Al llarg d'aquest curs he tingut ocasió de trobar-me i de parlar amb una gran quantitat de persones de la nostra diòcesi. De tota mena, edat i condició. Una d'aquestes converses va tenir lloc amb un avi actiu i emprenedor que tenia interès per conèixer personalment el seu bisbe i també volia compartir inquietuds i formes per transmetre la fe als seus néts; uns néts que estan en plena adolescència. Va obsequiar-me amb dos reculls de contes i reflexions que havia escrit amb aquesta finalitat. El plantejament de fons és demostrar que la fe no és incompatible amb la ciència. Encara més, el que els diu és que els últims descobriments científics són coherents amb la fe.
La conversa em va refermar en el convenciment que els avis són cada vegada més una part viva i activa de les famílies i, consegüentment, de la societat. Antigament, les persones grans eren considerades una font de saviesa perquè acumulaven no només coneixements sinó sobretot experiència de vida. La Sagrada Escriptura recomana en diferents llocs respectar-les i valorar-les: "Aixeca't al davant de l'ancià i honora els seus cabells blancs; així reverenciaràs el teu Déu" (Lv 19, 32).
Els avis d'ara, però, no responen a un estereotip d'ancians venerables asseguts al balancí. Més aviat s'imposa una figura més moderna i dinàmica. Els avis d'ara viatgen, fan exercici, fins i tot alguns, agosarats, s'atreveixen amb la informàtica i internet. I donat que a moltes famílies treballen pare i mare, porten a terme una tasca de suplència en la cura dels infants. Avis plens de tendresa, de paciència i d'experiència de la vida que esdevenen autèntics referents en molts aspectes per als infants perquè comparteixen temps, jocs i diàleg sobre els interrogants que es desperten en els menuts.
En aquest acompanyament té lloc també una comunicació de la seva experiència de fe i de vida cristiana. Per això fan una tasca molt important en la transmissió de la fe, de la cultura i de les tradicions. Ells disposen de temps, un tresor que sovint falta als pares dels infants. Una contribució a l'Església i a la societat de gran importància, que hem de valorar i agrair com cal.
Siguem agraïts amb tota la gent gran vitalista i generosa, que no mira d'afegir anys a la vida sinó vida als anys que els toca viure. Anys de pelegrinatge, anys de vivències, anys de fer el bé, anys de lluita malgrat que minvin les forces, anys de recollir tot el sembrat al llarg de la vida.
La gent gran té molt a ensenyar-nos perquè han fet una síntesi, una síntesi de la vida, perquè viuen la veritat profunda de la vida i de les coses, perquè van deixant els aferraments egoistes per centrar-se en l'essencial i, en definitiva, per trobar-se amb Déu. En el fons, són un tresor per a nosaltres. Tant de bo els sapiguem valorar i estimar.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
La conversa em va refermar en el convenciment que els avis són cada vegada més una part viva i activa de les famílies i, consegüentment, de la societat. Antigament, les persones grans eren considerades una font de saviesa perquè acumulaven no només coneixements sinó sobretot experiència de vida. La Sagrada Escriptura recomana en diferents llocs respectar-les i valorar-les: "Aixeca't al davant de l'ancià i honora els seus cabells blancs; així reverenciaràs el teu Déu" (Lv 19, 32).
Els avis d'ara, però, no responen a un estereotip d'ancians venerables asseguts al balancí. Més aviat s'imposa una figura més moderna i dinàmica. Els avis d'ara viatgen, fan exercici, fins i tot alguns, agosarats, s'atreveixen amb la informàtica i internet. I donat que a moltes famílies treballen pare i mare, porten a terme una tasca de suplència en la cura dels infants. Avis plens de tendresa, de paciència i d'experiència de la vida que esdevenen autèntics referents en molts aspectes per als infants perquè comparteixen temps, jocs i diàleg sobre els interrogants que es desperten en els menuts.
En aquest acompanyament té lloc també una comunicació de la seva experiència de fe i de vida cristiana. Per això fan una tasca molt important en la transmissió de la fe, de la cultura i de les tradicions. Ells disposen de temps, un tresor que sovint falta als pares dels infants. Una contribució a l'Església i a la societat de gran importància, que hem de valorar i agrair com cal.
Siguem agraïts amb tota la gent gran vitalista i generosa, que no mira d'afegir anys a la vida sinó vida als anys que els toca viure. Anys de pelegrinatge, anys de vivències, anys de fer el bé, anys de lluita malgrat que minvin les forces, anys de recollir tot el sembrat al llarg de la vida.
La gent gran té molt a ensenyar-nos perquè han fet una síntesi, una síntesi de la vida, perquè viuen la veritat profunda de la vida i de les coses, perquè van deixant els aferraments egoistes per centrar-se en l'essencial i, en definitiva, per trobar-se amb Déu. En el fons, són un tresor per a nosaltres. Tant de bo els sapiguem valorar i estimar.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa