L'Església i la societat del segle XXI

Vaig escriure fa dues setmanes sobre la commemoració dels onze segles de la parròquia de l'Ametlla del Vallès. Quan commemorem esdeveniments com aquest, sorgeix en nosaltres aquesta pregunta: Hem de centrar-nos només en els fets del passat? No seria millor esforçar-nos a fer una projecció cap al futur? Per això, avui, completant aquest tema, voldria fer-me aquesta pregunta: Què pot aportar l'Església a la societat del segle XXI?
    Enmig d'un fort procés de secularització, l'Església pot oferir a la nostra societat la Bona Notícia de l'Evangeli. L'Església ha d'oferir al món una manifestació concreta de la transcendència mitjançant la proclamació de la Bona Nova de l'Evangeli i el testimoniatge d'una vida coherent per part dels catòlics. Els catòlics, avui més que mai, estan cridats a ser testimonis de l'Evangeli cregut i viscut. El testimoni amb obres i paraules és avui una de les primeres aportacions de les comunitats i dels catòlics a la societat
     Enmig d'una crisi de valors, l'Església ha d'oferir a la nostra societat uns principis morals fonamentals, especialment pel que fa al respecte a la persona i a la vida. L'Església pot i deu oferir al món una moral ferma i senzilla, que es fonamenta en l'amor a Déu i en el respecte absolut a la persona. És en aquest respecte incondicional on apareix un testimoniatge nou i eficaç, que supera l'hedonisme i l'individualisme ambientals i és capaç de crear una cultura de la persona, de la comunitat i de la vida digna per a tots.
    Enmig d'una crisi de confiança en la política, l'Església, també avui, ha de fer una aportació per mitjà d'homes i dones formats en l'humanisme cristià, en el sentit de la justícia i del bé comú. Homes i dones que lluitin per l'establiment d'unes lleis que afavoreixin el bé comú, la pau, els drets i la dignitat de la persona, especialment dels menys afavorits.
    En definitiva, l'Església, quan presta el seu ajut al món i quan rep del món una molt variada ajuda, només ha de pretendre una cosa: l'adveniment del Regne de Déu, que és regne de justícia, d'amor i de pau. Tot el bé que el Poble de Déu pot donar a la família humana durant el temps del seu pelegrinatge a la terra deriva del fet que l'Església és sagrament universal de salvació, que manifesta i alhora realitza el misteri de l'amor de Déu a l'home.      
    Si hagués d'expressar-ho amb una imatge -avui que estem en una civilització de la imatge-, diria que l'Església ha d'oferir al món d'avui -"proposar, no imposar", com va dir Joan Pau II en la seva al·locució als joves a Cuatro Vientos- el missatge que inclou el Crist majestàtic del Pantocràtor del nostre art romànic, com el de Taüll. Jesucrist és representat en actitud de beneir i com a rei de tot l'univers. Apareix en els absis i en les cúpules de les esglésies, signe que Ell és el sentit i la plenitud de la història. Com ja  expressen els escrits de sant Joan i sant Pau, el Senyor ressuscitat és la fi de tota la història humana, el punt de convergència cap al qual es dirigeixen els desigs de la història i de la civilització; Ell és el centre de la humanitat, el goig del cor humà i la promesa que totes les seves aspiracions estan cridades a assolir la plenitud en el Regne de Déu.
    L'Església, en el segle que hem iniciat, està cridada a conservar les arrels cristianes de Catalunya, però també a manifestar que aquestes arrels encara comuniquen una saba vivificant, que pot donar fruits d'espiritualitat, de cultura i de solidaritat.

+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa