Les persones d'edat avançada es converteixen cada vegada més en un problema per a la societat i per a les famílies. Les causes són molt diverses. En el rerefons hi ha la imatge que sobre la vellesa transmet la societat de consum, que no resulta precisament atractiva. L'espai reduït en què la majoria de les famílies han d'habitar i conviure tampoc no ajuda gens en aquesta qüestió.
Vivim en una societat que exclou els febles i els pobres, i les persones grans són febles i pobres en molts aspectes. El problema s'agreuja quan elles mateixes s'arraconen i no acaben de veure el sentit de la seva vida, especialment quan la malaltia i el dolor es fan presents d'una forma greu i crònica. És humanament decebedor constatar la pèrdua de les energies físiques i mentals, així com la pèrdua de protagonisme en la vida familiar, professional, social, etc.
Voldria, en aquesta carta, cridar l'atenció sobre una pràctica que en els darrers anys es va incrementant i que no pot tenir un altre qualificatiu que el de inhumana. Quan arriba l'hora de les vacances, hi ha famílies que no saben què fer amb les persones grans. La solució per poder gaudir d'una manera convenient de les vacances passa per deixar-les en centres sanitaris, als quals arriben aparentment malaltes. Quan es recuperen i s'intenta establir contacte amb la família des de l'hospital, a fi que vagin a recollir-les, resulta que ningú no respon al telèfon.
Es tracta d'una pràctica deplorable i afortunadament no generalitzada. Però encara que es donés un sol cas, no podem deixar de denunciar-lo, ja que els pares són quelcom sagrat i el quart manament –"honoraràs el pare i la mare"- no ha perdut la seva vigència. Hi ha un proverbi que diu així: "Una mare és per a cent fills i cent fills no són per a una mare". És refereix a la capacitat de sacrifici i d'amor que acostumen a tenir els pares i a la manca de reciprocitat per part dels fills.
No solament no han de ser abandonats en el moment de les vacances; es tracta sobretot i en tot moment de tenir-ne cura, estimar-los, integrar-los, fer-los la vida agradable els darrers anys de la seva existència. Tots hauríem d'exercir l'empatia, posar-nos en el seu lloc, veure com pensen, què senten i què volen. Al cap i a la fi, es tracta d'una situació a la qual tots arribarem.
Els nostres ancians mereixen, en primer lloc, respecte. Un respecte que es fonamenta en la memòria de tot allò que han fet per nosaltres, sovint en circumstàncies ben difícils en què no van escatimar sacrificis pels seus fills. Un respecte que es tradueix en atenció, en proximitat, en escoltar amb paciència els seus records i experiències, dedicant-los temps, almenys per tornar-los una mica el temps que ens van dedicar quan nosaltres depeníem d'ells.
Sobretot cal donar-los estimació. L'estimació és l'energia que els dóna força per viure i sobretot es dóna l'autèntica qualitat de vida de què tant es parla, sovint referida merament a les coses materials. Afecte en la mirada, en les paraules, afecte en els nostres gestos amb ells.
Dedicar temps a un nadó és segurament més gratificant que dedicar-lo a un ancià. No és fàcil quan tenen obsessions o xacres, o quan s'endinsen en la demència senil. Més difícil és encara aquesta situació per a ells, persones que sovint han ocupat càrrecs de responsabilitat o que han estat brillants en molts aspectes de la seva professió o de la seva vida, i veuen que els abandonen les forces físiques i també les seves capacitats intel•lectuals. És important i bonic correspondre als pares en la seva vellesa per tot el que han fet per nosaltres. L'amor és paga amb amor, i ells han estimat molt. Sens dubte, per més cansats i aclaparats que es trobessin quan criaven els seus fills petits, per més que necessitessin vacances, això d'abandonar un familiar en un centre sanitari ells mai no ho haurien fet amb un fill.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
Vivim en una societat que exclou els febles i els pobres, i les persones grans són febles i pobres en molts aspectes. El problema s'agreuja quan elles mateixes s'arraconen i no acaben de veure el sentit de la seva vida, especialment quan la malaltia i el dolor es fan presents d'una forma greu i crònica. És humanament decebedor constatar la pèrdua de les energies físiques i mentals, així com la pèrdua de protagonisme en la vida familiar, professional, social, etc.
Voldria, en aquesta carta, cridar l'atenció sobre una pràctica que en els darrers anys es va incrementant i que no pot tenir un altre qualificatiu que el de inhumana. Quan arriba l'hora de les vacances, hi ha famílies que no saben què fer amb les persones grans. La solució per poder gaudir d'una manera convenient de les vacances passa per deixar-les en centres sanitaris, als quals arriben aparentment malaltes. Quan es recuperen i s'intenta establir contacte amb la família des de l'hospital, a fi que vagin a recollir-les, resulta que ningú no respon al telèfon.
Es tracta d'una pràctica deplorable i afortunadament no generalitzada. Però encara que es donés un sol cas, no podem deixar de denunciar-lo, ja que els pares són quelcom sagrat i el quart manament –"honoraràs el pare i la mare"- no ha perdut la seva vigència. Hi ha un proverbi que diu així: "Una mare és per a cent fills i cent fills no són per a una mare". És refereix a la capacitat de sacrifici i d'amor que acostumen a tenir els pares i a la manca de reciprocitat per part dels fills.
No solament no han de ser abandonats en el moment de les vacances; es tracta sobretot i en tot moment de tenir-ne cura, estimar-los, integrar-los, fer-los la vida agradable els darrers anys de la seva existència. Tots hauríem d'exercir l'empatia, posar-nos en el seu lloc, veure com pensen, què senten i què volen. Al cap i a la fi, es tracta d'una situació a la qual tots arribarem.
Els nostres ancians mereixen, en primer lloc, respecte. Un respecte que es fonamenta en la memòria de tot allò que han fet per nosaltres, sovint en circumstàncies ben difícils en què no van escatimar sacrificis pels seus fills. Un respecte que es tradueix en atenció, en proximitat, en escoltar amb paciència els seus records i experiències, dedicant-los temps, almenys per tornar-los una mica el temps que ens van dedicar quan nosaltres depeníem d'ells.
Sobretot cal donar-los estimació. L'estimació és l'energia que els dóna força per viure i sobretot es dóna l'autèntica qualitat de vida de què tant es parla, sovint referida merament a les coses materials. Afecte en la mirada, en les paraules, afecte en els nostres gestos amb ells.
Dedicar temps a un nadó és segurament més gratificant que dedicar-lo a un ancià. No és fàcil quan tenen obsessions o xacres, o quan s'endinsen en la demència senil. Més difícil és encara aquesta situació per a ells, persones que sovint han ocupat càrrecs de responsabilitat o que han estat brillants en molts aspectes de la seva professió o de la seva vida, i veuen que els abandonen les forces físiques i també les seves capacitats intel•lectuals. És important i bonic correspondre als pares en la seva vellesa per tot el que han fet per nosaltres. L'amor és paga amb amor, i ells han estimat molt. Sens dubte, per més cansats i aclaparats que es trobessin quan criaven els seus fills petits, per més que necessitessin vacances, això d'abandonar un familiar en un centre sanitari ells mai no ho haurien fet amb un fill.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa