1. “De tot cor enalteixo el Senyor”
“De tot cor enalteixo el Senyor” (Salm 110,1). Aquest verset del salm 110 pot resumir els sentiments que avui omplen el nostre cor. Aquest salm expressa el goig que produeix en els creients l’acció de Déu quan es manifesta amb la seva providència. Avui enaltim de tot cor el Senyor, amb tota la vida, amb totes les forces en celebrar l’Eucaristia solemne d’inici de curs del nostre Seminari Major.
És ben cert, no podem considerar la creació d’aquest seminari com una obra humana, com un projecte merament humà. Dos anys després de la erecció i constitució de la diòcesi de Terrassa pel Sant Pare Joan Pau II, quan encara ens trobem en els inicis, podem repetir amb el salmista: “De tot cor enalteixo el Senyor”. Amb data de 29 de juny de 2006, Solemnitat dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, jo mateix, per gràcia de Déu primer Bisbe de Terrassa, vaig signar el decret per a la constitució d’aquest Seminari Major Diocesà.
Benvolgut Sr. Rector i Vicari General de Cúria, Mn. Salvador Cristau, benvolguts assessor espiritual Mn. Joan Esquerda, i assessor acadèmic, Mn. Emili Marlès; benvolguts Sr. Vicari General de Pastoral, Secretari General i Canceller, arxiprestos i altres preveres, religiosos i laics que participeu en aquesta celebració; especialment benvolguts seminaristes majors i menors.
Al llarg dels dos anys que portem de vida diocesana he anat rebent diverses peticions tant per part de preveres com de laics sobre la conveniència i àdhuc la necessitat de constituir el Seminari. Recollint aquestes peticions vaig procedir a les consultes pertinents en els organismes diocesans demanant el parer i el consell als membres del Consell de Govern, del Consell Presbiteral i del Consell Pastoral Diocesà. També va ser objecte de reflexió en una reunió del Consell d’Arxiprestos. He de dir que en totes les consultes realitzades les opinions foren àmpliament favorables a la creació del Seminari en el futur i quan poguéssim disposar dels recursos pertinents.
Al final del curs passat un fet providencial ens ha permès avançar el projecte: la generositat de la comunitat del Monestir de la Mare de Déu d’Alguaire i Sant Joan de Jerusalem de les Monges Santjoanistes d’aquí de Valldoreix que en traslladar-se al Monestir de Salinas de Añana (Àlaba) ha cedit a la diòcesi l’edifici del cenobi per a ubicar-hi el Seminari. Aquest fet ha possibilitat que ens trobem ara i aquí celebrant aquesta Santa Missa d’Inauguració del Curs Acadèmic 2006-2007 del Seminari Major de Sant Joan Baptista de la diòcesi de Terrassa. En plau deixar constància novament del nostre agraïment a la monges santjoanistes pel seu gest.
És bo recordar que el Codi de Dret Canònic estableix “que a cada Diòcesi hi hagi un seminari major, en tant que sigui possible i convenient”(Cf. cànon 237 ). Així mateix el Directori per al ministeri pastoral dels Bisbes, “Apostolorum Succesores”, en fa referència explícita i subratlla que “el bisbe ha d’insistir de manera decidida i amb convicció sobre la necessitat del seminari major com a instrument privilegiat per a la formació sacerdotal i ha de treballar per tal que la diòcesi tingui un seminari major propi, com a expressió de la pastoral vocacional de l’Església particular i al mateix temps com a comunitat eclesial peculiar que forma els futurs preveres a imatge de Jesucrist, bon pastor”(núm. 85).
Vull saludar en aquest moment de manera especial el Sr. Rector del Seminari de l’Arxidiòcesi de Barcelona, que ha tingut l’amabilitat de participar a la nostra celebració, i vull expressar el meu agraïment als equips de formadors del Seminari Major i del Seminari Menor de Barcelona que al llarg d’aquests dos anys de vida diocesana han acollit els seminaristes de Terrassa i els han acompanyat en la seva formació. Estic segur que la creació del nostre Seminari Major ens ajudarà a créixer en la identitat diocesana tot mantenint i estrenyent els llaços de la comunió interdiocesana en les Províncies Eclesiàstiques de Barcelona i de Tarragona.
2. Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor.
Hem escoltat la proclamació a l’Evangeli de la paràbola del sembrador. En aquest text el protagonisme central el trobem en la llavor i de la terra. L’ésser humà és presentat com la terra sobre la qual el sembrador deixa caure la llavor, a través de diferents situacions vitals i de la seva capacitat per acollir-la llavor i fer-la germinar. La terra representa l’ésser humà, cadascú de nosaltres.
Acollir la Paraula significa creure. L’ésser humà ha estat creat per acollir la Paraula, ha rebut la capacitat d’acollir la Paraula. I dóna fruit en la mesura que la sap acollir, en la mesura de la seva fe. No es pot obligar a la persona a fer el bé. Únicament, la sembra abundant de la Paraula fa possible esperar el fruit desitjat.
L’altre element simbòlic de la paràbola és la llavor. La llavor és la Paraula de Déu. La paraula que és sembrada, trepitjada, dissipada, sufocada, o que és acollida i que endinsa les seves arrels per donar fruit. La terra i la llavor han estat creades l’una per a l’altra. No té sentit pensar en la llavor sense contemplar la seva relació amb la terra. I la terra, sense la llavor, tampoc no tindria sentit.
Ser cristià significa reconèixer la primacia i la importància decisiva d’aquesta Paraula. La Paraula és per a la terra. La seva eficàcia es manifesta suscitant, interpel•lant, purificant, salvant les vicissituds històriques de la llibertat humana. La paraula s’entrecreua amb les aspiracions de l’home, amb els seus problemes, amb els seus pecats, amb les seves ànsies de salvació i les seves realitzacions en el camp personal i social. Ens podem preguntar qui és la Paraula? La resposta la trobem en la Revelació: Jesucrist és la Paraula eterna que s’ha fet home i habita entre nosaltres.
La paràbola també ens presenta un quadre psicològic del cor humà i de les diferents respostes a aquesta Paraula. Podem establir quatre tipus de terreny que mostren quatre disposicions del cor:
La vora del camí és habitualment un terreny dur i impenetrable. De manera semblant trobem alguns contemporanis que rebutgen explícitament tota relació amb Déu i amb la seva Paraula. Són els que mantenen els esquemes tancats de qui no té inquietuds ni preguntes per fer-se. Persones que ja ho saben tot, que no tenen res que aprendre i que no són receptives a cap plantejament.
L’home pedregar és el superficial, inconstant, incoherent, individualista, sentimental. L’arrel no pot aprofundir. Es dóna una certa obertura i un començament fins i tot il•lusionat, inicial, però aviat cau en el desànim. És la superficialitat estèril davant de la fe i les seves exigències, que té pànic a la sinceritat i a la negació de si mateix. Representa aquells esperits que són materialistes i mandrosos, que tributen culte a les aparences i a l’hipocresia estèril.
La llavor que creix enmig dels cards representa aquells que amb obertura i un cert aprofundiment volen seguir la Paraula però queden ofegats pels esbarzers de la riquesa, sigui del tipus que sigui: material, cultural, afectiva. Sufoquen i esterilitzen l’espiritualitat i la vida de gràcia. Es dona un cert seguiment de Jesucrist i de l'Església, però a la vegada porten una existència pagana sense coherència entre la fe i la vida.
La terra bona representa els qui —com Maria— escolten la Paraula i la mediten en silenci, en l’oració. Amarar-se de la Paraula, guardar-la en el cor, contemplar el Misteri. Amb un cor generós, amb rectitud d’intenció, amb esforç humil, amb disponibilitat responsable. Viure el “fiat” de Maria com actitud constant, amb desig de perfecció i santedat mantingudes mitjançant l’oració, el sacrifici, l’estudi, l’acció generosa. Nosaltres segurament formem part del grup de la bona terra, però també patim les temptacions del tancament, de la superficialitat, de la riquesa que ofega. Es tracta que amb la gràcia de Déu i la nostra col•laboració arribem a fructificar el cent per ú.
Cercant una primera aplicació del text a la nostra vida, demanem el Senyor la gràcia de ser aquella bona terra que dóna fruit, i que propiciem en el seminari un clima adient al llarg de la formació fins arribar a la ordenació sacerdotal. Els anys de formació són anys de sembra contínua. El sembrador continua sembrant de manera incessant. Aquesta paraula ressona aquí i ara de manera particular per tots nosaltres. És per a tots nosaltres aquest missatge. Permeteu-me referir-me de manera especial a l’equip de formadors, encarregats d’acompanyar la vocació d’aquests seminaristes. A vosaltres toca transmetre incessantment amb la paraula i amb el testimoni aquest missatge: obrir el cor, obrir la ment a la Paraula, a Crist, donar el cent per ú. És per vosaltres, seminaristes, aquest missatge, i jo estic content de poder-ho repetir avui, en aquesta inauguració solemne del nostre seminari.
3. Els dons de l’Esperit
“Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol (…) Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots” (Icor 12, 4-5.7). És a nosaltres que el Senyor ha fet una crida especial: la vocació a servir-lo, servint l’Església i els homes i les dones d’avui, en el ministeri sacerdotal.
Per formar aquests futurs pastors, hem constituït aquest Seminari. Donem gràcies al Senyor en veure aquests seminaristes que comencen una nova etapa en la seva preparació per a oferir un servei exemplar a Jesucrist i a la seva Església que pelegrina a Terrassa. Vosaltres futurs sacerdots esteu cridats a progressar en la formació intel•lectual i en l’esperit d’oració i, sobretot, en l’encontre personal amb el Senyor a través de totes les activitats.
Tots els diocesans haurem de treballar perquè creixi el nombre de seminaristes i per ajudar-los en la seva formació. Que l’ambient en aquesta casa sigui de relació fraterna i cordial amb senzillesa i caritat. Que regni un clima de rigor i responsabilitat en l’estudi i en el treball i una espiritualitat sacerdotal profunda. Aquest seminari és motiu d 'esperança per a moltes persones que el tenen present en les seves pregàries.
Avui és un dia històric per a la nostra Església Local i per a cadascun de nosaltres. Som conscients de la nostra pobresa, de la nostra debilitat i de les dificultats que ens envolten. Per això posem la confiança en Déu, que coneix el cor dels homes, els seus desitjos, les seves pors i esperances, perquè res és secret als seus ulls, tal com hem expressat en l’oració col•lecta. Demanem a Déu que ens infongui l’Esperit Sant perquè purifiqui el nostre interior, la nostra ment i el nostre cor, perquè ens condueixi a la veritat plena , perquè ens ajudi a practicar el bé, a estimar a Déu i als germans. Avui demanem especialment al Senyor pel nostre presbiteri diocesà i pels capellans que seran formats en aquest seminari.
Els capellans que necessita la nostra diòcesi terrassenca han de ser pastors que visquin les actituds de Jesucrist Bon Pastor, que es revesteixin de les qualitats i actituds d’autèntics ministres de Jesucrist. Permeteu-me citar-ne algunes:
- pastors d’una fe madura, sòlida, contagiosa. Pastors propers al seu poble des de la senzillesa, la comprensió i l’acolliment. Pastors prudents, ferms que condueixen el ramat pel camí de la vida, que l’acompanyen en els moment de dificultat i de prova, que són mestres de pregària.
- pastors fidels al magisteri de l’Església i educadors del poble de Déu en la fe, que es nodreixen de la Paraula de Déu, que enuncien la Bona Nova de Jesucrist amb una paraula convençuda i convincent. Pastors conscients de la pròpia missió, que viuen amb goig la vocació rebuda, que troben la plenitud afectiva i la realització personal en el ministeri que els hi ha estat encomanat.
– pastors de cor generós que viuen la caritat pastoral com a eix central de la seva vida. De coratge i fermesa per ajudar als més pobres i necessitats, amb una sol•licitud de pare que arriba a tothom, sense exclusions. Pastors capaços de crear comunió aplegant les ovelles disperses, estenent ponts, reconciliant els allunyats, construint la comunitat amb paciència i estimació.
4. Final
Estimats germans, posem la nostra vocació en mans de Maria, la Mare, la nostra Mare. Ella és model de resposta a la crida de Déu i d’obertura a la Paraula. Ella ens ensenyarà a ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. Ella ens ensenyarà a aprendre i viure les actituds de Crist Bon Pastor.
Que el Senyor ens concedeixi créixer en la fe i en la comunió amb Ell i entre nosaltres. Amb el pa i el vi que es convertiran en el Cos i la Sang de Crist oferim la nostra vida al Pare i demanem que aquesta casa, aquest seminari que avui inaugurem solemnement sigui un lloc de formació dels futurs preveres de la nostra diòcesi, dels capellans del tercer mil•lenni que amb la força de l’Esperit hauran de predicar l’Evangeli, hauran de celebrar els Misteris, hauran de construir el Regne de Déu. Que així sia.
“De tot cor enalteixo el Senyor” (Salm 110,1). Aquest verset del salm 110 pot resumir els sentiments que avui omplen el nostre cor. Aquest salm expressa el goig que produeix en els creients l’acció de Déu quan es manifesta amb la seva providència. Avui enaltim de tot cor el Senyor, amb tota la vida, amb totes les forces en celebrar l’Eucaristia solemne d’inici de curs del nostre Seminari Major.
És ben cert, no podem considerar la creació d’aquest seminari com una obra humana, com un projecte merament humà. Dos anys després de la erecció i constitució de la diòcesi de Terrassa pel Sant Pare Joan Pau II, quan encara ens trobem en els inicis, podem repetir amb el salmista: “De tot cor enalteixo el Senyor”. Amb data de 29 de juny de 2006, Solemnitat dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, jo mateix, per gràcia de Déu primer Bisbe de Terrassa, vaig signar el decret per a la constitució d’aquest Seminari Major Diocesà.
Benvolgut Sr. Rector i Vicari General de Cúria, Mn. Salvador Cristau, benvolguts assessor espiritual Mn. Joan Esquerda, i assessor acadèmic, Mn. Emili Marlès; benvolguts Sr. Vicari General de Pastoral, Secretari General i Canceller, arxiprestos i altres preveres, religiosos i laics que participeu en aquesta celebració; especialment benvolguts seminaristes majors i menors.
Al llarg dels dos anys que portem de vida diocesana he anat rebent diverses peticions tant per part de preveres com de laics sobre la conveniència i àdhuc la necessitat de constituir el Seminari. Recollint aquestes peticions vaig procedir a les consultes pertinents en els organismes diocesans demanant el parer i el consell als membres del Consell de Govern, del Consell Presbiteral i del Consell Pastoral Diocesà. També va ser objecte de reflexió en una reunió del Consell d’Arxiprestos. He de dir que en totes les consultes realitzades les opinions foren àmpliament favorables a la creació del Seminari en el futur i quan poguéssim disposar dels recursos pertinents.
Al final del curs passat un fet providencial ens ha permès avançar el projecte: la generositat de la comunitat del Monestir de la Mare de Déu d’Alguaire i Sant Joan de Jerusalem de les Monges Santjoanistes d’aquí de Valldoreix que en traslladar-se al Monestir de Salinas de Añana (Àlaba) ha cedit a la diòcesi l’edifici del cenobi per a ubicar-hi el Seminari. Aquest fet ha possibilitat que ens trobem ara i aquí celebrant aquesta Santa Missa d’Inauguració del Curs Acadèmic 2006-2007 del Seminari Major de Sant Joan Baptista de la diòcesi de Terrassa. En plau deixar constància novament del nostre agraïment a la monges santjoanistes pel seu gest.
És bo recordar que el Codi de Dret Canònic estableix “que a cada Diòcesi hi hagi un seminari major, en tant que sigui possible i convenient”(Cf. cànon 237 ). Així mateix el Directori per al ministeri pastoral dels Bisbes, “Apostolorum Succesores”, en fa referència explícita i subratlla que “el bisbe ha d’insistir de manera decidida i amb convicció sobre la necessitat del seminari major com a instrument privilegiat per a la formació sacerdotal i ha de treballar per tal que la diòcesi tingui un seminari major propi, com a expressió de la pastoral vocacional de l’Església particular i al mateix temps com a comunitat eclesial peculiar que forma els futurs preveres a imatge de Jesucrist, bon pastor”(núm. 85).
Vull saludar en aquest moment de manera especial el Sr. Rector del Seminari de l’Arxidiòcesi de Barcelona, que ha tingut l’amabilitat de participar a la nostra celebració, i vull expressar el meu agraïment als equips de formadors del Seminari Major i del Seminari Menor de Barcelona que al llarg d’aquests dos anys de vida diocesana han acollit els seminaristes de Terrassa i els han acompanyat en la seva formació. Estic segur que la creació del nostre Seminari Major ens ajudarà a créixer en la identitat diocesana tot mantenint i estrenyent els llaços de la comunió interdiocesana en les Províncies Eclesiàstiques de Barcelona i de Tarragona.
2. Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor.
Hem escoltat la proclamació a l’Evangeli de la paràbola del sembrador. En aquest text el protagonisme central el trobem en la llavor i de la terra. L’ésser humà és presentat com la terra sobre la qual el sembrador deixa caure la llavor, a través de diferents situacions vitals i de la seva capacitat per acollir-la llavor i fer-la germinar. La terra representa l’ésser humà, cadascú de nosaltres.
Acollir la Paraula significa creure. L’ésser humà ha estat creat per acollir la Paraula, ha rebut la capacitat d’acollir la Paraula. I dóna fruit en la mesura que la sap acollir, en la mesura de la seva fe. No es pot obligar a la persona a fer el bé. Únicament, la sembra abundant de la Paraula fa possible esperar el fruit desitjat.
L’altre element simbòlic de la paràbola és la llavor. La llavor és la Paraula de Déu. La paraula que és sembrada, trepitjada, dissipada, sufocada, o que és acollida i que endinsa les seves arrels per donar fruit. La terra i la llavor han estat creades l’una per a l’altra. No té sentit pensar en la llavor sense contemplar la seva relació amb la terra. I la terra, sense la llavor, tampoc no tindria sentit.
Ser cristià significa reconèixer la primacia i la importància decisiva d’aquesta Paraula. La Paraula és per a la terra. La seva eficàcia es manifesta suscitant, interpel•lant, purificant, salvant les vicissituds històriques de la llibertat humana. La paraula s’entrecreua amb les aspiracions de l’home, amb els seus problemes, amb els seus pecats, amb les seves ànsies de salvació i les seves realitzacions en el camp personal i social. Ens podem preguntar qui és la Paraula? La resposta la trobem en la Revelació: Jesucrist és la Paraula eterna que s’ha fet home i habita entre nosaltres.
La paràbola també ens presenta un quadre psicològic del cor humà i de les diferents respostes a aquesta Paraula. Podem establir quatre tipus de terreny que mostren quatre disposicions del cor:
La vora del camí és habitualment un terreny dur i impenetrable. De manera semblant trobem alguns contemporanis que rebutgen explícitament tota relació amb Déu i amb la seva Paraula. Són els que mantenen els esquemes tancats de qui no té inquietuds ni preguntes per fer-se. Persones que ja ho saben tot, que no tenen res que aprendre i que no són receptives a cap plantejament.
L’home pedregar és el superficial, inconstant, incoherent, individualista, sentimental. L’arrel no pot aprofundir. Es dóna una certa obertura i un començament fins i tot il•lusionat, inicial, però aviat cau en el desànim. És la superficialitat estèril davant de la fe i les seves exigències, que té pànic a la sinceritat i a la negació de si mateix. Representa aquells esperits que són materialistes i mandrosos, que tributen culte a les aparences i a l’hipocresia estèril.
La llavor que creix enmig dels cards representa aquells que amb obertura i un cert aprofundiment volen seguir la Paraula però queden ofegats pels esbarzers de la riquesa, sigui del tipus que sigui: material, cultural, afectiva. Sufoquen i esterilitzen l’espiritualitat i la vida de gràcia. Es dona un cert seguiment de Jesucrist i de l'Església, però a la vegada porten una existència pagana sense coherència entre la fe i la vida.
La terra bona representa els qui —com Maria— escolten la Paraula i la mediten en silenci, en l’oració. Amarar-se de la Paraula, guardar-la en el cor, contemplar el Misteri. Amb un cor generós, amb rectitud d’intenció, amb esforç humil, amb disponibilitat responsable. Viure el “fiat” de Maria com actitud constant, amb desig de perfecció i santedat mantingudes mitjançant l’oració, el sacrifici, l’estudi, l’acció generosa. Nosaltres segurament formem part del grup de la bona terra, però també patim les temptacions del tancament, de la superficialitat, de la riquesa que ofega. Es tracta que amb la gràcia de Déu i la nostra col•laboració arribem a fructificar el cent per ú.
Cercant una primera aplicació del text a la nostra vida, demanem el Senyor la gràcia de ser aquella bona terra que dóna fruit, i que propiciem en el seminari un clima adient al llarg de la formació fins arribar a la ordenació sacerdotal. Els anys de formació són anys de sembra contínua. El sembrador continua sembrant de manera incessant. Aquesta paraula ressona aquí i ara de manera particular per tots nosaltres. És per a tots nosaltres aquest missatge. Permeteu-me referir-me de manera especial a l’equip de formadors, encarregats d’acompanyar la vocació d’aquests seminaristes. A vosaltres toca transmetre incessantment amb la paraula i amb el testimoni aquest missatge: obrir el cor, obrir la ment a la Paraula, a Crist, donar el cent per ú. És per vosaltres, seminaristes, aquest missatge, i jo estic content de poder-ho repetir avui, en aquesta inauguració solemne del nostre seminari.
3. Els dons de l’Esperit
“Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol (…) Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots” (Icor 12, 4-5.7). És a nosaltres que el Senyor ha fet una crida especial: la vocació a servir-lo, servint l’Església i els homes i les dones d’avui, en el ministeri sacerdotal.
Per formar aquests futurs pastors, hem constituït aquest Seminari. Donem gràcies al Senyor en veure aquests seminaristes que comencen una nova etapa en la seva preparació per a oferir un servei exemplar a Jesucrist i a la seva Església que pelegrina a Terrassa. Vosaltres futurs sacerdots esteu cridats a progressar en la formació intel•lectual i en l’esperit d’oració i, sobretot, en l’encontre personal amb el Senyor a través de totes les activitats.
Tots els diocesans haurem de treballar perquè creixi el nombre de seminaristes i per ajudar-los en la seva formació. Que l’ambient en aquesta casa sigui de relació fraterna i cordial amb senzillesa i caritat. Que regni un clima de rigor i responsabilitat en l’estudi i en el treball i una espiritualitat sacerdotal profunda. Aquest seminari és motiu d 'esperança per a moltes persones que el tenen present en les seves pregàries.
Avui és un dia històric per a la nostra Església Local i per a cadascun de nosaltres. Som conscients de la nostra pobresa, de la nostra debilitat i de les dificultats que ens envolten. Per això posem la confiança en Déu, que coneix el cor dels homes, els seus desitjos, les seves pors i esperances, perquè res és secret als seus ulls, tal com hem expressat en l’oració col•lecta. Demanem a Déu que ens infongui l’Esperit Sant perquè purifiqui el nostre interior, la nostra ment i el nostre cor, perquè ens condueixi a la veritat plena , perquè ens ajudi a practicar el bé, a estimar a Déu i als germans. Avui demanem especialment al Senyor pel nostre presbiteri diocesà i pels capellans que seran formats en aquest seminari.
Els capellans que necessita la nostra diòcesi terrassenca han de ser pastors que visquin les actituds de Jesucrist Bon Pastor, que es revesteixin de les qualitats i actituds d’autèntics ministres de Jesucrist. Permeteu-me citar-ne algunes:
- pastors d’una fe madura, sòlida, contagiosa. Pastors propers al seu poble des de la senzillesa, la comprensió i l’acolliment. Pastors prudents, ferms que condueixen el ramat pel camí de la vida, que l’acompanyen en els moment de dificultat i de prova, que són mestres de pregària.
- pastors fidels al magisteri de l’Església i educadors del poble de Déu en la fe, que es nodreixen de la Paraula de Déu, que enuncien la Bona Nova de Jesucrist amb una paraula convençuda i convincent. Pastors conscients de la pròpia missió, que viuen amb goig la vocació rebuda, que troben la plenitud afectiva i la realització personal en el ministeri que els hi ha estat encomanat.
– pastors de cor generós que viuen la caritat pastoral com a eix central de la seva vida. De coratge i fermesa per ajudar als més pobres i necessitats, amb una sol•licitud de pare que arriba a tothom, sense exclusions. Pastors capaços de crear comunió aplegant les ovelles disperses, estenent ponts, reconciliant els allunyats, construint la comunitat amb paciència i estimació.
4. Final
Estimats germans, posem la nostra vocació en mans de Maria, la Mare, la nostra Mare. Ella és model de resposta a la crida de Déu i d’obertura a la Paraula. Ella ens ensenyarà a ser dòcils a l’acció de l’Esperit Sant. Ella ens ensenyarà a aprendre i viure les actituds de Crist Bon Pastor.
Que el Senyor ens concedeixi créixer en la fe i en la comunió amb Ell i entre nosaltres. Amb el pa i el vi que es convertiran en el Cos i la Sang de Crist oferim la nostra vida al Pare i demanem que aquesta casa, aquest seminari que avui inaugurem solemnement sigui un lloc de formació dels futurs preveres de la nostra diòcesi, dels capellans del tercer mil•lenni que amb la força de l’Esperit hauran de predicar l’Evangeli, hauran de celebrar els Misteris, hauran de construir el Regne de Déu. Que així sia.