Un any més celebrem el naixement del Fill etern de Déu que es fa home per a compartir la nostra vida i alliberar-nos de tots els mals. Aquest diumenge, que coincideix amb la celebració del Nadal de Nostre Senyor Jesucrist, desitjo referir-me a una de les nostres tradicions nadalenques més entranyables: la de fer el pessebre, la representació plàstica del Naixement de Jesús a Betlem, tant popular a les llars catalanes.
Ho faig des del record de la 42a trobada de pessebristes de Catalunya i Balears que enguany ha tingut lloc a Parets del Vallès en ocasió del 25è aniversari de l’Agrupació Pessebrista de Parets. Aprofito l’avinentesa per felicitar a tots els pessebristes, que mantenen viva aquesta tradició i la transmeten als més joves. Aquesta i d’altres iniciatives semblants, a la nostra diòcesi i fora d’ella, penso que ens inviten a reflexionar sobre la saviesa de les nostres tradicions nadalenques. La representació del que succeí a Betlem amb figures plàstiques sempre és evocadora, i també quan es fa amb figures humanes –el que anomenem “pessebre vivent”-.
Sabem que el primer pessebre nadalenc es deu a Sant Francesc qui a Greccio i l’any 1223 volgué representar plàsticament la pobresa que envoltà el naixement del Salvador. Havia de ser un gran sant i un autèntic poeta qui tingués aquesta iniciativa, tan arrelada més tard a Catalunya. Expressió d’això són les associacions promotores d’aquesta tradició, molt freqüents entre nosaltres i molt actives, que en diverses ocasions han organitzat congressos internacionals sobre aquest costum. L’elaboració de les figures del pessebre ha donat, a Catalunya, noms com els de Ramon Amadeu i Damià Campeny.
Antoni Gaudí deia que la litúrgia ho tenia tot previst. I admirava la sàvia pedagogia del culte catòlic en l’ús de la llum, dels colors, dels elements naturals –flors i fruits- posats en el pessebre de cada any al servei de la glorificació de Déu i del goig dels humans per sentir-se tan estimats de Déu. S’ha dit que Gaudí, de profundes arrels franciscanes que es posen en evidència en el seu projecte del temple, construí en la Sagrada Família un monumental pessebre –tota la façana del Naixement- per als visitants i per tots els habitants de la Barcelona d’inicis del segle XX.
Convido tots els diocesans a mantenir viu aquest costum. Una de les lleis de la litúrgia cristiana és la que s’expressa en llatí amb aquestes paraules: Per visibilia ad invisibilia; és a dir, per mitjà del visible, apropar-nos a les realitats invisibles. Fem el pessebre, doncs, i procurem aprofitar totes les possibilitats que ens ofereix: la col·laboració entre els diferents membres de la família, la contemplació de la pobresa amb la que el Salvador volgué fer la seva entrada en aquest nostre món, la pregària i la solidaritat, i sobretot, el fet de penetrar una mica més en aquest misteri d’amor de Déu que actualitza el Nadal.
Sant Francesc d’Assís, a Greccio, segons expliquen els seus primers biògrafs, volgué representar el Natalici del Senyor per tal que el misteri del Nadal entrés pels ulls dels qui varen participar en la representació del primer pessebre de la història. Que tingueu un Sant Nadal.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa