Durant l’any civil que s’ha acabat s’ha celebrat l’Any de la Fe, que el Papa Benet XVI va proclamar per a tota l’Església abans de la seva renúncia. Hem viscut l’elecció del Papa Francesc i els primers mesos del seu servei a l’Església i al món. Hem assistit als seus primers viatges oficials dintre d’Itàlia _Lampedusa, Assís_ i al seu primer viatge internacional, al Brasil, amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut.
S’ha especulat sobre la possibilitat d’un viatge del papa Francesc a Terra Santa ara que fa cinquanta anys d’aquell històric viatge del Papa Pau VI a la terra del Senyor durant la celebració del Concili Vaticà II.
Fou el mateix Pau VI el qui va anunciar el seu propòsit als pares conciliars al final de la segona sessió del Concili, el 4 de desembre de 1963. El viatge va començar el 4 de gener de 1964, ara fa cinquanta anys. El Papa es traslladà primer a Amman, la capital de Jordània, i després a Israel, essent rebut a Meguiddo, localitat propera a la frontera entre Jordània i Israel. Visità Jerusalem, Betlem i les localitats de Galilea més relacionades amb la vida de Jesús: Natzaret, Canà i especialment Cafarnaum.
A les vigílies de celebrar –del 18 al 25 de gener- la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, vull destacar el gran esdeveniment ecumènic que va comportar aquell viatge de Pau VI, el primer Papa que visitava els llocs i les rutes que varen segui Jesús i sant Pere en la seva vida sobre aquesta terra.
A Jerusalem, i precisament a l’entorn de l’Hort de Getsemaní –lloc de l’agonia i la pregària de Jesús abans de la seva passió- s’esdevingué la troba entre Pau VI i Atenàgores I, patriarca de Constantinobla, cap espiritual de les esglésies orientals anomenades “Ortodoxes”. Era el primer encontre de dos mons espirituals allunyats – i àdhuc ofesos entre ells- des de feia cinc segles. Estaven tan distanciats que fins i tot s’havien excomunicat mútuament.
Aquella trobada fou una gran esperança d’uns temps nous. És de justícia recordar aquells dos grans cristians que varen comprendre que l’ecumenisme era un veritable signe dels temps. També ho comprengueren els bisbes que varen elaborar els documents del Concili Vaticà II. Hem de recordar i donar gràcies a Déu per aquest fet: el Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965 va acabar amb l’aixecament recíproc de les excomunions llençades entre Roma i Constantinobla cinc segles abans.
De fet era ja un fruit de la trobada del gener de 1964. En la declaració final del seu encontre a Jerusalem, Pau VI i Atenàgores posaven fi a segles de silenci entre la cristiandat d’Orient i la d’Occident amb aquestes paraules: “Ambdós pelegrins, amb la mirada fixa en Jesucrist, demanen a Déu que aquest encontre sigui el signe i el preludi de les coses que han de venir per a la glòria de Déu i la il·luminació del poble fidel. Després de segles de silenci, ambdós s’han trobat ara amb el desig de realitzar la voluntat del Senyor i de proclamar l’antiga veritat del seu Evangeli, confiat a l’Església”.
Preguem, doncs, per la unitat de manera especial durant la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians que ja és a prop. I esperem que aquelles “coses que han de venir” puguin arribar com més aviat millor gràcies a la misericòrdia de Déu i la bona voluntat dels homes.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa