Església i societat al segle XXI. Conferència pronunciada a l'Ametlla del Vallès

Església i societat al segle XXI
Conferència pronunciada a l'Ametlla del Vallès 1.    Introducció Benvolguts Sr. Alcalde, Sr. Rector, amics i amigues. En primer lloc vull agrair cordialment l'amable invitació per participar e les celebracions del vostre mil centenari.  Aquest any  s'escau el Mil Centenari de la fundació de l'Ametlla. La data del 906 que registra el primer document conegut és una referència que permet situar els orígens del Poble a les darreries del segle IX. A l'inici del segle Xè Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses i filla del comte de Barcelona Gifré el Pilós i de Guinidilda, comandava la senyoria de L'Ametlla. L'any 906 va fou present en un Sínode celebrat a Barcelona presidit per l'Arquebisbe Arnust de  Narbona.  Emma a través dels seus representants demanà a favor seu la confirmació de l'església de Sant Genís, situada a la població de L'Ametlla (aleshores anomenada Amigdala). És, però, l'any 932 quan neix oficialment la parròquia.  El bisbe Teodoric consagra solemnement l'església i la dedica al màrtir Sant Genís de Roma. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó es conserva el pergamí que conté l'acta d'aquest històric esdeveniment: "En l'any de l'encarnació del Senyor 932, indicció V, era 970, l'il.lustre varó de nom Teodoric, per la gràcia divina, bisbe de la Santa Seu de Barcelona, va venir a la vila anomenada Ametlla, en el comtat de Barcelona, i a l'església aquí situada per dedicar-la a Sant Genís, pregat per l'abadessa Emma i els parroquians..."   però no en sabem gran cosa més. També tenim ben poques referències de la segona església.  Corria el segle XIIè quan es va remodelar i ampliar el temple primitiu que fou de bell nou consagrat per  l'arquebisbe de Tarragona Sant Oleguer  l'any 1123. D'aquella primitiva església romànica només en queda un pany de mur, situat a la cara sud de l'edifici actual, amb dues finestres de doble esqueixada amb arcs de mig punt. Al 1679 per iniciativa del rector mossèn Joan Sanmartí començà la construcció del nou temple que s'edificà sobre l'antiga església.   Al costat sud- est de la façana s'aixecà una torre quadricular com a campanar, obres que duraran fins  l'any 1692, per bé que més endavant se n'incrementà l'alçada. De la mateixa  època és la Rectoria, adossada a la cara posterior  del temple parroquial. Al juliol de 1936, temps de revoltes i de crema d'esglésies, una hàbil maniobra de l'Ajuntament evità que el temple fos incendiat per part d'un escamot revolucionari foraster, al.legant que ja s'havia destinat l'edifici al Sindicat Agrícola de Rabassaires. Malgrat  tot, van destrossar les imatges i els ornaments de l'església. També van derruir l'altar major amb el seu valuós retaule, una veritable escultura artística d'estil neoclàssic.  D'aquella desfeta només se salvà la pila baptismal que data de segle XVIè. I sortosament s'han conservat diferents peces d'orfebreria, gràcies a la ràpida actuació d'uns honrats vilatans que van poder retirar-les oportunament i guardar-les en lloc segur. Acabada la Guerra Civil es féu una reforma exterior i interior del  temple.  Es va transformar l'escalinata modernista d'entrada al temple i es modificà l'estructura del campanar.   A la portada dues pilastres sostenen un arquitrau.  El fris  és decorat  amb motius florals i una cornisa senzilla. El cos superior  té una fornacina coronada amb una bola que encabeix les escultures de Sant Genís de Roma i de Sant Genís d'Arlès. Més amunt hi ha un ull de bou que proporciona il.luminació al cor.  Al 1943 es decorà l'absis amb unes magnífiques pintures murals, amb les imatges sobreposades dels Patrons de la Parròquia: Sant Genís de Roma i Sant Genís d'Arlès. El primer és titular des de la fundació de la parròquia (932) i el d'Arlés es venera des l'any 1610 per disposició del bisbe de Barcelona Joan Moncada. Al llarg d'aquests 1100 anys de vida de parròquia i de poble han passat molts altres esdeveniments. Permeteu-me que faci esment ara de l'erecció el 15 de juny de l'any 2004 d'una nova diòcesi a la qual pertany la parròquia de Sant Genís de l'Ametlla del Vallès, i que justifica la meva presència aquí com a Bisbe de Terrassa. 2.    Aproximació a la societat actual En primer lloc, convé que ens acostem a la realitat de la societat actual amb realisme, que és un valor previ i bàsic en qualsevol estudi seriós. Algunes característiques  de la societat actual En primer lloc, estem immersos en un procés de secularització, un procés en el qual tant la religió com les institucions religioses perden capacitat d'influència sobre els individus i la societat, disminueix la pràctica religiosa i també el nivell d'acceptació dels continguts doctrinals i morals. Al nostre país, hem passat d' un estat de gairebé cristiandat a un estat de missió. El procés de secularització provoca una separació entre la socialització cultural i la socialització religiosa. Fa uns anys, la socialització sociocultural i la religiosa, anaven unides. Actualment molts nens i joves porten a terme el seu procés de socialització, és a dir, la seva incorporació a la societat i apropiació de la cultura, sense contacte o amb un contacte insuficient amb la religió. El secularisme condueix també al relativisme moral i desemboca en la indiferència respecte al fet religiós. Segons el plantejament relativista, no hi ha veritats absolutes,  sinó que totes les veritats són relatives. La veritat d'una proposició dependrà de les circumstàncies o de les condicions que és formulada. El mateix caldria afirmar respecte a la bondat o maldat. Finalment, la constatació que vivim en una Europa en la que ha perdut terreny la cultura clàssica enfront dels sabers funcionals propis de la revolució tecnològica i enfront d'una "Nova Era" indeterminada i carregada d'ambigüitats. A la vegada tenen carta de ciutadania sobretot en els mitjans de comunicació una sèrie de pràctiques com l'espiritisme, l'esoterisme, l'ocultisme o la màgia, que deformen el sentit religiós. Aspectes positius La nostra aproximació sociològica seria incompleta si no ressenyéssim també els aspectes positius i els èxits de la nostra societat. Per exemple una major sensibilitat per la justícia i la promoció dels drets humans. A la vegada, un rebuig de la violència i un major compromís en la lluita per la pau. S'ha desenvolupat així mateix un sentit solidari individual i col·lectiu, que es manifesta en múltiples campanyes d'ajuda al Tercer i Quart Món i en la proliferació d'iniciatives, voluntariats de tota mena i d'Organitzacions No Governamentals. Es va generalitzant igualment la consciència que la conservació del planeta és important i que la sostenibilitat és responsabilitat de tots. La sana ecologia va guanyant adeptes. En aquest sentit, els joves són molt sensibles a les iniciatives de defensa de la naturalesa i el medi ambient. Podem afirmar d'igual manera que han crescut els índexs de diàleg i de tolerància, de respecte a les persones i a les idees, d'acceptació del pluralisme i la diversitat. Una pedagogia que s'orienta més a la proposta que a la imposició. Això és de capital importància amb vista a la convivència en la nova situació que es produeix a causa dels fluixos migratoris. Un altre element de la societat occidental és l'intent de donar sentit i contingut al temps lliure, del qual es disposa cada vegada més gràcies als avenços tecnològics. Un temps lliure que pot ser ocasió de maduració personal a qualsevol edat. No podem oblidar els avenços que es van donant en diferents camps com per exemple la igualtat de l'home i la dona o la superació de variades discriminacions. També s'ha progressat en els nivells de llibertat tant a nivell individual com col·lectiu. 3.    Models de relació de l'Església amb la societat El cristianisme, "ànima del cos" social segons la Epístola a Diognet Aquest és el model més antic i emblemàtic, actualitzat per les crides contínues dels bisbes i del mateix Joan Pau II perquè Occident tingui ànima, esperit, i no sigui només una unió econòmica. El text diu el que segueix: Els cristians, en efecte, no es distingeixen dels altres homes ni per la seva terra, ni per la seva llengua, ni pels seus costums, Perquè no habiten ciutats exclusives seves, ni parlen una llengua estranya, ni porten un estil de vida a part  dels altres [...] Habiten les seves pròpies pàtries;; prenen part en tot com a ciutadans.  [...] Per dir-ho breument: allò que l'ànima és en el cos, això són els cristians en el món. [...] Habita l'ànima en el cos, però no procedeix del cos; així els cristians habiten en el món, però no són del món (Epístola a Diognet, v. 1-3;5-8; VI, 1-4). La inculturació segueix un sentit precís: procedeix de l'interior de la fe cristiana fins a la visibilitat social de la cultura. Mai s'ha de procedir extrínsecament des del poder –civil o eclesiàstic- per a manipular sobre la visibilitat cultural. Quan es produeix una acció des del poder humà sobre una cultura exterior a ell, no hi ha inculturació sinó conquesta. La fe ha de vivificar les persones i la comunitat mediadora per poder ser configuradora de formes de vida i de cultura. D'aquesta manera, el punt de partida de la inculturació és la fe viva de l'Església i el punt d'arribada serà la traducció de la fe en formes de vida i cultura personals i socials. Entenem per fe la comunicació gratuïta de Déu que l'home rep en la seva capacitat d'adhesió i con fiança en Déu, intel·lectiva, afectiva, volitiva i d'acció. L'antiga cristiandat europea Segons l'historiador Giuseppe Alberigo, les condicions particulars d'homogeneïtat sociocultural, l'hegemonia indiscutible del cristianisme romà, van afavorir la formació d'una realitat històrica singular que va prendre el nom de "cristiandat", i que va ambicionar al llarg del temps identificar-se amb el cristianisme. Es va tractar, precisament, d'un bloc històric imponent, que d'Espanya a Polònia, i del Bàltic al Mediterrani, va abraçar durant molts segles (VIII al XVI) els pobles de l'Europa central i occidental. Com el mateix nom de "cristiandat" indica, l'element hegemònic i unificant ha estat format pel cristianisme, o més ben dit, per una cultura, una ideologia i una política "cristianes", que s'identificaven a si mateixes i es presentaven com a dominades pel cristianisme i deduïdes d'ell coherentment. La missió de l'Església en la societat des de la perspectiva del Concili Vaticà II a la Constitució Gaudium et Spes La constitució pastoral "Gaudium et Spes" presenta la qüestió de l'Església enmig del món. Es tracta d'un document novedós pel seu plantejament, per la temàtica i l'estructura, per l'amplitud dels destinataris, que és tota la humanitat, per la concreció dels problemes tractats i de les realitats que s'il·luminen. La constitució pastoral GS ens presenta: - l'Església solidària del gènere humà i de la seva història perquè no existeix res humà que no trobi ressò en el seu cor, -  una visió positiva del món que contempla que està constituït per tota la família humana amb el conjunt de realitats en la que aquesta viu; el món amb els seus afanys, els seus èxits i fracassos. El món, creat i conservat per l'amor del Creador, esclavitzat sota la servitud del pecat, però alliberat per Crist, a fi que es transformi segons la voluntat de Déu i arribi a la seva plenitud. - l'Església en diàleg amb els homes, al servei de les persones concretes, per renovar la societat, continuant l'obra de Crist, donant testimoni de la veritat, amb actitud de servei. Es tracta d'un diàleg intraeclesial en primer lloc però també ecumènic, interreligiós i diàleg amb els no creients. Un diàleg doncs de la fraternitat i que ens porta a col•laborar en la construcció de la pau. La Constitució parla també de la relació mútua entre l'Església i el món. Els números 40-44 de l'esmentat document conciliar presenten la missió de l'Església en el món contemporani. L'Església té una finalitat escatològica i de salvació, que només en el món futur podrà aconseguir plenament, però també és present en la terra, està formada per homes i dones, comparteix els avatars de la humanitat, de la qual forma part, i la seva raó de ser és actuar com ferment i com ànima de la societat, que deu renovar-se en Crist i transformar-se en família de Déu. L'Església comunica la vida divina a l'home, i té com a missió elevar la dignitat de la persona, consolidar la fermesa de la societat i dotar a l'activitat diària de la humanitat d'un sentit i d'una significació més profunds. D'aquesta manera intenta donar un sentit més humà a l'home a la seva història. L'Església catòlica valora la col·laboració de totes les persones individuals i de tota la societat humana a fi de la realització de la seva missió. Quins són els principis d'aquesta ajuda mútua? En primer lloc l'ajuda que l'Església procura prestar a ésser humà. L'Església pot ajudar a l'ésser humà a descobrir el sentit de la seva pròpia existència, la veritat més profunda sobre si mateix. L'Església respon a les aspiracions més profundes del cor humà. L'Església pot ajudar a l'ésser humà a consolidar i defensar la dignitat humana. No hi ha llei humana que pugui garantir la dignitat personal i la llibertat de l'home amb la seguretat que comunica l'Evangeli de Crist, confiat a l'Església. L'Evangeli enuncia i proclama la llibertat dels fills de Déu, rebutja totes les esclavituds, que deriven, en última instància, del pecat; respecta santament la dignitat de la consciència i la seva lliure decisió; adverteix sense cessar que tot talent humà ha de redundar en servei de Déu i bé de la humanitat. L'Església proclama els drets de l'home i reconeix i estima en molt el dinamisme de l'època actual, que està promovent per tot arreu tals drets. En segon lloc l'ajuda que l'Església procura donar a la societat. La missió que Crist va confiar a la seva Església no és d'ordre polític, econòmic o social. El fi que li va assignar és d'ordre religiós. Però d'aquesta missió religiosa deriven funcions i energies que poden servir per establir la comunitat humana segons la llei divina. D'altra banda, l'Església pot i ha de crear obres al servei de tots, particularment dels necessitats. (Cf. Deus caritas est"). L'Església reconeix, a més, tot el que hi ha de bo a l'actual dinamisme social: sobretot l'evolució cap a la unitat, el procés d'una sana socialització civil i econòmica. Les energies que l'Església pot comunicar a l'actual societat humana radiquen en aquesta fe i en aquesta caritat aplicades a la vida pràctica. Com, d'altra banda, en virtut de la seva missió i naturalesa, no està lligada a cap forma particular de civilització humana ni a cap sistema polític, econòmic i social, l'Església, per aquesta la seva universalitat, pot constituir un vincle estretíssim entre les diferents nacions i comunitats humanes, amb tal que aquestes tinguin confiança en ella i reconeguin efectivament la seva verdadera llibertat per complir tal missió. (Cf. Globalització segons Babel o segons Pentecosta) En tercer lloc l'ajuda que l'Església procura prestar a l'activitat humana. Els cristians han de complir amb fidelitat els seus deures temporals, guiats sempre per l'esperit evangèlic. No es poden evadir de les tasques temporals emparant-se a la ciutat futura, i tampoc s'han de submergir en els negocis temporals sense cap referència religiosa o moral. Els laics deuen encarregar-se de les activitats temporals amb competència, respectant les lleis pròpies de les diferents disciplines, amb iniciativa i creativitat, complint la seva funció pròpia amb saviesa i segons els principis cristians. Sovint la pròpia concepció cristiana de la vida els inclinarà a elegir una determinada solució. En casos de solucions divergents procurin sempre fer-se llum mútuament amb un diàleg sincer, guardant la mútua caritat i la sol·licitud primordial pro el bé comú. Els laics, que desenvolupen part activa en tota la vida de l'Església, no només estan cridats a cristianitzar el món, sinó que a més la seva vocació s'estén a ser testimonis de Crist en tot moment al mig de la societat humana. Els Bisbes i els capellans els ajudaran en la seva vida espiritual, en la seva formació i els encoratjaran per a la seva missió en el món. Per últim l'ajuda que l'Església rep del món. És de justícia reconèixer a l'Església com realitat social i ferment de la història. D'igual manera, l'Església reconeix els molts beneficis que ha rebut del gènere humà al llarg de la història. L'experiència del passat, el progrés científic, els tresors de les diverses cultures, permeten conèixer més a fons la naturalesa humana, obren nous camins per a la veritat i aprofiten també a l'Església. Aquesta, des del començament de la seva història, va aprendre a expressar el missatge cristià amb els conceptes i en la llengua de cada poble i va procurar il·lustrar-lo el saber filosòfic. Va procedir així a fi d'adaptar l'Evangeli a nivell del saber popular i a les exigències dels savis en tant que fou possible. L'Església necessita de manera molt peculiar l'ajuda dels qui per viure en el món, siguin o no siguin creients, coneixen a fons les diverses institucions i disciplines i comprenen amb claredat la raó íntima de totes elles. L'Església ha d'escoltar, discernir i interpretar els signes dels temps. L'Església reconeix agraïda que tant en el conjunt de la seva comunitat com a cadascun dels seus fills rep ajuda variada de part dels homes de tota classe o condició. Perquè tothom qui promou la comunitat humana en l'ordre de la família, de la cultura, de la vida econòmic- social, de la vida política, així nacional com internacional, proporciona un gran ajut, segons el pla diví, també a la comunitat eclesial, ja que aquesta depèn així mateix de les realitats externes. Amb les paraules de l'Evangeli l'Església compleix la seva missió com a sal i llum i com a ferment dins la massa. Respecta l'autonomia de l'ordre temporal i actua des de l'autoritat moral, i amb actitud de servei. 4.    Aportacions significatives dels dos pontífexs del segle XXI: Joan Pau II i Benet XVI. Joan Pau II Joan Pau II ha passat a la història de l'Església i a la història universal tant pel seu lideratge com per la seva doctrina.  Va esmerçar bona part del seu interès en l'aplicació i consolidació del Concili Vaticà II sobretot mitjançant les diferents assemblees del Sínode de Bisbes que   convocava, presidia i dinamitzava.  . També hem de remarcar el seu interès en el diàleg interconfessional i interreligiós. Les iniciatives de diàleg i acostament a les altres confessions cristianes i a les altres religions. Unes iniciatives fonamentades en el respecte a les  persones i a la vegada respecte a la veritat. La trobada dels líders religiosos a Assís el 1986 revela un esperit d' audàcia sense límits i no crec exagerat afirmar que assenyala un abans i un després en el diàleg interreligiós. Ha estat el líder i el referent més important de la segona meitat del segle XX a nivell de tot el món. Respectat i escoltat per dirigents polítics, religiosos, socials, culturals. Convincent amb les seves certeses, tolerant i respectuós, des de la proposta i no des de la imposició, fent servir sempre el diàleg com a mètode de treball i de relació. Un lideratge exercit amb naturalitat que segurament ell personalment no pretenia però que a la vegada necessitava el nostre món. Un lideratge conseqüència del dinamisme de la persona, de la seva vida i activitat. Una activitat incessant  viatjant per tot el món amb una entrega sense mesura per ajudar a tots a obrir el cor a Crist Salvador, i per donar una paraula d'esperança i de guiatge a tots, sense diferències de cap tipus, intentant sempre desvetllar la confiança en Déu i en els homes. Ha proclamat la dignitat de la persona humana, ha defensat els drets dels més desfavorits, ha defensat la vida, la família, la llibertat. Amb un Magisteri vastíssim, sense imposicions, però amb la força d' una proposta que ha contribuït a avançar en la justícia i la llibertat en no pocs països del món. Un llarg pontificat donant respostes als reptes que la societat anava plantejant. Val la pena recordar com un fet significatiu la caiguda del mur de Berlín. En aquests darrers anys ha lluitat especialment per evitar les guerres, i ha liderat des de la pregària i la diplomàcia les iniciatives de pau. Fem esment també del seu europeisme profund, la reivindicació de l'equilibri entre  l'Europa Oriental i la Occidental, els dos "pulmons" que es complementen i s' enriqueixen mútuament, i l' interès perquè Europa recobri la seva identitat cristiana. Des de la seva crida a Santiago de Compostel·la l'any 1982 -"Europa, sigues tu mateixa"- fins a la seva lluita perquè la futura Constitució europea –fent gala del realisme més elemental—reconegui les arrels cristianes d'Europa. Benet XVI El Sant Pare Benet XVI té un carisma i un lideratge que exerceix amb un estil propi. Ho hem comprovat el mes d'agost passat a la Jornada Mundial de la Joventut a Colònia, on s'han superat totes les expectatives. Amb una senzillesa que trenca els esquemes i que atreu a tots, des de la seva profunda espiritualitat, que es pot copsar en gestos i actituds i des de la seva reconeguda formació acadèmica. Al llarg d'aquests mesos de pontificat, hem anat descobrint un tret molt característic del nou Papa: l'accent que posa en la centralitat de Crist.  Els seus plantejaments  personalistes i cristocèntrics d ela vida cristiana i de l'acció pastoral ens fan descobrir  una persona molt diferent de l'estereotip que insistentment ens havien presentat els mitjans de comunicació. Al llarg del seu primer any he trobat en les seves intervencions aquesta presentació de la vida cristiana: el cristianisme no és un paquet de normes, un pesat farcell que ens carreguem i que portem al llarg del camí de la vida. Al contrari, consisteix en una fe senzilla, profunda i rica en Déu. Un Déu que té un rostre, un rostre humà, un Déu que salva, que reconcilia, que uneix, que venç el mal amb el bé, l'odi amb l'amor, i que ens dóna la pau. Ell ens exhorta a propiciar un encontre amb Crist que transformi la vida de les persones, de tota persona de bona voluntat sensible a les causes nobles i generosa i solidària amb els necessitats. Ara bé, és necessària una presentació clara,  un testimoni coherent, personal i comunitari, un anunci d ela Paraula explícit, amb naturalitat i sense complexes. Una altra característica que sobresurt en el Sant Pare és la seva crítica al relativisme moral i la seva ferma defensa de la veritat objectiva. Benet XVI defensant la veritat, surt en defensa de l'ésser humà i dels seus drets. En el fons, aquesta actitud està en coherència i continuïtat amb la humanitat que, en tota la seva història, ha cercat la veritat, ha buscat el sentit de les coses i sobretot el sentit de la seva pròpia existència. Ell  considera la veritat com un tresor, com un talent que hem rebut i que no hem d'amagar sota terra. Al contrari, cal transmetre la veritat als altres perquè la humanitat es renovi, perquè la veritat la transformi, com el llevat fermenta la massa. Però actualment la pregunta per la veritat i la recerca de la veritat es veuen com enfosquides, ja que han sorgit diferents formes d'agnosticisme i de relativisme, que han portat la investigació filosòfica a una mena d'escepticismes general (cf. Fides et Ratio, n.5). En tercer lloc, crec que es pot destacar en el Sant Pare una actitud profunda i oberta de diàleg com una de les seves prioritats. Diàleg amb la cultura i la ciència, diàleg amb les confessions cristianes, diàleg interreligiós. La JMJ de Colònia estava especialment oberta a tota mena de joves, a creients de totes les confessions cristianes i de totes les tradicions religioses, i també a joves no creients. Benet XVI anuncià que convertirà l'ecumenisme en una prioritat del seu pontificat, després d'afirmar que la humanitat espera unes respostes cristianes comunes als grans temes ètics del món d'avui. En la seva reunió amb els líders evangèlics, ortodoxos i d'altres confessions cristianes d'Alemanya, els va dir que no li correspon a ell dissenyar un programa per a aquest acostament, però sí proposar els principis que han de regir-lo. La relació ecumènica  s'ha de produir dins de la fidelitat a la pròpia consciència i a la vegada ha d'estar amarada de sinceritat, realisme, paciència i perseverança. Benet XVI és conscient que el seu ministeri és prioritàriament  una missió de reconciliació en el món, una missió de pau, i aixó es trasllueix en aquestes dues trobades, que es convocaven per primera vegada en una JMJ. També recordà que en el passat hi hagué guerres de religió, que són les més absurdes i contradictòries, i va insistir que la relació entre les diferents religions en el futur no és la guerra, no és la violència; al contrari, ha de ser el diàleg, ha de ser un intent de situar-se en el lloc de l'altre per poder entendre els elements de veritat que hi ha en les altres religions. Sense relativitzar el fet que Crist és el Camí, la Veritat i la Vida, però mostrant que l'anunci de Crist no es fa amb la violència, sinó amb la proposta i des de la força de la veritat. Això demana diàleg i comprensió, amor persuasiu, servei i generositat. Amb la seva encíclica "Deus caritas est" vol donar una resposta a la situació del món actual. "En un món en el qual a vegades es relaciona el nom de Déu amb la venjança o fins i tot amb l'obligació de l'odi i la violència, aquest és un missatge de gran actualitat i amb un significat molt concret. Per això, en la meva primera Encíclica desig parlar de l'amor, del qual Déu ens omple, i que nosaltres hem de comunicar als altres" . El títol escollit, "Déu és amor", apunta al cor mateix del cristianisme, com queda clar en el primer paràgraf, que dóna nom a l'encíclica: «Déu és amor, i el que roman en l'amor roman en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules de la primera epístola de san Juan expressen amb singular claredat el centre de la fe cristiana, la imatge cristiana de Déu i la consegüent visió de l'home i el seu camí». Tres elements fonamentals de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu, que és amor; la imatge cristiana de l'home, cridat a rebre l'amor de Déu i a romandre en ell; el camí de l 'home, cridat a rebre l'amor de Déu, a viure'l, a compartir-lo i a comunicar-lo. Aquesta encíclica ens situa en el els fonaments mateixos del cristianisme perquè intenta expressar no només qui és el Déu dels cristians, sinó també qui és l'home en la seva relació amb Déu. Per això és com una invitació a tornar a les fonts més genuïnes del cristianisme. En el fons, l'afirmació que Déu és amor presenta la cosa més genuí i original de la fe cristiana, i a la vegada ens ofereix la clau per poder penetrar en el misteri de Déu i en el misteri de l'home. La primera encíclica de Benet XVI no ha estat programàtica si parlem en sentit estricte. En canvi, podem dir que és significativa del seu pontificat, que ens presenta el seu eix vertebrador. 5. Conclusions Què pot aportar l'Església a la societat del segle XXI? L'Església pot oferir la Bona Notícia de l'Evangeli. L'Església ha d'oferir una manifestació concreta de la transcendència al món mitjançant la proclamació de la Bona Nova de l'Evangeli i el testimoni d'una vida coherent per part dels catòlics. Els Evangelis són expressió de la fe apostòlica en Jesús Senyor i van dirigits a suscitar la fe dels creients d'avui en dia. Els catòlics estan cridats a ser testimonis de l'Evangeli cregut i viscut. L'Església ha d'oferir a la societat del segle XXI uns principis morals fonamentals, especial pel que a l respecte a la persona i a la vida Juntament amb el testimoni viu, l'Església pot i deu oferir al món una moral ferma i senzilla, que es fonamenta en l'amor a Déu i el respecte absolut a la persona i a la vida humana. És en aquest respecte incondicional on apareix un testimoni nou i eficaç, que traspassa l'hedonisme i és capaç de crear una cultura de la vida. L'Església està cridada a fer una aportació al món de la política . L'Església ha d'oferir homes i dones formats en l'humanisne cristià, en el sentit de la justícia i del bé comú. Homes i dones que lluitin per l'establiment  d'unes lleis que afavoreixin el bé comú , la pau i la dignitat dels humans, especialment dels menys afavorits. En definitiva, l'Església, en prestar el seu ajut al món i en rebre del món molta i variada ajuda, només pretén una cosa: l'adveniment del Regne de Déu, que és regne de justícia, d'amor i de pau i la salvació de tota la humanitat. Tot el bé que el Poble de Déu pot donar a la família humana al temps del seu pelegrinatge en la terra, deriva del fet que l'Església és "sagrament universal de salvació", que manifesta i alhora realitza el misteri de l'amor de Déu a l'home. El Senyor és la fi de la història humana, punt de convergència cap al qual estenen els desitjos de la història i de la civilització, centre de la humanitat, goig del cor humà i plenitud total de les seves aspiracions. Des d'aquesta perspectiva la fe cristiana ofereix: -    una Església al servei de la persona concreta i de tota la societat, -    una Església que anuncia una Bona Notícia d'esperança i amor compartit, -    una Església que no imposa sinó que proposa l'Evangeli, -    una Església que esdevé sal que dóna consistència, llum que il·lumina i ferment que fa néixer, -    una Església segons la voluntat de Déu i segons la societat necessita en cada moment de la història, -    una Església que ens ajuda a conservar les arrels cristianes de Catalunya i que dóna fruits al seu temps de cultura i de solidaritat. Moltes gràcies per l'atenció.