Amb aquesta carta acabem la sèrie d’escrits dedicats a la primera encíclica de Benet XVI. Recorda el Sant Pare com a partir del segle XIX es plantejà una objecció contra l’activitat caritativa de l’Església. Els pobres no necessiten caritat, sinó justícia, i l’acció caritativa afavoriria el manteniment d’un sistema vigent injust, fent-lo d’alguna manera suportable i frenant d’aquesta manera la rebel·lió i el canvi potencial vers un món millor. El marxisme presentà una revolució mundial com la solució per als problemes socials. Però aquesta utopia s’ha esvaït i avui ens trobem en un escenari nou de globalització, en el que la doctrina social de l’Església continua proposant unes orientacions que ultrapassen els seus confins i entren en diàleg amb totes les persones i institucions que es preocupen per l’home i pel món.
La relació entre el compromís per la justícia i el servei de la caritat exigeix tenir en compte dos aspectes. En primer lloc, la justícia ha de regir la vida social i l’Estat, però la seva concreció en estructures socials i estatals és competència de la política. La creació d’un ordre just de la societat i de l’Estat és un deure principal de la política i, per tant, no pot ser una tasca immediata de l’Església. La doctrina social catòlica ofereix una contribució a la formació de les consciències per tal que les exigències de la justícia siguin realitzables. En segon lloc, l’amor, la caritat, sempre serà necessari, fins i tot en la més justa de les societats. Per més progrés material que s’aconsegueixi, per més perfecció que s’assoleixi en el repartiment dels recursos i en l’administració de la justícia, sempre hi haurà sofriment, sempre es produiran situacions de necessitat afectiva, espiritual, i també segurament es donaran sempre noves formes de necessitat material.
La tasca d’establir una societat més justa no és immediatament una missió de l’Església, sinó de l’Estat i de la societat. Ara bé, l’Església no ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia. El deure immediat de treballar per un ordre just és propi dels fidels laics. Com a ciutadans que són de l’Estat, estan cridats a participar en la vida pública, a configurar rectament la societat, sota la seva pròpia responsabilitat i cooperant amb altres ciutadans, tot vivint la seva activitat política com a conseqüència de la seva fe i com a caritat social.
El món actual està globalitzat en molts aspectes, especialment en les comunicacions. Es coneixen amb rapidesa les necessitats i es disposa de més mitjans que mai per a l’ajuda humanitària. Sorgeixen formes noves de col·laboració entre entitats estatals, civils i eclesials, i també un voluntariat social amb formes diverses i per a diferents serveis. Aquest fenomen del voluntariat civil va unit al creixement de noves formes d’activitat caritativa en les Esglésies. L’activitat caritativa de l’Església té un perfil característic, ja que a més de fundar-se en la competència professional, ho ha de fer sobre l’experiència d’una trobada personal amb Crist, l’amor del qual ha tocat el cor del creient, suscitant en ell l’amor envers el proïsme. Tots en som responsables. Fixem la nostra mirada en els sants que més s’han lliurat als necessitats, sobretot en Maria, mare del bell amor, sempre al servei delicat als altres. Dediquem la vida a allò que és més important, a la missió que més val la pena, a la missió del servei de l’amor.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
La relació entre el compromís per la justícia i el servei de la caritat exigeix tenir en compte dos aspectes. En primer lloc, la justícia ha de regir la vida social i l’Estat, però la seva concreció en estructures socials i estatals és competència de la política. La creació d’un ordre just de la societat i de l’Estat és un deure principal de la política i, per tant, no pot ser una tasca immediata de l’Església. La doctrina social catòlica ofereix una contribució a la formació de les consciències per tal que les exigències de la justícia siguin realitzables. En segon lloc, l’amor, la caritat, sempre serà necessari, fins i tot en la més justa de les societats. Per més progrés material que s’aconsegueixi, per més perfecció que s’assoleixi en el repartiment dels recursos i en l’administració de la justícia, sempre hi haurà sofriment, sempre es produiran situacions de necessitat afectiva, espiritual, i també segurament es donaran sempre noves formes de necessitat material.
La tasca d’establir una societat més justa no és immediatament una missió de l’Església, sinó de l’Estat i de la societat. Ara bé, l’Església no ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia. El deure immediat de treballar per un ordre just és propi dels fidels laics. Com a ciutadans que són de l’Estat, estan cridats a participar en la vida pública, a configurar rectament la societat, sota la seva pròpia responsabilitat i cooperant amb altres ciutadans, tot vivint la seva activitat política com a conseqüència de la seva fe i com a caritat social.
El món actual està globalitzat en molts aspectes, especialment en les comunicacions. Es coneixen amb rapidesa les necessitats i es disposa de més mitjans que mai per a l’ajuda humanitària. Sorgeixen formes noves de col·laboració entre entitats estatals, civils i eclesials, i també un voluntariat social amb formes diverses i per a diferents serveis. Aquest fenomen del voluntariat civil va unit al creixement de noves formes d’activitat caritativa en les Esglésies. L’activitat caritativa de l’Església té un perfil característic, ja que a més de fundar-se en la competència professional, ho ha de fer sobre l’experiència d’una trobada personal amb Crist, l’amor del qual ha tocat el cor del creient, suscitant en ell l’amor envers el proïsme. Tots en som responsables. Fixem la nostra mirada en els sants que més s’han lliurat als necessitats, sobretot en Maria, mare del bell amor, sempre al servei delicat als altres. Dediquem la vida a allò que és més important, a la missió que més val la pena, a la missió del servei de l’amor.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa