Parlem de Déu: la recerca de la felicitat (2)

El cor humà tendeix a una felicitat plena i il·limitada i l’ésser humà treballa i s’esforça per assolir aquesta meta de la seva existència. Però fins i tot quan aconsegueix els objectius que es proposa en la vida, no acaba de trobar aquesta plenitud total. L’home experimenta la finitud de tot allò que assoleix. I pateix, per això, una espècie de perenne insatisfacció.

Pascal deia que l’home supera infinitament l’home. En altres paraules, l’home viu i assoleix la felicitat relativa que és possible en aquest món gràcies al sentit que sigui capaç de donar a la seva existència. La persona humana necessita raons per a viure, per a sofrir, per a lliurar-se, per a donar el millor de sí mateix  al servei dels altres, també per a morir. La felicitat com a conseqüència d’haver donat generosament el millor d’un mateix al servei d’una causa noble.

Aquesta experiència no és nova; és antiga com la mateixa vida i en donen testimoni els esperits més nobles que han passat per aquest món. Prenguem l’exemple de Sant Agustí, un dels pensadors que més ha influït  en la història de l’Església i de la humanitat en tots els ordres. El seu recorregut vital esdevé com un paradigma humà de la recerca de la felicitat.

 Agustí, sobretot  en el seu llibre de les Confessions, ens parla de la recerca de la felicitat. Visqué un intens itinerari intel·lectual i afectiu. Professionalment fou el que avui anomenaríem un triomfador. Aquest triomf arriba a plenitud en obtenir la càtedra de Retòrica a Milà i li encarreguen el panegíric de l’emperador. Però ell mateix explica que, camí del palau de l’emperador, sentí enveja davant la joia despreocupada d’un borratxo. S’aturà i confessà als amics que l’acompanyaven que sentia enveja perquè veia en aquell home una alegria que ell mai no havia assolit.

Ara bé, el que és important en la vida de Sant Agustí és que no es deturà, que no caigué en el conformisme, que seguí cercant la resposta als seus interrogants. La convicció de que la veritat existeix i que l’home s’hi deu el mantingué ferm en el seu propòsit. Fou afavorit pel coneixement dels filòsofs neoplatònics, quan ja residia a Milà, i pel contacte que mantingué amb el bisbe d’aquesta ciutat, Sant Ambròs, que el predisposà a admetre el Déu cristià, espiritual i creador del món. Al mateix temps, trobà en les epístoles de Sant Pau les claus per a comprendre l’escissió moral de l’home a causa del pecat, només guarible per Crist, el mateix Déu fet home per amor. D’aquesta manera, Agustí sentí que la fe cristiana donava resposta a totes les seves inquietuds, teòriques i pràctiques, i s’hi lliurà amb la mateixa passió amb la que ja havia recorregut un llarg trajecte vital de recerca apassionada de la felicitat.

Podríem trobar molts paral·lels entre l’època de Sant Agustí, quan s’enfonsava el poder de l’Imperi Romà, i la nostra. Podríem trobar moltes similituds entre els desigs del seu cor i els desigs de l’home d’avui, de cadascú de nosaltres. Podríem comparar la seva recerca de la felicitat i la nostra. En el seu temps i en el nostre no manquen els qui menyspreen la recerca de la veritat, enduts pels cants de sirena que prometen la felicitat però no hi menen. Agustí, en el camí de la recerca de la felicitat, trobà el guia i la meta, en descriure la seva fe en Déu i el seu itinerari amb aquestes breus paraules: “Ens vau fer per a Vós i el nostre cor resta inquiet fins que no reposi en Vós”.

 

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa