Acollir el Senyor i practicar la justícia.

L’Advent és un temps de gran profunditat religiosa. El record de la vinguda del Senyor alimenta la nostra esperança i ens obre l’horitzó en l’espera de la seva vinguda definitiva. Al mateix temps, ens invita a descobrir-lo present en les nostres vides, en la seva vinguda continua, en el fet que es fa present en els esdeveniments petits o grans de la nostra vida. Cada nou Advent en què la comunitat cristiana es prepara per recordar el naixement del Redemptor ha de viure l’alegria i l’ha de comunicar a tota la societat.
L’Advent és el temps en el qual els cristians han de desvetllar en el seu cor l’esperança de renovar la seva vida i de renovar el món, amb l’ajut de Déu. Quan comencem un nou any litúrgic hem de vèncer la temptació de pensar que ja ho sabem tot, que difícilment ens explicaran res de nou perquè ja ho hem sentit tot i ja tenim experiència de totes les coses divines i humanes. Fins i tot potser estem passant per un mal moment, estem cansats i aclaparats, maltractats per la vida i defraudats per les persones i la societat. Hem iniciat projectes, hem col•laborat en diferents causes, hem esperat moltes coses. I, al final, poca cosa, per no dir res.
 L’evangeli del tercer diumenge d’Advent ens presenta Joan predicant la conversió a la riba del Jordà. La seva paraula de foc remou les consciències i la gent s’hi acosta i pregunta: Què hem de fer? Tres grups de persones li demanen consell de forma successiva. I Joan va al gra i ofereix una deontologia, un imperatiu de justícia per cada un dels grups.
 Al primer –designat genèricament com “la gent”- Joan els respon que cal compartir els béns amb els necessitats. El signe que manifesta un canvi de vida, un camí de conversió és l’amor sincer al proïsme, el fet de compartir amb els necessitats els béns de què disposem. No es tracta de fer actes espectaculars d’heroisme, sinó de l’amor misericordiós que es fa realitat compartint amb el necessitat dia rere dia. El segon grup és molt més concret: els cobradors d’impostos, que eren els encarregats de recaptar-los per als romans i a causa del seu ofici eren considerats pecadors i equiparats als pagans. Joan no els demana que canviïn de professió sinó que l’exerceixin amb honestedat, sense aprofitar-se del proïsme. Han de renunciar a enriquir-se de manera fraudulenta, a costa dels altres. El darrer grup està compost per guàrdies o soldats. Els pecats típics d’aquells soldats, que probablement eren mercenaris de l’exèrcit d’Herodes Antipes, eren els de l’abús de la força per mitjà de denúncies falses i extorsions. L’arrel està en la cobdícia. Joan els exhorta a no actuar amb violència ni voler guanyar més del que els correspon.
Joan no demana res d’extraordinari. En definitiva, es tracta de fomentar la justícia i la solidaritat. La conversió a Déu comporta viure la sol•licitud pels altres, sobretot pels més necessitats.
Nosaltres, els cristians d’avui, hem d’aplicar-nos també la lliçó. I començar evitant que el consumisme ens consumeixi. No demano per aquests dies nadalencs l’austeritat de la Quaresma, naturalment, però nosaltres no podem caure en la trampa que ens para l’ambient social. És curiós que al nostre Occident ric, amb tantes comoditats, amb tants avenços tècnics, amb tantes possibilitats de tota mena per a infants, joves i adults, ens costi trobar l’alegria. Ho tenim tot, però fàcilment som presos d’avorriment i de vegades tenim la sensació que no hi ha res que ens pugui aixecar l’ànim. De vegades ens preguntem: per què ho tinc tot i no obstant això no sóc feliç? No deu ser que les meves possessions, de l’ordre que siguin, no poden apagar del tot la meva set de felicitat? Podem preguntar també què hem de fer? La resposta és en la conversió a l’amor i a la justícia. La resposta és en aquest misteri d’amor infinit que celebrem per Nadal i que és la causa profunda de la nostra alegria.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa