La força transformadora de la pregària (28/02/2010)
Cada segon diumenge de Quaresma, l’eix central de la celebració litúrgica és la transfiguració del Senyor, que prepara el camí i el pas d’un “èxode” de Jesucrist que el portà fins a la Pasqua.
A l’evangeli de Lluc que avui llegim hi ha unes quantes indicacions que poden ser bones pautes per al sacerdot i per a tot creient i tot cristià. Veiem com en l’experiència de la pregària Jesús es transfigura. Per pregar Jesús es retira a dalt d’una muntanya. La pregària és un moment important que demana un recolliment i intimitat. Per això, només els deixebles íntims en seran testimonis: Pere, Jaume i Joan. El mateix succeirà en el moment dramàtic de Getsemaní. En tots dos casos els deixebles s’adormen, però tanmateix Lluc ens precisa l’efecte transformador de la pregària. I la persona de Jesús pregant irradia la glòria de Déu.
L’Església també està cridada a donar testimoni de la força transformadora de la pregària. La pregària és com la respiració del creient. “Si pregues, sé que ets creient –deia el cardenal Franz Koenig, que fou arquebisbe de Viena-; si no pregues, no ho sé si ho ets de creient”.
La funció de la Transfiguració és encoratjar els deixebles davant la perspectiva del camí de la creu, que pot provocar en ells no només rebuig instintiu sinó també un dubte sobre la divinitat del seu Mestre a qui aviat han de veure rebutjat, condemnat, crucificat.
Una de les pràctiques de l’anomenada “exercitació quaresmal” –és a dir, una acció, una activitat a fer- és precisament la pregària. És la primera de les accions quaresmals
En aquest Any Sacerdotal que estem celebrant, voldria remarcar la importància de la pregària en la vida i el ministeri dels sacerdots. Per no fer una reflexió massa teòrica, em sembla bo referir la força que va tenir la pregària en el ministeri d’aquell senzill rector d’un poble rural que fou el rector d’Ars, Sant Joan Maria Vianney. L’objectiu fonamental del sant rector serà la conversió de tots i cadascun dels seus feligresos. I la pregària incessant que cada dia adreça a Déu llargament a l’església parroquial, o en el silenci de la nit, serà l’eix pastoral de tota la seva vida. “Déu meu, concediu-me la conversió de la meva parròquia, accepto patir tot el que vulgueu durant tota la meva vida”.
Amb aquesta actitud comença el seu ministeri a Ars i aquesta serà la pregària que repetirà incessantment per assolir l’objectiu pastoral que es proposava. A la pregària hi va unir els dejunis i les penitències.
Però el jove sacerdot que havia arribat a Ars no era només un home d’oració i penitència; era també un home d’acció. No és veritat que les persones d’oració siguin persones inactives. La força humil de la pregària porta els místics a l’actuació en favor dels altres, sobretot dels més pobres i desvalguts.
Tot i que els seus mètodes d’apostolat responen a un context concret i a un temps determinat, en molts aspectes ben diferent del nostre, la pregària va portar el rector d’Ars a treballar per guanyar la joventut, a santificar les llars, a estar atent a les necessitats dels seus feligresos, a fundar escoles per a la formació cristiana i a promoure missions parroquials.
En resum un treball incansable, l’ànima del qual era la pregària d’aquell sant sacerdot que deia: “la pregària és per a la nostra ànima com allò que la pluja és per a la terra. Podeu preparar la terra tant com vulgueu; però, si manca la pluja, tot allò que fareu no servirà per a res”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa