Homilia en la ordenació de diaques de Mn. Xavier Sanchiz i Mn. Ricard

Homilia en la ordenació de diaques de Mn. Xavier Sanchiz i Mn. Ricard Casadesús. 24 de juny de 2009, Solemnitat de Sant Joan Baptista, a la Catedral de Terrassa.

Salutació

Avui celebrem la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista, el precursor i l’enviat per anunciar Jesucrist, el Verb Encarnat. Commemorem el seu naixement celebrant el Misteri Pasqual de Nostre Senyor Jesucrist, veritable compliment de les promeses de tots els profetes, entre els quals el Baptista va ser el més gran.

Benvolguts Sr. Vicari General i Rector del Seminari, Sr. Secretari General, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, seminaristes, religiosos, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Xavier i Ricard i benvolguts familiars que els acompanyeu en un dia tant important per a ells.

Litúrgia de la Paraula

Hem escoltat a la lectura de l’Evangeli la narració del  naixement de Joan Baptista, que anunciarà el baptisme en l’Esperit per a la remissió dels pecats i que haurà de mostrar a aquell que està enmig dels homes, tot i que ells no el coneguin. La missió de Joan és precisament donar testimoni de la llum que ha d’obrir-se pas enmig de les tenebres. És per això que justament convida a la conversió. Es tracta d’una invitació a obrir les portes del cor i acollir la llum de Crist. Conseqüentment, Joan està presentant a Crist com a centre de la fe perquè Ell és la veritat que hem de creure, i el bé al qual ens hem de lliurar.

La seva figura roman actual amb el pas dels segles, íntimament unida a la vinguda del Crist i també a la seva obra, que anuncia la redempció del món. El seu exemple es manté viu als ulls de l’Església. L’Església, i cadascun de nosaltres que en formem part, té com a missió preparar els camins del Senyor, anunciar la Bona Notícia. Però aquest anunci demana també de cadascú la conversió. Entrar en contacte amb Crist suposa el despreniment d’un mateix. Sense aquesta ascesi, el Crist podria estar enmig de nosaltres i no ser reconegut.

Preparar els camins del Senyor i viure com a autèntics precursors, comporta defugir de tota mena de protagonisme personal que podria esdevenir un obstacle i una seriosa dificultat per tal que la llum de Crist arribi a les persones. Nosaltres som  testimonis de la llum i com Joan, hem de treballar amb entusiasme en la preparació dels camins del Senyor, conscients que ha d’arribar el moment que hem de disminuir i el  Crist créixer. La nostra missió passa per preparar el camí, mostrar el Messies i desaparèixer humilment.

Des de Jerusalem i des de tota Judea la gent arribava per escoltar Joan Baptista i fer-se batejar al riu Jordà, confessant els propis pecats (Cf. Mc 1,5). La fama del profeta que batejava va créixer fins al punt que molts es preguntaven si no era ell el Messies. Però ell, subratlla l’evangelista, ho va negar amb rotunditat tot dient: «Jo no sóc el Crist» (Jn 1, 20).

Les virtuts de Joan el Baptista

Joan el Baptista realitza la seva missió amb humilitat, orientant d’aquesta manera els seus deixebles vers l’encontre  amb Crist; ell porta a terme la seva missió amb el testimoni d’una vida íntegra i austera, predicant la conversió amb valentia, amb parresia, i fidel fins a la mort.

Demanem al Senyor viure en humilitat com Joan Baptista. La humilitat és una virtut que deriva de la temprança, que modera el desig desordenat de la pròpia consideració i ens dóna un coneixement just i veritable de nosaltres mateixos i de la nostra petitesa, principalment davant Déu. 

La humilitat situa la persona en la veritat i la deslliura de la vanitat i de la supèrbia, dels miratges del món i de les temptacions del maligne. La persona humil reconeix que tot ho ha rebut de Déu, que no és res per ell mateix, que és un pecador. Per aprendre la humilitat cal fer experiència de l’omnipotència de Déu Salvador. La humilitat neix del sentit de Déu, és a dir de la consciència plena de la seva realitat. Aquesta consciència només pot tenir-la aquell que estableix i manté una relació personal amb Ell, que experimenta que tot és do de Déu. A la presència de Déu, en la veritat de la seva llum, l’èsser humà se sent pobre i petit i alhora experimenta la confiança plena en Déu, en el seu amor i en la seva gràcia.

La humilitat s’aprèn també en la contemplació de Crist Redemptor i del seu camí d’humiliació fins a la mort en creu. La humilitat és adhesió al camí recorregut per Jesús i seguiment dels seus passos des de la unió amb Ell. Jesús ens crida a un seguiment des de la pobresa, la mansuetud i la humilitat.

No es tracta únicament d’una virtut important, sinó que és el fonament de totes les altres virtuts. L’edifici de la vida de fe té els seus fonaments en la humilitat. El progrés espiritual és gràcia de Déu, i Déu resisteix als superbs i dóna la seva gràcia als humils.

Demanem al Senyor anunciar la Bona Nova amb fermesa, amb parresia, com va fer Joan Baptista. Ell va donar testimoni de la veritat des de la llibertat. Va denunciar les transgressions als manaments de la llei de Déu, fins i tot quan els protagonistes de la seva denúncia eren els poderosos segons el món. També nosaltres en el moment present, tan de forma personal com comunitària i diocesana, hem de ser ferms i decidits a l’hora de donar testimoni de la nostra fe en Crist.

En el llibre dels Fets dels Apòstols es descriu que Pere, Joan i els altres apòstols «proclamaven amb valentia la paraula de Déu» (4, 31). I més tard s’afirmarà el mateix de Pau[1]. «Després de la seva conversió, arriba a Jerusalem i, juntament amb els altres Apòstols, predicava amb valentia en el nom del Senyor» (Cf. Ac 9, 26-28).

La paraula grega que s’utilitza és parresia, que es tradueix com «predicar amb valentia». El significat d’aquesta paraula es refereix sobretot a la llibertat en el parlar, amb valentia i sense ambigüitats. Aquesta és una característica essencial en la missió evangelitzadora que ens ajuda a comprendre la missió de l’Església i de cada cristià: parlar amb coratge, amb llibertat i sense por.

Aquest concepte —i aquesta actitud— té una particular importància actualment. La persona que té parresia és coratjosa en la seva relació amb els altres i enmig del seu ambient; s’expressa amb valentia i llibertat d’esperit; s’entrega generosament al servei de la veritat i del bé, sense cercar el propi interès o el prestigi personal. Seguim l’exemple de Joan, ferm en el testimoni i veritablement humil. No busca la glòria pròpia, sinó la glòria de Déu.

Dos nous diaques

Avui conferiré el diaconat a dos dels nostres seminaristes: en Xavier Sanchiz i en Ricard Casadesús. A partir d’avui vosaltres dos haureu de viure una espiritualitat específica, una espiritualitat de servei, que brolla de la identitat teològica del diaca. I com es viu aquesta espiritualitat de servei?

El model per excel·lència és Crist servent, que va viure totalment dedicat al servei de Déu, pel bé dels homes. També fixem els ulls en Maria. L’espiritualitat de servei és una espiritualitat de tota l’Església, la qual a semblança de Maria, és la «serventa del Senyor» (Lc 1, 28), al servei de la salvació del món. Precisament perquè l’Església pugui viure millor aquesta espiritualitat de servei, el Senyor li dóna un signe viu i personal en fer-se Ell mateix servent. Per això, de manera específica, aquesta és l’espiritualitat del diaca. Vosaltres dos, per la sagrada ordenació, sou constituïts en l’Església icona viva de Crist servent. El vostre interès principal haurà de ser viure com a servidors generosos i fidels de Déu i dels homes, especialment dels més pobres i dels que pateixen.(Cf. Sacrum diaconatus ordinem, 11).

Jesucrist és el «Servent sofrent», que lliura la seva vida en rescat pels pecats del poble (cf. Is 42-53). La resposta de Maria: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1, 38) es troba en sintonia amb l’afirmació de Crist: «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes» (Mc 10, 45; cf. Mt 20, 28).

Així doncs, només podem ser veritables deixebles de Crist si fem del servei a Déu i als altres l’eix central de la nostra existència. Nosaltres som els deixebles del Crist, el Servent de Yahvé que ens ha redimit, som els fills de Maria, l’esclava del Senyor. Tant de forma comunitària i institucional com personal, no podem viure el seguiment de Crist sense fer de l’actitud i de la pràctica del servei un dels nostres fonaments.

Final

Estimats germans i germanes que participeu en aquesta celebració, i en primer lloc vosaltres, familiars i amics d’aquests dos seminaristes que d’aquí a uns instants rebran el diaconat,  preguem perquè siguin fidels a la missió a la qual el Senyor els crida avui, i per tal que estiguin disposats a renovar cada dia a Déu la seva entrega sense reserves al servei del poble cristià. Que per intercessió de Maria, Mare i Mestra, el Senyor els concedeixi la humilitat i la valentia necessàries per a testimoniar a Crist. Que així sigui.