La força de la petita esperança

            La virtut teologal de l’esperança no s’identifica ni amb l’optimisme psicològic  ni amb les il·lusions passatgeres. L’esperança és un do –una gràcia- de Déu que te diversos ingredients: el goig en el Senyor, la certesa serena de la seva Providència paternal, la constància en les proves i la paciència en les dificultats, la perseverança en el treball, la fidelitat enmig de les proves...

            L’esperança no és passiva, no espera amb els braços creuats, sinó que es manifesta en l’aguant, l’enteresa, la confiança en Déu. El poeta francès Charles Péguy va escriure  coses molt belles sobre la virtut de l’esperança que ell veia com una nena fràgil, però a la vegada forta. Segons ell –en un text ja clàssic entre els cristians- podria semblar, a primer cop d’ull, com si l’esperança, entre la fe i la caritat, tingués poques coses a fer. Amb tot –com ho adverteix Péguy-  és la que mou les altres dues: “Penjada dels braços de les seves dues germanes grans /  que la porten de la mà/ la petita esperança / avança./ I enmig de les seves dues germanes grans,sembla que es deixa arrossegar / com una nena que no tingués força per a caminar/ i que l’arrosseguen per aquest camí a contracor seu./ I en realitat és ella la qui fa caminar les altres dues”. (El pòrtic  del misteri de la segona virtut).

            L’esperança teologal no va sola, es recolza principalment en la fe que és “una garantia segura d’allò que esperem, una prova que existeixen realitats que no veiem” (Hb 11,1). L’esperança, al capdavall, es confon amb la confiança. És una virtut sobrenatural, és a dir, do de Déu, participació de la seva vida. Esperar en Déu és el mateix que confiar en ell, viure en una confiança que no s’esberla en el Senyor, per damunt de les nostres limitacions, de les nostres faltes, de les nostres carències personals i institucionals.

            L’esperança produeix pau, serenor d’esperit, perquè la necessita per a poder viure. L’ànima cristiana “abasta  tant com espera”, deia sant Joan de la Creu. El Compendi del catecisme de l’Església Catòlica abunda en aquesta perspectiva en definir l’esperança com “la virtut teologal per la que desitgem i esperem de Déu la vida eterna, posant la nostra confiança en les promeses de Crist i recolzant-nos en l’ajuda de la gràcia de l’Esperit Sant per a merèixer-la  i perseverar fins  al final de la vida terrena” (n. 387).

            L’ésser humà cerca constantment l’esperança, perquè la necessita per a poder viure; es pregunta on podrà trobar-la i qui la hi podrà oferir. El papa Benet XVI ens recordava que la ciència, la tècnica, la política, l’economia o els recursos materials no són capaços d’oferir la gran esperança a la que aspira tot ésser humà. L’experiència ens ensenya que moltes expectatives  que es conceben al llarg de la vida, quan arriba el moment de veure-les acomplertes, no acaben d’assaciar la set de sentit i de felicitat del cor humà. Això passa perquè la gran esperança només pot estar en Déu. La gran esperança no és una idea, és una persona viva: Jesucrist.

 

            + Josep Àngel Saiz Meneses

            Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa