació per a l'home: “és a prop el Regne de Déu” (Lc 10, 9). El Regne de Déu, que és victòria del seu amor sobre cada pecat i misèria humana, ja està entre vosaltres. És un missatge, a més, d'esperança i de consol, com el profeta Isaïes va anunciar: “Alegreu-vos amb Jerusalem... Com una mare consola a un fill, així jo us consolaré... Vosaltres veureu i s'alegrarà el vostre cor” (Is 66, 13-14). L'home, en efecte, està destinat a realitzar en Crist Redemptor la plenitud de la mateixa vocació divina. És un missatge, a més, de pau i de caritat: “Dieu abans pau a aquesta casa... Cureu als malalts que hi hagin” (Lc 10, 5-9). El Regne de Déu es va construint en la història, oferint sobre aquesta terra els seus fruits de conversió, de purificació, d'amor entre els homes.
Benvolguts seminaristes, doneu gràcies a Déu per la crida que heu rebut al sacerdoci. Estigueu contents. La nostra és una missió sublim, que entusiasma, que omple de sentit i de felicitat l’existència. La nostra missió requereix molta generositat i confiança en Déu perquè supera les capacitats humanes. Per això demanem l’ajuda de Déu, demanem la seva gràcia i el seu amor, demanem el goig de l’Esperit Sant.
Llegim a l’Evangeli que els deixebles enviats per Jesús “van tornar plens d'alegria” (Lc 10, 17). També vosaltres, en aquests anys de preparació al sacerdoci, aprendreu l'art d'estar alegres, però no per motius purament humans, sinó perquè Jesús us ha cridat perquè estigueu amb Ell i per enviar-vos a predicar, perquè Jesús vol omplir el vostre cor de pau, de goig, d’amor, de plenitud. Ell us ha cridat de les vostres famílies, en el si de les vostres comunitats eclesials per fer-vos els seus col•laboradors, els seus sacerdots, els seus dispensadors dels divins misteris.
4. Final
L'alegria en nosaltres és obra de l'Esperit Sant (cf. Gal 5, 22). A la seva guia interior, al seu sosteniment confieu la vostra vocació, perquè pugui madurar “en pau i goig” i donar així fruits abundants de vida eterna. Estimats germans, posem la nostra vocació en mans de Maria, la Mare, la nostra Mare. Ella és model de resposta a la crida de Déu i d’obertura a la Paraula. Ella ens ensenya a ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. Ella ens ensenya a aprendre a viure les actituds del Crist Bon Pastor.