La visita pastoral del bisbe a una comunitat és abans que res un gest de fraternitat. Així ho he volgut recordar en els meus escrits precedents, per anar preparant el camí. Aquesta reflexió d’avui la dedico a l’abans i al després de la visita. Perquè el fruit serà abundant si ens esmercem a la preparació, si la realització és seriosa i adient i també si hi ha continuïtat a la vida de les comunitats.
Per tal que la visita sigui un esdeveniment de gràcia cal que sigui preparada en especial amb la pregària. Tant per part del bisbe com per la comunitat. Li demano a l’Esperit que per a vosaltres i per a mi sigui una ocasió de gràcies i d’amistat, perquè sé que el Senyor em parlarà per mitjà vostre. Desitjo anar a veure-us com ho faria Jesús, a qui Sant Pere anomena “pastor i bisbe de les nostres ànimes” (1 Pe 2,25) i, al final de la seva primera carta, anomena també “pastor suprem” (1 Pe 5,4) a Jesús. No tindria cap sentit anar a trobar-vos si no fos “en el Nom del Senyor”, en el nom de Jesucrist ressuscitat i viu, real i misteriosament present entre vosaltres.
No es pretén angoixar les comunitats amb nous treballs amb motiu de la visita, però aquesta ha de ser preparada. És una ocasió per revisar com estem i per compartir-ho amb el pastor de la diòcesi i amb els seus immediats col·laboradors en la realització de la visita.
Serà un moment oportú per prendre consciència de la pròpia realitat, de la riquesa o pobresa dels nostres mitjans per la evangelització, de la il·lusió o el desànim dels col·laboradors de la tasca pastoral, del grau de compromís i entrega al servei dels més desfavorits de l’ambient humà en que està inserida la comunitat cristiana. No es tracta de “quedar bé”, o de “daurar la píndola”, perquè això fora enganyar-nos. Siguem verídics i realistes, el que correspon a la millor tradició cristiana. Personalment, desitjo poder acomplir allò que aconsella el Directori per al ministeri pastoral dels bisbes: “que arribin a totes les categories socials i a totes les persones, incloent-hi les persones allunyades de la pràctica religiosa”.
Cal que el bisbe es prepari adientment per efectuar la visita, tot informant-se amb anticipació sobre la situació socio-religiosa de la parròquia. Aquestes dades li poden ser útils a ell i a les seccions diocesanes interessades per tal de tenir un quadre real de l’estat de la comunitat i de decidir les mesures oportunes.
Acabada la visita pastoral a les parròquies, és oportú que es redacti un document en el que es recordi el desenvolupament de la visita, es reconeguin els esforços pastorals i s’assenyalin els punts per a un camí més coherent i més missioner de la comunitat. “Sense ometre –assenyala també el Directori citat abans- les indicacions sobre l’estat de les estructures físiques, de les obres pastorals i d’altres eventuals institucions pastorals”.
En resum: tots aquells que col·laborem a la visita pastoral hem de tenir el ferm propòsit de dur-la a terme de tal manera que sigui un autèntic moment de gràcia per la diòcesi i per cada comunitat parroquial, educativa o de caràcter social o apostòlic.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa