Possibles lliçons d’una crisi

 

            La solemnitat del Cos i la Sang de Crist, que celebrem aquest diumenge, és una oportunitat per a donar gràcies a Déu pel do del seu amor, per la pietat eucarística de tants cristians i per l’esforç de molts –pastors i fidels- per a posar l’eucaristia al centre de la vida cristiana de les persones i de les comunitats.

En el dia del “Corpus Christi” pot ser molt oportú meditar aquestes paraules de Benet XVI: “Gràcies a l’Eucaristia, l’Església reneix sempre de nou. Quan més viva és la fe eucarística en el Poble de Déu, més profunda és la seva participació a la vinya eclesial per mitjà de l’adhesió conscient a la missió que Crist ha confiat als seus deixebles. La història mateixa de l’Església n’és testimoni. Tota gran reforma està d’alguna manera vinculada al redescobriment de la fe en la presència eucarística del Senyor enmig del seu poble” (Sacramentum caritatis, 6).

La solemnitat del Corpus, amb la tradició de les processons eucarístiques al terme de la celebració de la missa de la festa, és sobretot un acte de fe públic en la presència sagramental del Crist ressuscitat, que es dóna als seus deixebles com  a aliment per a la peregrinació humana de cadascú, de manera que –com escriu Sant Pau- “cada vegada que mengeu d’aquest pa i beveu d’aquest calze, anuncieu la mort del Senyor, fins que torni” (1 Co 11,26).

Des dels primers temps del cristianisme s’ha insistit, amb tota raó, en el vincle entre l’Eucaristia i la caritat amb els necessitats. Per això, és molt coherent que en la festa de “Corpus” se celebri entre nosaltres el Dia de la Caritat, la jornada principal de Càritas durant tot l’any, dia en que aquesta institució eclesial dóna a conèixer els seus projectes, l’ús dels seus recursos i els seus propòsits més immediats.

Càritas –com a expressió diaconal de tota la comunitat eclesial- és la institució bàsica, encara que no pas única, de la sol·licitud de cada Església local envers els pobres i marginats. Les Càritas parroquials i la Càritas Diocesana detecten en primer lloc les carències de les persones que hi acudeixen amb petició d’ajuda.

Els bisbes de les diòcesis catalanes, a la nostra darrera reunió, vam voler valorar i agrair –i així ho vam escriure en el comunicat final- tot allò que s’està fent des de les comunitats parroquials, des de Càritas i des d’altres institucions d’ajuda, per recolzar les persones més afectades per l’actual crisi econòmica. I demanem que “es mantingui aquest treball caritatiu envers els més afectats, amb noves iniciatives que promoguin la solidaritat i la justícia, i amb activitats empresarials per a mantenir i ampliar els llocs de treball”.

Està molt bé aquest treball que es pot qualificar com d’ajudes d’emergència. Però també cal pensar en una teràpia més profunda; es fa necessari pensar en les causes que han provocat aquesta crisi, perquè només així es podran trobar els remeis que impedeixin la seva repetició en el futur. Esperem que puguem sortir d’aquesta crisi. Però no deixem de reflexionar sobre les possibles lliçons de la mateixa. Moltes coses no podran, i no hauran de ser com abans de la crisi. És precís que les lliçons de la crisi no siguin oblidades.

 

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa