El carisma de la mare Anna M. Janer

      A Catalunya hem viscut aquest cap de setmana la beatificació de la Mare Anna Maria Janer i Anglarill (Cervera,1800 – Talarn,1885), celebrada ahir dissabte a la catedral de La Seu d’Urgell. El passat diumenge vaig oferir en aquesta comunicació algunes dades de la seva biografia. Desitjo avui destacar el seu “carisma”, això és, aquella gràcia o do que rebé del Senyor, que ella visqué de forma heroica i que llegà a les seves filles espirituals, les religioses Filles de la Sagrada Família d’Urgell.

     El seu “carisma” no és una construcció teòrica, sinó quelcom que es dedueix dels fets de la seva vida. Als 18 anys la trobem servint els pobres a l’hospital de Cervera i també donant classes i ensenyant el catecisme al “Real Colegio de Educandas” de la mateixa ciutat.

     Al mig de les tres guerres carlines que marcaren el seu temps, l’anomenada per ambdós fronts com “la Mare”, es feu càrrec dels hospitals de campanya de diferents localitats, suplint una carència sanitària del seu temps. Avui ens costa d’apreciar el valor del servei que ella i les seves companyes realitzaven.

     Durant els breus períodes de pau la seva vida transcorregué entre l’atenció als malalts més pobres i ancians dels hospitals – en fundà alguns en localitats de la nostra terra- i l’educació de la infància i la joventut. Podríem dir que la coneguda com “la mare Janner” fou una Teresa de Calcuta catalana al bell mig del convuls segle XIX. Els historiadors parlen de la “petjada dels sants” en aquell segle a Catalunya. Des d’ahir podem afegir en aquesta llista el nom d’Anna Janer.

     Estimar i servir en tot Jesucrist en els pobres, en els ancians i en els petits fou el lema de la seva vida. Fou també el seu carisma. L’amor a Jesucrist fou l’ideal suprem de la seva vida i la raó de la seva donació incondicional als seus germans i germanes més pobres.

     Els sants i santes del segle XIX ens deixaren un missatge que és totalment vàlid, també avui, per als cristians i cristianes de la nostra terra: que la fe cristiana és –ho ha de ser sempre- una crida al servei dels home si dones de la societat en les seves diverses necessitats.

     Avui parlem d’una Església pobre i servidora. Aquells germans i germanes nostres de fa dos segles ho comprengueren molt bé en els seus sants i en les seves santes. Provinents molts d’ells del claustre, es dedicaren a crear congregacions anomenades de vida activa, sobretot en dos camps llavors especialment necessitats: l’educació i la sanitat; i en dues franges de la població molt mancades d’atenció: la infantesa i l’ancianitat.

     Ens unim al goig de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell, tan presents a la nostra diòcesi, on hi tenen la seva casa general a Rubí, a més d’altres obres. La beatificació ha tingut lloc a l’Urgell, diòcesi on hi treballà i on la seva memòria i l’activitat actual de la seva congregació és especialment viva.

     Actualment, la societat ha progressat en l’atenció a aquestes necessitats per mitjà freqüentment d’obres seculars ateses per personal laic professionalitzat. Això representa un progrés social evident. Però segueixen essent necessàries obres socials d’inspiració cristiana com aquelles que, en circumstàncies molt més difícils que les actuals, i en nom de la seva fe, creà aquella filla de Cervera a la que tots anomenaven “la Mare”. Un títol que per la seva humanitat era ja molt proper al reconeixement oficial per l’Església de la seva heroïcitat com a cristiana.

     + Josep Àngel Saiz Meneses

     Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa