La veritable llibertat (12/07/2020)

La veritable llibertat

Avui continuem la reflexió sobre l’acompanyament personal dels processos de creixement de les persones de la ma del papa Francesc. El primer pilar, tal com reflexionàvem la setmana passada, és tenir en una mirada propera que porti a contemplar, commoure’s i aturar-nos davant l’altre; una mirada plena de compassió que infongui alè per a madurar en la vida cristiana. Avui ens referirem al segon pilar, al fet que “l’acompanyament espiritual ha de portar cada vegada més a Déu, en qui podem atènyer la veritable llibertat” a través “d’una peregrinació amb Crist cap al Pare” (EG 170).

L’ acompanyament espiritual consisteix en ajudar una persona en el procés de conèixer a si mateixa, d’acceptar-se a ella mateixa i de deixar de banda qualsevol tipus d’egocentrisme; en ajudar-la a establir una bona relació amb els altres, a ser conscient de la interdependència, i que ha de viure en relació, en apertura, en comunió amb els altres; consisteix en acompanyar les persones en el seu procés de creixement i maduració des de la llibertat i la responsabilitat, en la recerca, el descobriment i el seguiment de la voluntat de Déu, i en el compromís de servei a Déu i als altres. El qui acompanya també es troba en camí, és un company que ajuda a discernir la voluntat de Déu i que cerca la voluntat de Déu en la pròpia vida.

A la Història de la Salvació descobrim com Déu acompanya la família humana. Recordem l’aliança que va establir amb Noé després del diluvi, la que segella amb el patriarca Abraham a la muntanya de Moriàh, i sobre tot, la que estableix amb Moisès a la muntanya del Sinaí. El poble d’Israel també experimenta l’acompanyament de Déu a través de la paraula dels profetes. El salm 22 expressa de manera particular la confiança en Déu que acompanya i defensa: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs per l’amor del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu; la vostra  vara de pastor m’asserena i em conforta” (1-4).

De fet, Jesucrist és el mestre de l’acompanyament. El evangelis ens n’ofereixen molts exemples. El relat de l’encontre amb els deixebles d’Emaús (Lc 24, 13-35) és emblemàtic i conté els passos de l’art d’acompanyar. Jesús s’acosta, es posa a caminar amb ells, inicia el diàleg amb una pregunta; ells responen relatant el que ha ocorregut els darrers dies a Jerusalem, manifestant les seves expectatives d’abans i els sentiments que experimentaven ara, mentre Jesús els escolta amb atenció; és aleshores quan els respon àmpliament i els explica tot el que es referia a Ell en les Escriptures. Després farà  com si seguís més enllà, però atenent el seu prec continuarà acompanyant-los. I aleshores, en prendre el pa, beneir-lo, partir-lo i distribuir-lo el reconeixeran, i tornaran a Jerusalem per a donar testimoni del seu encontre amb el Ressuscitat.

L’ acompanyament espiritual propicia l’experiència de trobament amb Crist, i de la seva mà es converteix en pelegrinatge vers el Pare, amb la força i la llum de l’Esperit Sant. La finalitat de l’acompanyament és, per damunt de tot,  ajudar la persona a descobrir el projecte de Déu sobre ella, ajudar-la en el seu camí d’encontre amb Ell, en el seu camí de maduració humana i cristiana, en el seu camí de santificació, del ple desenvolupament de la seva realitat de filla de Déu, de perfecció cristiana com a plenitud en Crist. Aquest camí porta cap a una vida plena i feliç. Aquest és el camí per arribar a la veritable llibertat.

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

Contingut relacionat

Carta Dominical (12/07/2020)