Homilia en la ordenació diaconal de Mn. Santiago Cortés, Mn. Javier Fernández i Mn. Oriol Gil. 20 de maig de 2012. Solemnitat de l’Ascensió del Senyor.

Salutació

 

Benvolguts germans en l’Episcopat, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, seminaristes, membres de la vida consagrada, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Santiago, Javier, Oriol i els familiars que els acompanyeu en un dia tant important.

 

 

Litúrgia de la Paraula

 

Hem escoltat a la Litúrgia de la Paraula el relat de l’Ascensió del Senyor.

 

Contemplem la seva glorificació amb goig, sabedors que segueix proper a nosaltres, conscients que no es desentén del món, encara que ens precedeix en la destinació definitiva. Ell segueix intercedint per nosaltres i ens assegura l’enviament de l’Esperit sobre l’Església, reunida al voltant de la Verge Maria. L’Ascensió significa també l’inici de la missió de l’Església, representada en els Apòstols. Aquesta missió es fonamenta en l’enviament i en el mandat missioner de Jesús.

 

Des de la resurrecció han transcorregut quaranta dies en els que els deixebles han viscut una etapa molt important, d’una relació profunda i intensa amb el Mestre. En aquelles emotives jornades han pogut comprendre que el Messies havia de patir, morir i ressuscitar el tercer dia. Al seu costat han dissipat progressivament els dubtes, li han comunicat les seves inquietuds, i també han compartit les seves esperances. Ben segur que han estat molt atents a cada paraula, a cada petit detall, i que fins al gest més petit ha estat recollit amb la màxima atenció. Però arriba l’hora del comiat.

 

Ara el Senyor fa un encàrrec solemne al grup apostòlic que assisteix al comiat: ser els seus testimonis. Aneu per tot el món i anuncieu l’Evangeli a tota la humanitat. En el seu nom s’ha de predicar la conversió per al perdó dels pecats a tota la humanitat. La salvació promesa des d’antic, anunciada pels profetes, que en Ell ha tingut compliment, serà oferta a totes les persones, per transformar l’ésser humà del tot, per crear una humanitat nova.

 

L’Evangeli és proclamat pels qui són testimonis. Testimonis del compliment de l’Escriptura, testimonis de la passió, mort i resurrecció. El Senyor coneix bé la desproporció  entre les capacitats personals dels Apòstols i la missió que els ha encomanat. Per això els promet que estarà amb ells cada dia, fins a la fi del món, i també l’ajuda de l’Esperit Sant. Ells, per la seva banda, varen anar i proclamaren l’Evangeli per tot arreu, i el Senyor actuava amb ells i confirmava la paraula amb els signes que els acompanyaven.

 

Amb l’Ascensió acaba la missió terrenal de Jesucrist i comença la missió de l’Església a través de la predicació de la paraula, la celebració dels sagraments i el servei de la caritat. L’Església és el sagrament de Crist, l’instrument de salvació enmig del món, al llarg de la història. El Senyor és present i actua amb l’Església com actuava amb els Apòstols. Ell continua viu i operant a través de diverses presències, especialment en l’Eucaristia. En Ell hi trobem sempre l’alè, la força i l’esperança en les dificultats de la nostra vida i del nostre apostolat.

 

 

Ells se n’anaren a predicar i el Senyor confirmava la Paraula

 

Abans de l’Ascensió, tal com hem escoltat en la primera lectura, diu Jesús als Apòstols: “quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra”. Els Apòstols  són els testimonis de Jesucrist. La força de l’Esperit Sant els farà testimonis que proclamen la salvació de Déu, una salvació que renova el cor de les persones, que transforma la historia personal i la història de la humanitat. Ells han de proclamar la salvació per mitjà del testimoni de paraula i de vida.

 

Nosaltres som els Apòstols del segle XXI. Perquè  el nostre testimoni sigui creïble hem de viure una espiritualitat profunda, tenir una formació ben fonamentada, un compromís ferm en l’Església i en el món. També haurem d’adoptar un estil de vida personal auster i a la vegada solidari amb els altres, i finalment, haurem de transmetre l’alegria de l’Evangeli. És aleshores quan esdevenim autèntics testimonis de Jesucrist en el món d’avui. Testimonis que no parlen de memòria ni repeteixen un discurs teòric, sinó que comuniquen la seva pròpia experiència, la seva vida nova després d’haver-se trobat amb el Senyor. L’encontre amb Crist, la unió amb ell, la fe viscuda amb intensitat i amb passió suscita un estil evangelitzador, testimonial, convençut i convincent, perquè qui ha trobat a Crist no pot reservar-se aquest tresor egoistament, sinó que tendeix a compartir-lo amb els altres.

 

Així ho expressava el Sant Pare als joves en la Missa de clausura de la passada JMJ, a l’aeròdrom de Cuatro Vientos: “Comuniqueu als altres l’alegria de la vostra fe. El món necessita el testimoni de la vostra fe, necessita certament a Déu (...). També a vosaltres us pertoca l’extraordinària tasca de ser deixebles i missioners de Crist en altres terres i en altres països, on hi ha multitud de joves que aspiren a coses més grans”. Un testimoni que ha de ser valent i decidit, i a la vegada prudent i ple d’amor als germans; que s’ofereix amb la paraula i amb la vida, sense amagar mai la identitat cristiana.

 

El cristià ha de viure la seva dimensió martirial a través del testimoni de fe, a través del compromís de l’evangelització, amb l’impuls dels orígens, amb un ardor renovat, en els areòpags del món modern. També ha ser conscient que en aquests llocs d’anunci i de proposta, el testimoni decidit de Crist pot ser objecte de refús, i que els areòpags poden esdevenir coliseus moderns, és a dir, en llocs de persecució, malgrat que aquesta sigui subtil i incruenta. Serà el moment de recordar les paraules de Jesús. “Tingueu confiança: jo he vençut el món” (Jn 16, 33). En Crist trobarem la força per parlar sense por, amb coratge i llibertat d’esperit.

 

 

Dios sigue llamando

 

Constatamos que en el mundo de hoy casi se excluye automáticamente la posibilidad de la vocación sacerdotal. Incluso en familias cristianas se contempla con cierto temor. No pocas veces hay quién pregunta si siguen existiendo los seminarios, si es posible que haya jóvenes que sigan este camino. Nuestra celebración de hoy muestra una vez más que ciertamente es posible y que hay jóvenes que lo dejan todo por seguir la llamada del Señor.

 

Hoy pedimos especialmente para Oriol, Santi y Javier, que sean fieles a su vocación, que vivan la actitud de servicio y que sean testimonios de alegría.

 

Que sean fieles a su vocación. Conscientes de la predilección que el Señor ha mostrado con ellos, han respondido generosamente a su llamada, han seguido su voz y han empeñado su vida en el sagrado ministerio, en ser continuadores de la misión que Cristo recibió del Padre y de la cual les hará partícipes. Vivid siempre unidos a Cristo, porque él es el único centro que unificará vuestro ministerio y toda vuestra existencia. Sed en todo momento hombres de Dios, oyentes de la Palabra, que se entregan a la oración; que viven la centralidad de la Eucaristía en su vida y en su acción pastoral. En el servicio del altar, intensificad vuestra unión con Cristo y ofreced vuestra vida al Padre. Allí recibiréis la gracia para renovar vuestro ministerio diaconal.

 

El servicio a Dios y a los demás ha de ser el eje central de vuestra existencia, una existencia de servicio a los hermanos, especialmente por los más pobres y pequeños, siguiendo el ejemplo de Jesús, que «no ha venido a ser servido, sino a servir y a dar su vida como rescate por muchos» (Mc 10, 45). El diácono ha de vivir como un «grano de trigo», renunciando a sí mismo para hacer la voluntad del Padre, con la humildad de los que saben vivir ocultos entre el clamor y el ruido, renunciando a la búsqueda de aquella visibilidad y grandeza de imagen que a menudo se convierten en criterio e incluso en objetivo de vida de tantas personas del mundo de hoy y que fascinan a muchos jóvenes. El servicio y la humildad son el camino para poder llegar a dar un fruto abundante.

 

Que el Señor os conceda ser hombres de alegría y esperanza, que transmiten el gozo de una vida plena, la felicidad de la entrega a Dios y a los hermanos. La historia de cada vocación suele ir unida al testimonio de un sacerdote que vive con alegría su vocación y es capaz con su palabra y su ejemplo de despertar interrogantes y suscitar decisiones que se convertirán en compromisos definitivos. El diaconado os ocupará las veinticuatro horas del día, llenará todos los espacios de vuestra vida y se manifestará también externamente a través de los signos que la Iglesia dispone. Así lo han vivido tantos diáconos y sacerdotes santos que cambiaron el corazón de la gente no tanto por sus cualidades humanas, sino por la comunicación y el testimonio de su amistad con Cristo, de un amor apasionado que les llenaba totalmente.

 

 

Final

 

Pidamos todo esto para vosotros. Que viváis el diaconado con intensidad, al servicio del Señor y de los hermanos más necesitados; que proclaméis la Buena Nueva del Evangelio con valentía y ardor; que seáis  reconocidos siempre como verdaderos discípulos de Cristo.

 

Maria, la humil serventa del Senyor, serà la vostra Mare i Mestra en aquest camí de senzillesa i de servei, d’acollida de la Paraula de Déu i de posar-la en pràctica. Que així sigui.