Com mor un cristià

Començarem el mes de novembre amb dues celebracions ben tradicionals: la festa de Tots Sants, el dia 1, i la Commemoració de tots els fidels difunts, el dia 2. Aquestes dues celebracions ens posen, per una part, davant de la veritat cristiana de l’anomenada “comunió dels sants” i, per altra part, davant la realitat de la mort.

En aquestes breus reflexions voldria recordar un article que un gran estudiós de la litúrgia, el canonge Martimort, va publicar en el ja llunyà 1955, en una revista de litúrgia anomenada La Maison-Dieu un article titulat Com mor un cristià. Recentment aquest treball ha estat reeditat pel Centre de Pastoral Litúrgica, en una publicació titulada “Cuadernos Phase”, que dirigeix el diaca Mn. Josep Urdeix.

La part essencial de l’article porta aquest títol: “La mort, participació en la Pasqua de Crist”. L’autor no amaga que la mort és “la més terrible de les angoixes humanes, un trencament que divideix l’home i commou la naturalesa”. Ara bé, la mort de Crist és la seva victòria; per la seva mort, la mort fou vençuda: mortem nostram moriendo destruxit, resa el prefaci de Pasqua. La mort no és una meta, sinó un pas, una Pasqua.

Escrivia el canonge Martimort que el primer deixeble de Crist, la mort del qual ens és descrita en el Nou testament, és la del diaca Sant Esteve. Mort privilegiada, perquè es tracta d’un testimoni, el testimoni per excel·lència: el martiri. “Veig obert el cel, i el Fill de l’home a la dreta de Déu”. Aquesta solemne afirmació provocà el seu suplici. I mentre el lapidaven, Esteve repetia aquesta invocació: “Jesús, Senyor, rebeu la meva vida”. Després, caigué de genolls i va cridar amb tota la força: “ ‘Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat!’. I, havent dit això, va morir”.

El que impressiona en aquest relat –escrivia el liturgista Martimort- és la voluntat del narrador de remarcar la semblança entre la mort d’Esteve i la de Jesús. Com el seu Mestre, Esteve lliura la seva vida, prega i perdona els seus botxins, com Jesús al Calvari.

A partir d’Esteve –seguia dient el professor Martimort- els cristians s’esforçaran en identificar-se amb Crist en el moment de la mort: aquesta és la primera característica que es desprèn de la Tradició. Reflexionant, a més a més, en el misteri de la mort de Crist, els primers cristians comprendran que també per a ells la mort és una Pasqua, la participació en l‘única Pasqua de Crist. Per això, malgrat el sofriment i les lluites, és una festa, i per això també és un acte d’Església, de comunitat, un acte que està marcat per un sagrament: el de la comunió com a viàtic amb el Cos i la Sang de Crist.

La paraula essencial i definitiva que sintetitza els sentiments de Crist en morir és aquesta. “Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit”. Aquesta és la forma de mort que els primers cristians desitjaven com a gràcia suprema, el martiri per la causa de Crist. I aquest fou el primer model de santedat que l’Església proposà des dels seus primers temps.

Davant els primers dies de novembre, invito a tots els qui em llegeixin a fer pregàries per l’etern descans de tots els seus familiars i pel de tots els difunts de la nostra diòcesi. També desitjo donar les gràcies a totes les persones – sacerdots, diaques, religiosos i religioses, laics, homes i dones, sobretot els qui treballen en l’atenció religiosa als moribunds- que ajuden els cristians i cristianes per tal que puguin morir veritablement com a cristians. Aquest és el nostre més gran consol –en la fe- davant de la partença, sempre dolorosa, d’aquelles persones que estimem.

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa