Lectures: 1a. Llibre dels Reis 8,22-23.27-30 / Salm responsorial 121: "Quina alegria quan em van dir: Anem a la casa del Senyor" / 2a. Primera carta de Sant Pere 2, 4-9 / Evangeli: Lc 19,1-10.
Benvolguts preveres i diaques, benvolguts germanes i germans en Crist:
1. Què celebrem avui?
Un dels objectius d'una diòcesi tan jove com la nostra és assolir la consciència de ser una Església local. Per això, voldria començar fent-me una pregunta que tots vosaltres també segurament us feu: com pot la celebració d'avui ajudar a crear entre tots nosaltres -diocesans de Terrassa- consciència de ser una Església local en el context de l'Església, una, santa i catòlica?
Prèviament, serà bo respondre a una altra pregunta: què celebrem avui?
La resposta és prou clara: celebrem un aniversari, el que fa 54, d'un dia: el 10 de desembre de 1950, quan el que era aleshores Bisbe de Barcelona, Mons. Gregori Modrego Casaus, va consagrar l'església del Sant Esperit, aleshores parròquia, després seria basílica i ara, des del passat 25 de juliol, catedral basílica del Sant Esperit de Terrassa.
Això és el que celebrem avui: un acte que els nostres germans i germanes en la fe, alguns dels presents encara ho podeu recordar, varen fer un acte de religió, de pietat, de culte i en els fons de reconeixement i d'adoració de Déu, dedicant-li un temple. Aquest temple que ens acull. Però aquest temple no va començar aleshores, per això hem de fer una mica d'història.
2. Una mica d'història de la nostra catedral
La nostra catedral, com a temple, data de l'any 1593 i és un bell exemple del gòtic català tardà. L'advocació del Sant Esperit li ve de l'Església de l'Hospital que estava situat fora de les muralles de la Vila de Terrassa. Com que la població d'aquesta Vila havia crescut i la parròquia de Sant Pere els quedava lluny, es va edificar aquesta església parroquial, beneïda per l'abat de Montserrat Josep Costa, terrassenc, el dia 1 de febrer de 1621.
Amb el temps es va anar enriquint amb obres d'art. Algunes -molt valuoses- es perderen en l'incendi de juliol de 1936. D'altres s'han conservat i se n'hi han incorporat de noves. En la seva reconstrucció i embelliment cal remarcar la generositat del poble cristià de Terrassa, i em plau molt de fer-ne memòria ara. Eren els avantpassats de persones que avui sou aquí, formant aquesta comunitat.
El poble de Déu, unit als seus preveres, heu fet possible aquesta església, aquesta parròquia, aquesta catedral. En la seva reconstrucció i embelliment després de l'any 1939 cal destacar, en el passat, l'afany del regent, Dr. Ramon Sanahuja, i del prior, Dr. Josep Castelltort. Ambdós varen ser consagrats bisbes aquí mateix. El Dr. Ramon Sanahuja va ser bisbe de Sogorb i de Cartagena- Múrcia. Retirat de la seva diòcesi, el seu cos va ser traslladat del panteó familiar a aquesta basílica. El Dr. Josep Castelltort va ser bisbe d'Astorga. Això pel que fa referència al passat recent. I pel que fa referència al passat proper, gairebé al nostre present, voldria remarcar la labor de restauració portada a bon terme pels darrers priors, també amb la bona col•laboració del poble de Déu i de les autoritats de la ciutat.
3. Però hem de continuar i actualitzar una missió
Però aquestes persones que he esmentat, aquest poble de Déu, aquests ciutadans i les seves institucions i les seves autoritats han fet el que han fet moguts per la fe en Déu, per la seva fe cristiana.
Per això, tots aquests preveres i pastors, varen donar un fort impuls pastoral a la parròquia, amb un especial interès per l'Acció Catòlica, per la missió dels laics en l'Església i en el món.
I ara us dic això: hem de ser continuadors d'aquesta obra, hem d'estimar-la i embellir-la, com ja heu fet. Però sobretot hem de bastir i embellir el temple sant de Déu no fet de pedra, sinó de persones: el temple sant de Déu que sou vosaltres, com hem escoltat en la segona lectura.
"Vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu en faci un temple espiritual". Anem creant consciència d'això: som una Església local, una Església particular en la qual viu, amb tota la seva plenitud l'Església, una, santa, catòlica i apostòlica.
Escoltem també l'afirmació -tan bonica, tan oportuna, tan cristiana, tan evangèlica-: "Sou un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals acceptables a Déu per Jesucrist".
Germanes i germans, preveres i diaques, amics tots: és per la fe en Crist que estem aquí; és gràcies a la fe en Crist que estem units en l'Esperit Sant formant Església, per a honor i glòria de Déu el nostre Pare.
Crist ha de ser la pedra angular de la nostra diòcesi. I això ens recorda la nostra responsabilitat als ministres de l'Església: jo el primer, com a bisbe, voldria ser enmig vostre ministre, servidor i imatge de Jesucrist, perquè així ell ho ha volgut per la seva misericòrdia. Déu salvador, ha fet els homes i dones participants de la seva obra creadora de moltes maneres. Jesucrist Salvador ha volgut incorporar, de maneres diverses, els homes i dones a la seva obra salvadora del mon, sobretot amb la predicació de la seva paraula, amb l'administració dels sagraments i amb l' exercici de l' amor caritatiu envers els germans, el Senyor de la glòria es fa present i actua en la seva Església i en el seu poble.
Crist es vol quedar a casa nostra. Una darrera reflexió: hem de ser molt conscients que Crist es vol quedar a casa nostra. Que bonic és l'Evangeli de Zaqueu, el de Jericó, posat per l'Església en les celebracions de la dedicació dels temples, i llegit amb tota raó i oportunitat en la nostra commemoració d'avui!
Que Crist ocupi el centre de tot el que fem en el nostre bisbat. Que siguem una Església local ben cristocèntrica. No només en el pensament, sinó també -i sobretot- en l'acció, en les intencions, en els objectius i en els propòsits de l'acció pastoral de cada dia. Que Crist ens pugui dir com a Zaqueu: "Església de Terrassa, baixa de presa, que avui m'he de quedar a casa teva". Que la nostra pregària a Jesucrist sigui la que ens proposa el Sant Pare en el títol del document sobre l'Any de l'Eucaristia que estem celebrant, que és la bellíssima pregària dels deixebles d'Emaús: "Mane nobiscum, Domine"; "Senyor, quedeu-vos amb nosaltres". I feu que la nostra casa no desdigui mai de vós.
Que fem una veritable família. I que aquesta església catedral del Sant Esperit esdevingui de forma cada vegada més plena el que realment és: una catedral, el lloc on el bisbe té la seva càtedra i des d'on ensenya i celebra per al poble cristià. Així farem realitat allò que diu el Concili, i que ja esteu fent realitat cada dia més: "El bisbe ha de ser considerat com el gran sacerdot del seu ramat, del qual deriva i depèn en certa manera la vida dels seus fidels en Crist. Per això convé que tothom doni la més gran importància a la vida litúrgica de la diòcesi entorn del bisbe, principalment a l'església catedral; amb la convicció que la principal manifestació de l'Església es troba en la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu en les mateixes celebracions litúrgiques, sobretot en la mateixa eucaristia, en una única pregària, entorn d'un mateix altar presidit pel bisbe envoltat del seu presbiteri i dels ministres" (Sacrosanctum Concilium, 41).
Que enriquim cada vegada més aquesta bella catedral amb les bones obres, i que l'esplendor de l'art estigui acompanyat de l'esplendor de la vida cristiana. Així sigui amb l'ajut de Déu.
Benvolguts preveres i diaques, benvolguts germanes i germans en Crist:
1. Què celebrem avui?
Un dels objectius d'una diòcesi tan jove com la nostra és assolir la consciència de ser una Església local. Per això, voldria començar fent-me una pregunta que tots vosaltres també segurament us feu: com pot la celebració d'avui ajudar a crear entre tots nosaltres -diocesans de Terrassa- consciència de ser una Església local en el context de l'Església, una, santa i catòlica?
Prèviament, serà bo respondre a una altra pregunta: què celebrem avui?
La resposta és prou clara: celebrem un aniversari, el que fa 54, d'un dia: el 10 de desembre de 1950, quan el que era aleshores Bisbe de Barcelona, Mons. Gregori Modrego Casaus, va consagrar l'església del Sant Esperit, aleshores parròquia, després seria basílica i ara, des del passat 25 de juliol, catedral basílica del Sant Esperit de Terrassa.
Això és el que celebrem avui: un acte que els nostres germans i germanes en la fe, alguns dels presents encara ho podeu recordar, varen fer un acte de religió, de pietat, de culte i en els fons de reconeixement i d'adoració de Déu, dedicant-li un temple. Aquest temple que ens acull. Però aquest temple no va començar aleshores, per això hem de fer una mica d'història.
2. Una mica d'història de la nostra catedral
La nostra catedral, com a temple, data de l'any 1593 i és un bell exemple del gòtic català tardà. L'advocació del Sant Esperit li ve de l'Església de l'Hospital que estava situat fora de les muralles de la Vila de Terrassa. Com que la població d'aquesta Vila havia crescut i la parròquia de Sant Pere els quedava lluny, es va edificar aquesta església parroquial, beneïda per l'abat de Montserrat Josep Costa, terrassenc, el dia 1 de febrer de 1621.
Amb el temps es va anar enriquint amb obres d'art. Algunes -molt valuoses- es perderen en l'incendi de juliol de 1936. D'altres s'han conservat i se n'hi han incorporat de noves. En la seva reconstrucció i embelliment cal remarcar la generositat del poble cristià de Terrassa, i em plau molt de fer-ne memòria ara. Eren els avantpassats de persones que avui sou aquí, formant aquesta comunitat.
El poble de Déu, unit als seus preveres, heu fet possible aquesta església, aquesta parròquia, aquesta catedral. En la seva reconstrucció i embelliment després de l'any 1939 cal destacar, en el passat, l'afany del regent, Dr. Ramon Sanahuja, i del prior, Dr. Josep Castelltort. Ambdós varen ser consagrats bisbes aquí mateix. El Dr. Ramon Sanahuja va ser bisbe de Sogorb i de Cartagena- Múrcia. Retirat de la seva diòcesi, el seu cos va ser traslladat del panteó familiar a aquesta basílica. El Dr. Josep Castelltort va ser bisbe d'Astorga. Això pel que fa referència al passat recent. I pel que fa referència al passat proper, gairebé al nostre present, voldria remarcar la labor de restauració portada a bon terme pels darrers priors, també amb la bona col•laboració del poble de Déu i de les autoritats de la ciutat.
3. Però hem de continuar i actualitzar una missió
Però aquestes persones que he esmentat, aquest poble de Déu, aquests ciutadans i les seves institucions i les seves autoritats han fet el que han fet moguts per la fe en Déu, per la seva fe cristiana.
Per això, tots aquests preveres i pastors, varen donar un fort impuls pastoral a la parròquia, amb un especial interès per l'Acció Catòlica, per la missió dels laics en l'Església i en el món.
I ara us dic això: hem de ser continuadors d'aquesta obra, hem d'estimar-la i embellir-la, com ja heu fet. Però sobretot hem de bastir i embellir el temple sant de Déu no fet de pedra, sinó de persones: el temple sant de Déu que sou vosaltres, com hem escoltat en la segona lectura.
"Vosaltres, com pedres vives, deixeu que Déu en faci un temple espiritual". Anem creant consciència d'això: som una Església local, una Església particular en la qual viu, amb tota la seva plenitud l'Església, una, santa, catòlica i apostòlica.
Escoltem també l'afirmació -tan bonica, tan oportuna, tan cristiana, tan evangèlica-: "Sou un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals acceptables a Déu per Jesucrist".
Germanes i germans, preveres i diaques, amics tots: és per la fe en Crist que estem aquí; és gràcies a la fe en Crist que estem units en l'Esperit Sant formant Església, per a honor i glòria de Déu el nostre Pare.
Crist ha de ser la pedra angular de la nostra diòcesi. I això ens recorda la nostra responsabilitat als ministres de l'Església: jo el primer, com a bisbe, voldria ser enmig vostre ministre, servidor i imatge de Jesucrist, perquè així ell ho ha volgut per la seva misericòrdia. Déu salvador, ha fet els homes i dones participants de la seva obra creadora de moltes maneres. Jesucrist Salvador ha volgut incorporar, de maneres diverses, els homes i dones a la seva obra salvadora del mon, sobretot amb la predicació de la seva paraula, amb l'administració dels sagraments i amb l' exercici de l' amor caritatiu envers els germans, el Senyor de la glòria es fa present i actua en la seva Església i en el seu poble.
Crist es vol quedar a casa nostra. Una darrera reflexió: hem de ser molt conscients que Crist es vol quedar a casa nostra. Que bonic és l'Evangeli de Zaqueu, el de Jericó, posat per l'Església en les celebracions de la dedicació dels temples, i llegit amb tota raó i oportunitat en la nostra commemoració d'avui!
Que Crist ocupi el centre de tot el que fem en el nostre bisbat. Que siguem una Església local ben cristocèntrica. No només en el pensament, sinó també -i sobretot- en l'acció, en les intencions, en els objectius i en els propòsits de l'acció pastoral de cada dia. Que Crist ens pugui dir com a Zaqueu: "Església de Terrassa, baixa de presa, que avui m'he de quedar a casa teva". Que la nostra pregària a Jesucrist sigui la que ens proposa el Sant Pare en el títol del document sobre l'Any de l'Eucaristia que estem celebrant, que és la bellíssima pregària dels deixebles d'Emaús: "Mane nobiscum, Domine"; "Senyor, quedeu-vos amb nosaltres". I feu que la nostra casa no desdigui mai de vós.
Que fem una veritable família. I que aquesta església catedral del Sant Esperit esdevingui de forma cada vegada més plena el que realment és: una catedral, el lloc on el bisbe té la seva càtedra i des d'on ensenya i celebra per al poble cristià. Així farem realitat allò que diu el Concili, i que ja esteu fent realitat cada dia més: "El bisbe ha de ser considerat com el gran sacerdot del seu ramat, del qual deriva i depèn en certa manera la vida dels seus fidels en Crist. Per això convé que tothom doni la més gran importància a la vida litúrgica de la diòcesi entorn del bisbe, principalment a l'església catedral; amb la convicció que la principal manifestació de l'Església es troba en la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu en les mateixes celebracions litúrgiques, sobretot en la mateixa eucaristia, en una única pregària, entorn d'un mateix altar presidit pel bisbe envoltat del seu presbiteri i dels ministres" (Sacrosanctum Concilium, 41).
Que enriquim cada vegada més aquesta bella catedral amb les bones obres, i que l'esplendor de l'art estigui acompanyat de l'esplendor de la vida cristiana. Així sigui amb l'ajut de Déu.