No es tracta només de migrants (29/09/2019)

Avui celebrem la Jornada Mundial del Migrador i del Refugiat, i el Papa Francesc ens ha obsequiat amb un missatge contundent. Em referiré avui de manera especial a la seva crida a considerar el problema des d’una visió global, a la responsabilitat de tots en la construcció del Regne de Déu aquí a la terra, i a no deixar-nos paralitzar per la por o bé excusar-nos en aquesta por: “ El problema no és el fet de tenir dubtes i tenir por. El problema és quan aquests dubtes i aquestes pors condicionen la nostra manera de pensar i d’actuar fins al punt de convertir-nos en éssers intolerants, tancats i potser, sense que ens en donem compte, fins i tot racistes. I així la por ens priva del desig i de la capacitat de l’encontre amb l’altre, amb aquell que és diferent; ens priva d’una oportunitat d’encontre amb el Senyor”.

 

La por pot paralitzar la possible reacció solidària davant de la persona necessitada. És el que, de fet, els passa al sacerdot i al levita en la coneguda paràbola del Bon Samarità. Aturar-se al costat d’aquell home malferit comportava assumir un risc important; no saben què els pot passar i tampoc se senten capaços de controlar la situació davant dels imprevistos. La sortida més fàcil i més ràpida era, doncs, passar de llarg. La por és un instint comú a tots els éssers humans del que ningú està al marge. La conducta de la persona humana i les seves actituds davant la vida estan condicionades en una gran mesura per les pors i recels que brollen del seu interior. En gairebé totes les motivacions hi ha a sota alguna mena de temor que frena i condiciona els seus actes.

 

En relació amb el compromís solidari podem distingir tres tipus de temors: En primer lloc, la por a la incomprensió dels qui ens envolten; en segon lloc, la por a la pròpia fragilitat; per últim, la por a aprofundir en la vida de fe que ens pot portar a un compromís més gran. El fet d’ajudar els altres pot portar problemes a la família mateix, que potser no entendrà una solidaritat que considera excessiva, pel que suposa de dedicació de temps i de recursos envers altres persones. En aquestes ocasions pot produir temors la pressió dels qui no volen canvis estructurals ni canvis en els sistemes polítics o econòmics, i aquestes pressions poden venir de particulars, de “lobbys” de poder o d’administracions.

 

Un altre temor és la por d’un mateix, a la pròpia debilitat, a la pròpia incompetència. Aquesta és una dificultat interna. Quan vivim instal·lats en uns costums fixes, en unes rutines invariables, és lògic que els canvis ens espantin, que les novetats ens desconcertin. Hi ha persones que s’arronsen, que es bloquegen fins i tot en els canvis petits, que tenen por d’assumir qualsevol mena de responsabilitat, qualsevol mena de decisió per petita que sigui. També existeix un temor a descobrir els nostres límits, a no estar a l’altura de les circumstàncies, i encara més quan ens toca viure contracorrent

 

Per últim, hi ha la por a l’encontre amb el germà, i en definitiva, a l’encontre amb Crist, que pot revolucionar la vida i portar-nos a un compromís més gran. L’encontre amb Crist omple l’existència de plenitud i d’alegria, per una banda, però al mateix temps comporta certes renúncies per a ser més solidari amb el germà. Ja no es tracta de la col·laboració econòmica en situacions d’emergència o de les aportacions habituals a través d’una subscripció, el temps que entreguem a través de diferents voluntariats. Es tracta de la resposta a allò que Déu ens demani i que el germà ho necessiti.

Diu el papa Francesc: “No es tracta només de migrants: es tracta de no excloure ningú”. I, en definitiva, Jesús ens diu: “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,40).

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

Contingut relacionat

Carta Dominical 29/09/2019