La foscor de la fe i sant Joan de la Creu

            Els diumenges de Quaresma és oportú  que tornem als fonaments de la nostra vida cristiana. Per això us convido aquestes setmanes a reflexionar sobre les virtuts teologals: fe, esperança i caritat; totes tres caminen juntes i no es poden viure per separat.

            La virtut teologal de la fe, en la seva  senzillesa aparent, es caracteritza per la seva singular complexitat. És la resposta de la persona a la revelació de Déu en Jesucrist, que comporta una participació en la vida de Déu mateix. La fe, com ensenya sant Tomàs d’Aquino, ens adreça a la visió de Déu i ja des d’ara ens invita a “veure-ho tot amb els ulls de Déu”, per mitjà d’una adhesió a la persona de Crist com a mestre, senyor i amic.

            Diu sant Tomàs que “l’amor obre els ulls de la fe” i l’escriptor Antoine de Saint Exupéry, en l’obra El petit príncep constata que “l’essencial és invisible als ulls”. “No vulguis veure per a creure –recomana sant Agustí- sinó creu per a poder veure; creu mentre no veus, perquè en veure no t’hagis de tornar vermell de vergonya” (Sermó 38).

            “Creure –ens ho recordava sant Joan Pau II- vol dir ‘abandonar-se’ en la mateixa veritat de la Paraula del Déu vivent, sabent i reconeixent humilment ‘¡que en són incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins!’ (Rm 11,33)”. Qui cerca Déu deixant-se guiar per la fe ha de passar per la “nit fosca” (sant Joan de la Creu), esperant amb confiança el moment que Déu, per un do gratuït del seu amor, vulgui canviar la fe per la visió.

            En la nostra condició de pelegrins  vers Déu, la fe suposa una certa convivència amb el misteri. Per això, en la fe hi conviuen la llum i la foscor. Sant Joan de la Creu parla de la fe com d’un hàbit de l’ànima  que és cert i fosc a la vegada. “La fe –escriu a la Subida al monte Carmelo- és la substància de les coses que s’esperen, i encara que l’enteniment hi consent amb fermesa i certesa, no són coses que a l’enteniment se li descobreixen, perquè si se li descobrissin no seria fe. I això, encara que  a l’enteniment se li fa més cert, no se li fa clar sinó fosc”.

            Encara que la llum de la fe il·lumina ordinàriament el camí, hi ha moments que la fe s’enfosqueix. Els grans místics saben molt de la foscor de la fe, com santa Teresa de Jesús –és oportú recordar-la ara que estem celebrant el cinquè centenari del seu naixement- i la foscor de la fe també està present en sant Joan de la Creu a qui ella anomenava el seu “mig frare” al·ludint a la seva baixa estatura. Allò que els místics anomenen la nit dels sentits i de l’esperit és en el fonsuna gran purificació de la fe, no la seva carència. Potser sigui oportú recordar-ho especialment  als nostres dies, perquè em sembla que pot ajudar a distingir el pas per la prova de la nit de la fe, que de cap manera significa haver-hi renunciat o haver-la abandonat. La fe és misteriosa i també és misteriosa l’actitud de cada persona davant d’ella. Convé, doncs, no confondre la purificació de la fe amb la falta de fe. D’això en tenim un gran exemple en santa Teresa de l’Infant Jesús, pel testimoni que ella mateixa ens deixà dels darrers anys de la seva vida de fe.

 

            + Josep Àngel Saiz Meneses

            Bisbe de Terrassa 

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa