PREGÀRIA PER LES VOCACIONS

El diumenge 17 d'abril celebrem la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, en la qual som invitats a reflexionar sobre el ministeri sacerdotal i sobre la vida consagrada a Déu, realitats fonamentals en la vida de l'Església.

La paraula vocació ve del llatí vocare, cridar, és a dir, pronunciar el nom d'algú en veu alta, o també significa la inspiració amb la que Déu crida algú a un estat determinat o a una missió. Aquesta paraula -vocació- qualifica radicalment i primigènia la relació de Déu amb la creació. La paraula creadora de Déu crida i crea del no-res totes les coses. La paraula creadora crea l'home i la dona. Déu crida l'home i la dona a viure en amor i fecunditat i a perfeccionar la terra. La paraula de Crist cridarà les persones a l'amor i al creixement a través de diferents camins.

La constitució pastoral Gaudium et Spes ens recorda la crida -la vocació- de Déu a l'home, fonament de la dignitat d'aquest: "La raó més alta de la dignitat humana consisteix en la vocació de l'home a la comunió amb Déu. Des del naixement, l'home és invitat al diàleg amb Déu: no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament segons la veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu Creador" (n. 19). Aquest és l'horitzó, el marc en què situem la vida i la vocació. La vida és ja una vocació, la fe és una vocació, i després vindran les concrecions en els diferents estats de vida.

Però hi ha qui sembla decidit a convèncer-nos que ens trobem en una etapa en què s'ha superat la concepció creient de l'existència. Es vol plantejar la vida com si Déu no existís, se'l vol esborrar de la vida quotidiana. Tanmateix, la força intrínseca de la religió s'obre pas enmig de les dificultats i es manifesta per mitjà d'homes i dones, infants i joves, del món del treball i de l'àmbit universitari, que responen a aquesta crida a la vida, a la fe, al seguiment de Crist, a la vida consagrada a la seva causa, al seu Regne, a l'anunci de la Bona Nova.

Des de fa molts anys, a l'inici de cada curs tinc notícies de joves que ho deixen tot per ingressar en un seminari, en un noviciat, en un monestir. ¿Com és possible que un jove deixi els seus estudis, les seves perspectives professionals, per marxar a llunyanes terres de missió, enmig de moltes incomoditats, o es tanqui en un convent per dedicar-se a la pregària i al treball en una vida d'austeritat, o es lliuri a tenir cura dels més pobres i dels més petits, dels malalts, dels ancians...? Coses així només es poden explicar si en aquestes vides fa irrupció poderosament una força capaç de relativitzar la resta dels elements i articular-los entorn d'aquesta força. A la Sagrada Escriptura contemplem nombrosos exemples de la crida de Déu i del seguiment dels profetes, dels jutges, etc. En els vint segles d'història del cristianisme trobem una multitud innombrable: des de Pere i Pau a Teresa de Calcuta i Pere Tarrés, per citar-ne només uns quants d'una llista interminable. El comú denominador de tots ells no és una ètica atractiva o uns valors interessants; és una Persona, és Crist, el Senyor, que crida, que captiva, que fascina. Per ell val la pena deixar-ho tot i seguir la missió que ell encomani.
Aquest any el Sant Pare inspira el missatge d'aquesta jornada en l'episodi de la pesca miraculosa. "Duc in altum" -"Aneu mar endins"-, diu a Pere i als apòstols. Ells es varen fiar de la paraula de Jesús i es produí una pesca miraculosa. La crida i l'exhortació del Senyor adquireix una significació particular en el moment actual, en l'inici del tercer mil•lenni, que afrontem amb la confiança posada en ell i en els germans, i sempre atents a la seva crida. Confiem en la seva paraula, escoltem el seu ensenyament, li expressem les nostres il•lusions i esperances, li obrim el cor.

+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa