En aquestes reflexions al fil de la Quaresma, diumenge passat dèiem que Jesús invita a cada un dels seus deixebles a prendre la pròpia creu i negar-se a si mateix. Però negar-se a si mateix demana una ascesi, un esforç, una abnegació. Aquesta darrera és una paraula que troba fortes resistències en la nostra societat actual. L'abnegació, segons el diccionari, "és el sacrifici que hom fa de la seva voluntat, dels seus afectes i dels seus interessos en servei de Déu o per al bé del proïsme”.
L'abnegació, per al cristià, és unir-se a la creu de Crist. La creu de Crist és, per al creient, el signe de la seva glòria anticipada i la frontera entre dos mons: el món de la carn i el món de l'esperit, és a dir, el món de l'egoisme i la recerca de les pròpies satisfaccions i el món de la negació del propi egoisme per seguir el camí de l'amor a Jesucrist que ens ha estimat fins a donar la vida per nosaltres.
El fonament últim de l'abnegació és la caritat envers Déu i envers el proïsme. Hi ha un sol amor generós -o de caritat- que ens porta a estimar Déu i els germans per Déu; igualment, hi ha una única abnegació que ens porta a oblidar-nos de nosaltres mateixos per Déu i pels germans. L'abnegació és assumir la creu de cada dia.
Avui dia aquest llenguatge ascètic sona una mica estrany, com d'altre temps, amb unes connotacions negatives. Han intentat fer-nos creure que això de l'abnegació, de l'esforç i de l'ascesi és com un masoquisme o una mutilació i que, al contrari, cal deixar-se portar per la espontaneïtat. No s'ha de posar límits a res.
No obstant això, en aquest plantejament hi ha una gran mentida. En primer lloc, perquè la vida humana és plena de renúncies; per exemple, quan escollim una cosa renunciem a moltes d’altres. I sense un esforç abnegat ni els esportistes d'elit ni els científics poden assolir fites significatives.
En segon lloc, l'abnegació segons l'evangeli significa renunciar a l'egoisme per viure en la generositat; renunciar a la mentida per viure en la veritat; renunciar a l'odi per viure en l'amor; renunciar a la venjança per viure el perdó. És com tallar les branques mortes o malaltes d'un arbre per fer que reneixi la vida.
Aquesta és la realitat més profunda, la que ens dóna consistència vital, la que ens apropa a Déu i a les persones, la que ens dóna la veritable alegria per damunt de les dificultats de la vida, dificultats que són la creu de cada dia, que hem de saber assumir. Aquesta és l'abnegació que porta a l’alliberament, a la veritable llibertat de tots els lligams de l'egoisme.
La Quaresma és un temps propici per alliberar-nos dels lligams que ens impedeixen caminar amb pas lleuger pel camí de la vida. No només dels lligams forts sinó també dels lligams més prims i subtils però que ens impedeixen volar. Per tal d'arribar a la perfecció, sant Joan de la Creu proposa arribar a la conformitat amb la voluntat de Déu, superant tota afecció desordenada, fins i tot aquelles que semblem més petites. I ho expressa amb una comparança: una au, lligada per un fil, per petit que aquest sigui, ja no pot volar (cf. Subida I, II, 4).
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa