A la nostra jove diòcesi tenim cinc comunitats de vida contemplativa: una comunitat de benedictines, dues de carmelites, una de dominiques i una altra de santjoanistes. Moltes vegades he escoltat preguntes sobre el sentit i la utilitat dels religiosos de vida contemplativa. Preguntes de procedències molt diverses, però amb el denominador comú d'un plantejament utilitarista i d'una manifesta incomprensió d'aquest estil de vida.
El Concili Vaticà II ens recorda que "ja des del començament de l'Església, hi va haver homes i dones que per mitjà de la pràctica dels consells evangèlics es proposaren de seguir Crist amb més llibertat i d'imitar-lo més de prop, i portaren, cadascun a la seva manera, una vida consagrada a Déu. Molts d'aquests, impulsats per l'Esperit Sant, menaren vida solitària o bé suscitaren famílies religioses que l'Església, amb la seva autoritat, va acollir i aprovar de grat. Així, per designi de Déu, es desenvolupà una admirable varietat de comunitats religioses, que contribuí molt a fer que l'Església no sols estigués a punt per a tota obra bona i preparada per a l'obra del ministeri per a edificació del Cos de Crist, sinó també a que es presentés abillada amb diversitat de dons dels seus fills..." (Perfectae Caritatis, 1).
S'entén amb més facilitat la vida religiosa activa, la vida de lliurament a l'amor i al servei de Déu i també el servei immediat al proïsme en diverses obres d'ajut als més necessitats. S'admira amb facilitat una persona que ho deixa tot per servir els més necessitats en un orfenat o en un hospital, en un lloc perdut del Tercer Món o en un pou de misèria del Quart Món. En canvi, costa de justificar l'aparent inutilitat de la vida contemplativa, d'aquella persona que es retira per concentrar-se només en Déu, en la comunicació assídua de la pregària, en una vida austera i sacrificada, d'oració i de treball.
No es tracta de fer l'apologia de la vida contemplativa per convèncer els seus detractors. No. Cada persona ha de seguir la pròpia vocació. L'important és trobar el camí. Sí que m'agradaria deixar constància d'un fet. Tenim onze mesos de vida com a diòcesi de Terrassa. En aquests mesos he tingut coneixement de tres joves universitàries que ho han deixat tot per ingressar en un convent de clausura. Vivint en el nostre Occident ric, en una situació de confort material, tenint al seu abast totes les possibilitats humanes, tenint tota una vida al davant, quan es pren la decisió de deixar-ho tot per tancar-se en un convent, és difícil trobar cap altra explicació que no sigui la d'haver escoltat la poderosa crida de Déu i haver experimentat la fascinació per Jesucrist i pel seu Regne.
Avui celebrem la Jornada dedicada a la vida contemplativa. Preguem per les vocacions a la vida contemplativa, expressem el nostre reconeixement, la nostra estimació i la nostra gratitud per allò que aquestes vocacions representen en l'Església i en el món. També és important donar a conèixer la vocació específicament contemplativa, tan antiga i tan nova, actual i tan necessària en l'Església i en la societat. Déu faci que la celebració d'aquesta Jornada ens ajudi a aprofundir i a desenvolupar la dimensió contemplativa que té també la nostra vida.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
El Concili Vaticà II ens recorda que "ja des del començament de l'Església, hi va haver homes i dones que per mitjà de la pràctica dels consells evangèlics es proposaren de seguir Crist amb més llibertat i d'imitar-lo més de prop, i portaren, cadascun a la seva manera, una vida consagrada a Déu. Molts d'aquests, impulsats per l'Esperit Sant, menaren vida solitària o bé suscitaren famílies religioses que l'Església, amb la seva autoritat, va acollir i aprovar de grat. Així, per designi de Déu, es desenvolupà una admirable varietat de comunitats religioses, que contribuí molt a fer que l'Església no sols estigués a punt per a tota obra bona i preparada per a l'obra del ministeri per a edificació del Cos de Crist, sinó també a que es presentés abillada amb diversitat de dons dels seus fills..." (Perfectae Caritatis, 1).
S'entén amb més facilitat la vida religiosa activa, la vida de lliurament a l'amor i al servei de Déu i també el servei immediat al proïsme en diverses obres d'ajut als més necessitats. S'admira amb facilitat una persona que ho deixa tot per servir els més necessitats en un orfenat o en un hospital, en un lloc perdut del Tercer Món o en un pou de misèria del Quart Món. En canvi, costa de justificar l'aparent inutilitat de la vida contemplativa, d'aquella persona que es retira per concentrar-se només en Déu, en la comunicació assídua de la pregària, en una vida austera i sacrificada, d'oració i de treball.
No es tracta de fer l'apologia de la vida contemplativa per convèncer els seus detractors. No. Cada persona ha de seguir la pròpia vocació. L'important és trobar el camí. Sí que m'agradaria deixar constància d'un fet. Tenim onze mesos de vida com a diòcesi de Terrassa. En aquests mesos he tingut coneixement de tres joves universitàries que ho han deixat tot per ingressar en un convent de clausura. Vivint en el nostre Occident ric, en una situació de confort material, tenint al seu abast totes les possibilitats humanes, tenint tota una vida al davant, quan es pren la decisió de deixar-ho tot per tancar-se en un convent, és difícil trobar cap altra explicació que no sigui la d'haver escoltat la poderosa crida de Déu i haver experimentat la fascinació per Jesucrist i pel seu Regne.
Avui celebrem la Jornada dedicada a la vida contemplativa. Preguem per les vocacions a la vida contemplativa, expressem el nostre reconeixement, la nostra estimació i la nostra gratitud per allò que aquestes vocacions representen en l'Església i en el món. També és important donar a conèixer la vocació específicament contemplativa, tan antiga i tan nova, actual i tan necessària en l'Església i en la societat. Déu faci que la celebració d'aquesta Jornada ens ajudi a aprofundir i a desenvolupar la dimensió contemplativa que té també la nostra vida.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa