Camí d’Assís i de Bolonya (15/09/2019)

El nostre pelegrinatge diocesà d’adults s’encamina enguany cap a Assís i Bolonya, llocs on es troben les tombes de dos grans sants de la història de l’Església: sant Francesc d’Assís i sant Domènec de Guzman. Avui en aquesta carta dominical us convido a recordar, encara que sigui breument, alguns trets dels ordes mendicants. dels que ells són dos grans exemples.

L’època medieval va començar amb un període de transició, ja que s’estava forjant un nou temps, innovador i ple d’idealismes. En el seu primer període viu un moment de floreixement amb els carolingis, per entrar després en un període més fosc en el segle X. En el segon període, l’espiritualitat es recupera fins a aconseguir el seu cim al segle XIII.

Els àmbits econòmics, socials, polítics i culturals d’Europa experimenten un conjunt de canvis profunds en els segles XII i XIII que incideixen en l’àmbit religiós i propicien una «nova espiritualitat». La teologia neix com a ciència en el segle XIII com a elaboració racional i sistemàtica sobre els continguts de la revelació. Els continguts no canvien, però sí la metodologia. La teologia espiritual s’obre pas en aquest context intel·lectual i religiós.

D’altra banda, el sistema feudal es va enfonsant. Les ciutats coneixen un període de gran prosperitat i apareixen una nova economia, una nova cultura i una nova mentalitat. La cultura s’estén i apareixen les primeres universitats. La teologia ja no serà l’única ciència, sinó que haurà de conviure amb la filosofia i amb el dret. Simultàniament sorgeixen moviments anomenats «pauperístics» com a protesta contra l’enriquiment de l’Església i dels nous burgesos. En aquest clima i en aquest marc trobem també el naixement de noves formes de vida religiosa: els canonges regulars i, sobretot, els ordes mendicants.

Els ordes mendicants van néixer doncs en aquest context del segle XIII. Les seves característiques principals són la pobresa individual i col·lectiva, l’activitat apostòlica, la fraternitat, i finalment, la combinació entre la itinerància i l’estabilitat. Els franciscans van assumir la vida pobra com un ideal en si mateix, com un fi, mentre que els dominics la van considerar com un mitjà per a l’apostolat. Els mercedaris i els trinitaris es dediquen a la redempció de captius, i els carmelites centren la seva vida en la contemplació. Tots ells neixen per a l’activitat apostòlica, per servir al poble com predicadors i catequistes, per ajudar-lo en la seva formació i en les seves necessitats espirituals. Funden convents en els pobles i ciutats i vetllen la preparació cultural adequada per al seu ministeri.

Els nous ordes es caracteritzen també per un profund sentit de fraternitat. El convent està obert a totes les classes socials; els germans són conscients que són una organització d’iguals, on la coresponsabilitat i la solidaritat formen part de les virtuts fonamentals; tots ells cerquen la voluntat de Déu i entenen la fraternitat com a do de Déu. Ells combinen l’estabilitat i l’experiència comunitària amb la itinerància exigida per la seva activitat pastoral, tot seguint el model de la comunitat fraterna que es va constituir al voltant dels Apòstols. En definitiva, ells són síntesi de les experiències anteriors, és a dir, del monacat clàssic, dels clergues regulars i dels laics predicadors itinerants. La varietat dels ordes mendicants va facilitar la seva implantació en ciutats i també en els petits nuclis rurals al llarg de tot Europa.

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

Contingut relacionat

Carta dominical 15/9/2019