En sintonia amb l’Any de la Fe he mirat de reflexionar, en les darreres cartes setmanals, sobre el que és i com es manifesta la comunitat cristiana. Aquesta és una comunitat transcendent perquè participa del misteri de l’Església i s’ha de contemplar aleshores amb una mirada de fe. Perquè la comunitat sigui de veritat cristiana no és suficient que estigui integrada per cristians, sinó que aquests han de viure des de la perspectiva de la fe.
Un altra peculiaritat de la comunitat cristiana és l’acceptació de Crist com a llei viva, com a punt de referència en la fe i en els comportaments. Si hi ha un verb que de fet defineix la comunitat cristiana, aquest és el verb compartir. Ho podem veure en el llibre dels Fets dels Apòstols.
· “Eren constants en l’ensenyament dels apòstols” (Ac 2,42). La primera comunitat cristiana comparteix en primer lloc la fe. La fe i la conversió són el factor decisiu de les comunitats. En aquest punt especialment, Maria és model, figura i imatge de l’Església (cf. Lumen Gentium 63). Ella “conservava tots aquests esdeveniments, confrontant-los en el seu cor” (Lc 2,19).
· “Perseveraven en la pregària” (Ac 2,44). La pregària i la celebració estan en el centre de la vida de la comunitat. Es dóna una interacció entre una i altra. La comunitat fa pregària i la pregària fa comunitat. La fraternitat entre els fidels suposa l’experiència de la paternitat divina viscuda en la pregària. La fidelitat a la pregària o el seu abandonament defineixen la vitalitat o la decadència d’una comunitat.
· “Eren constants en la fracció del Pa” (Ac 2,42). L’Eucaristia era el centre de les primeres comunitats cristianes. És el misteri pasqual de Crist actualitzat en cada comunitat. L’Eucaristia suposa una transformació que es projecta a tota la vida i esdevé la culminació d’un procés d’agermanament de tota la comunitat i és el veritable centre de la seva vida.
· “Ho tenien tot en comú” (Ac 2,44). La vida de fraternitat entorn del Senyor ressuscitat s’ha d’expressar en una comunió que ha d’arribar fins a la posada en comú dels béns materials. Qui estima no pot ser insensible davant de les necessitats del germà, al contrari posa a disposició els seus bens. D’altra banda, es tracta de compartir, no només amb els membres de la comunitat, sinó també amb els pobres i necessitats que els fidels coneixen.
Aquestes característiques de la primitiva comunitat de Jerusalem, com ens venen descrites per Sant Lluc, són normatives per a les comunitats cristianes de tots els temps. També del nostre, que en tants aspectes s’assembla a la situació d’aquells primers cristians. Avui en dia és molt important, més ben dit, és urgent testimoniar que és possible viure el fet comunitari. El nostre món necessita el testimoni d’homes i dones que són capaços de viure la fraternitat cristiana.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa