La llegenda del Príncep Vladimir. 26 d’agost

En alguns comentaris anteriors he fet referència a la bellesa com a mediació per a arribar a Déu, tan la bellesa de les coses creades com la bellesa de l’art en les seves diverses manifestacions. M’he inspirat en algunes d les idees exposades al recent Atri dels Gentils celebrat a Barcelona els dies 17 i 18 del passat mes de maig. Avui desitjo afegir-hi unes reflexions sobre la bellesa de la litúrgia com a mediació per a viure la fe.

Un dels oradors que intervingueren en l’acte final celebrat a la sagrada família va mencionar la llegenda del Príncep Vladimir I de Kiev, anomenat el sant, que visqué entre l’any 956 i el 1015 de la nostra era. Es una figura històrica però envoltada també d’una certa llegenda, unida a la conversió de Rússia al cristianisme i a la consolidació d’aquest en els seus Estats. Quan madurava aquest projecte, el príncep va enviar uns emissaris a Constantinobla. En retornar, aquests emissaris li van explicar que havien assistit a una solemne litúrgia a la basílica de santa Sofia i li van dir que la seva impressió davant la bellesa del ritu havia estat tan forta “que ja no sabien si estaven a la terra o al cel”.

Aquesta llegenda va tenir un comentarista qualificat en la persona de l’aleshores cardenal Joseph Ratzinger en una intervenció de l’any 1977, el que digué: “Allò que va convèncer de la veritat de la fe, celebrada en la litúrgia ortodoxa, als enviats del príncep rus no fou una mena d’argumentació missionera, amb unes motivacions que els haurien semblat més il·luminadores que les de les altres religions. Allò que els va impressionar fou més aviat el misteri com a tal que, anant més enllà de la discussió, va fer brillar per a la raó la potència de la veritat”.

Essent ja Papa, Benet XVI va dedicar un apartat a les relacions entre la bellesa i la litúrgia en l’exhortació apostòlica publicada després del Sínode episcopal dedicat a l’Eucaristia i titulada Sacramentum caritatis.  “En la litúrgia -diu el Papa-hi resplendeix el Misteri Pasqual mitjançant el qual Crist mateix ens atrau envers ell i ens crida a la comunió. En Jesús, tal com solia dir Sant Bonaventura, contemplem la bellesa i el fulgor dels orígens”.

El papa sortia al pas dels qui poden pensar que només es tracta d’un esteticisme. Tot al contrari, “és la manera com ens arriba, ens fascina i ens captiva la veritat de l’amor de Déu en Crist. Aquí el resplendor de la glòria de Déu supera tota bellesa mundana. La veritable bellesa és l’amor de Déu que s’ha revelat definitivament en el Misteri Pasqual”. I al·ludint implícitament a la llegenda del Príncep Vladimir, el Sant Pare afegeix que “la bellesa de la litúrgia és part d’aquest Misteri; és expressió eminent de la glòria de Déu i, en cert sentit, el cel treu el cap sobre la terra” (n. 35).

La bellesa no és un element merament decoratiu de la celebració litúrgica, sinó que està intrínsecament unit amb ella;  és un element constitutiu perquè està radicada en Déu  i fa que resplendeixi  l’esplendor de la seva veritat, que no és altra que la veritat del seu amor. La litúrgia és bella quan ens introdueix en la bellesa de la comunió amb Déu. Només així ens introdueix en el seu Misteri, ens convida a glorificar-lo i nodreisx espiritualment la nostra ànima.

 

+ Josep Àngel Saiz Meneses

 Bisbe de Terrassa

 

 

 

 

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa