Celebrem el Dia del Seminari. Un any més, i per primera vegada en la nostra jove diòcesi. Hem iniciat el nostre camí diocesà plens d'esperança també en el tema de les vocacions sacerdotals. Malgrat les dificultats, malgrat que no manca qui ens recorda sovint la crisi de vocacions en aquest Occident del benestar.
Vivim en una societat complexa i sotmesa a un procés de canvi continu. Sovint detectem també una crisi del sentit de l'existència humana deguda a molts factors, entre els quals hi ha sens dubte un estil de vida més superficial i més dispers i fragmentat. Però, alhora, l'home d'avui té en el fons set de Déu, i continua fent-se les preguntes fonamentals. Com plantejar avui el tema de la vocació? Com proposar-lo als joves?
El Concili Vaticà II ens recorda la crida universal a la santedat (cf. LG c. V), la crida a la perfecció que el Senyor fa amb rotunditat als deixebles (cf Mt 5,48). Aquesta crida neix del baptisme i, en conseqüència, és general, per a tots. Però després hi ha una crida concreta i específica per a cada persona. Crida personal, única i irrepetible, que demana una resposta personal, única i insubstituïble. És el projecte de Déu per a cada un dels seus fills. Es tracta d'ajudar els infants i els joves a créixer en la vida cristiana, a madurar en aquest camí de plenitud que comença en el baptisme, ajudar-los perquè siguin receptius a la crida de Déu en el camí concret que indica a cada persona. Perquè és cadascú que ha de seguir la vocació a què Déu el crida.
Terreny sagrat aquest de la vocació, que cal tractar amb gran respecte. Terreny en què cal descalçar-se, com Moisès al Sinaí, per ajudar a discernir la crida del Senyor. Sense lleugereses, sense interessos particulars, amb un respecte sagrat a la llibertat i a la persona que tenim davant. Perquè Déu mateix respecta la llibertat. Això serà sens dubte més difícil que l'orientació indiscriminada vers un camí o vers un altre. Això demana un treball pacient i mantingut, una actitud d'acompanyament respectuós, un esforç profund de discerniment a fi que cada persona respongui a la crida de Déu per aquell camí concret que li té destinat.
Per això, el sentit de la pastoral vocacional no pretén omplir els seminaris, sinó que ha de proposar-se propiciar aquella trobada amb Crist que transformi la vida i que ajudi a descobrir la vocació concreta. La proposta no ha de ser funcional ni corporativa, ni pot oferir avantatges personals. Ha de ser cristocèntrica, ha de propiciar una trobada amb el Senyor i un seguiment confiat.
Ens cal sintonitzar amb el món dels joves, amb les seves inquietuds, les seves queixes i rebel•lies, amb el seu desig de canviar la societat. Cal que les nostres propostes estiguin profundament inspirades en l'Evangeli. Una inspiració que recorri el camí de la interioritat i de la pregària, com ens ensenya el Sermó de la Muntanya, i que arribi fins a la caritat del Bon Samarità que es fa solidari amb els pobres i necessitats. Una proposta que apunti vers una fe més profunda i discreta, plena d'amor a Crist, fins al compromís en favor de l'home i de la societat.
Per això, en el Dia del Seminari, em dirigeixo especialment a vosaltres, joves, que sou generosos i entregats de cor, que sou capaços de viure els ideals més nobles. En el plantejament del vostre futur no us tanqueu al projecte de Déu. Només sereu feliços plenament, només podreu realitzar plenament la vostra vida seguint la crida de Déu pel camí que Ell us indiqui. Sigui el camí que sigui. Sense por.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
Vivim en una societat complexa i sotmesa a un procés de canvi continu. Sovint detectem també una crisi del sentit de l'existència humana deguda a molts factors, entre els quals hi ha sens dubte un estil de vida més superficial i més dispers i fragmentat. Però, alhora, l'home d'avui té en el fons set de Déu, i continua fent-se les preguntes fonamentals. Com plantejar avui el tema de la vocació? Com proposar-lo als joves?
El Concili Vaticà II ens recorda la crida universal a la santedat (cf. LG c. V), la crida a la perfecció que el Senyor fa amb rotunditat als deixebles (cf Mt 5,48). Aquesta crida neix del baptisme i, en conseqüència, és general, per a tots. Però després hi ha una crida concreta i específica per a cada persona. Crida personal, única i irrepetible, que demana una resposta personal, única i insubstituïble. És el projecte de Déu per a cada un dels seus fills. Es tracta d'ajudar els infants i els joves a créixer en la vida cristiana, a madurar en aquest camí de plenitud que comença en el baptisme, ajudar-los perquè siguin receptius a la crida de Déu en el camí concret que indica a cada persona. Perquè és cadascú que ha de seguir la vocació a què Déu el crida.
Terreny sagrat aquest de la vocació, que cal tractar amb gran respecte. Terreny en què cal descalçar-se, com Moisès al Sinaí, per ajudar a discernir la crida del Senyor. Sense lleugereses, sense interessos particulars, amb un respecte sagrat a la llibertat i a la persona que tenim davant. Perquè Déu mateix respecta la llibertat. Això serà sens dubte més difícil que l'orientació indiscriminada vers un camí o vers un altre. Això demana un treball pacient i mantingut, una actitud d'acompanyament respectuós, un esforç profund de discerniment a fi que cada persona respongui a la crida de Déu per aquell camí concret que li té destinat.
Per això, el sentit de la pastoral vocacional no pretén omplir els seminaris, sinó que ha de proposar-se propiciar aquella trobada amb Crist que transformi la vida i que ajudi a descobrir la vocació concreta. La proposta no ha de ser funcional ni corporativa, ni pot oferir avantatges personals. Ha de ser cristocèntrica, ha de propiciar una trobada amb el Senyor i un seguiment confiat.
Ens cal sintonitzar amb el món dels joves, amb les seves inquietuds, les seves queixes i rebel•lies, amb el seu desig de canviar la societat. Cal que les nostres propostes estiguin profundament inspirades en l'Evangeli. Una inspiració que recorri el camí de la interioritat i de la pregària, com ens ensenya el Sermó de la Muntanya, i que arribi fins a la caritat del Bon Samarità que es fa solidari amb els pobres i necessitats. Una proposta que apunti vers una fe més profunda i discreta, plena d'amor a Crist, fins al compromís en favor de l'home i de la societat.
Per això, en el Dia del Seminari, em dirigeixo especialment a vosaltres, joves, que sou generosos i entregats de cor, que sou capaços de viure els ideals més nobles. En el plantejament del vostre futur no us tanqueu al projecte de Déu. Només sereu feliços plenament, només podreu realitzar plenament la vostra vida seguint la crida de Déu pel camí que Ell us indiqui. Sigui el camí que sigui. Sense por.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa