Pregó pasqual d’esperança

Hem arribat a la festa de Pasqua, la primera de totes les festes cristianes en importància i significació. La resurrecció del Crist ens ha d’animar, als que volem ser els seus deixebles en el món actual, a viure amb esperança. I a més de viure-la, també hem de donar testimoni de l’esperança que Déu Pare ens ha donat en ressuscitar, per la força de l’Esperit Sant, el seu Fill Jesucrist.

Avui vull subratllar dos moments de la celebració de la Vetlla Pasqual. El primer és de caràcter simbòlic, la cerimònia de la llum, amb la benedicció del foc i l’encesa del ciri pasqual –que representa el Crist-, amb el pas de les tenebres a la llum. És així com hem de caminar per la vida els cristians, com a fills de la llum, com a éssers humans com els altres, però il·luminats i agraciats per la redempció obtinguda en Crist.

A l’evangeli de sant Joan (8,14), Jesús afirma de si mateix que és la llum del món: Jo sóc la llum del món; qui em segueixi no caminarà en la foscor, sinó que tindrà la llum de la vida. Aquest és un profund misteri que sant Pau recull també a la segona carta als Corints (4,6): la llum de Déu brilla en la faç de Crist i d’ella s’irradia al cor dels deixebles, i per ells al món. Com Crist és la llum del Pare, els deixebles són la llum de Crist.

El segon moment és el pregó pasqual. És una peça litúrgica de bonic contingut teològic i espiritual. Anuncia l’alegria de la Pasqua, l’alegria del cel, de la terra, de l’Església. Una alegria que procedeix de la victòria de Crist sobre el mal. Com no unir-se amb emoció amb frases com aquestes: “Aquesta és la nit en què Crist, trencant els lligams de la mort, ha pujat victoriós dels inferns. ¡Oh admirable condescendència de la vostra bondat! ‘Oh incalculable predilecció amb què ens heu estimat! Per redimir l’esclau, heu sacrificat el Fill. Calia el pecat d’Adam, que la mort del Crist ha esborrat. ¡Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!

Cada Pasqua el Crist ascendeix per a nosaltres de molts abismes. Cada Pasqua vol treure’ns dels abismes i ajudar-nos a trencar les cadenes que ens lliguen. Les cadenes del pecat, de tot tipus de mal; i també de l’absurd, del buit existencial. Víctor Frankl ja ens advertia en una publicació de 1977 del “crit de socors desatès rera d’un significat”. Veia aquesta petició d’ajuda especialment en tres fenòmens: en la depressió, l’agressió i l’addicció. Es tracta d’un crit de socors , deia ell, que només pot ser comprés del tot a la llum del buit existencial subjacent a la nostra cultura. I es tracta d’uns problemes que segurament són més aguts avui que quan ell els va descriure.

Cal que els cristians testimoniem amb la vida i amb la paraula que Crist trenca les cadenes que ens lliguen i ens treu dels abismes. A l’anomenat Tercer Món són sobretot abismes de pobresa material. Al nostre Primer Món són més aviat abismes de pobresa espiritual, de no tenir raons per a viure i per afrontar els problemes de la vida de cada dia, tot i que la crisi econòmica en la què ara som immergits també està produint bosses de pobresa material.

A tots us desitjo una Santa Pasqua de l’any 2009.

 

Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa