En la personalitat del Papa Francesc hi trobem aspectes molt interessants. Un d’ells és la paciència. Ja en els seus anys de bisbe auxiliar primer i d’arquebisbe de Buenos Aires després trobem un elogi de la paciència molt suggestiu.
En els seus anys de jove, el “pare Bergoglio” estava molt abocat a l’acció. “Jugava a ser Tarzàn” explica a Sergio Rubin i a Francesca Ambrogetti, els dos periodistes que varen recollir les seves converses amb el jesuïta Bergoglio en el llibre publicat recentment amb el títol El Papa Francisco. Conversaciones con Jorge Bergoglio (Ediciones B). Aquests periodistes expliquen que en els diàlegs amb l’arquebisbe de Buenos Aires, aquest pronunciava repetidament l’expressió “transitar la paciència”. Li preguntaren què volia dir amb aquest concepte, i tant per la rapidesa amb què va contestar com per l’èmfasi que hi posà, pogueren adonar-se que havien abordat un punt molt significatiu per al futur Papa.
“És un concepte del que em vaig adonar amb els anys llegint el llibre d’un autor italià amb un títol molt suggestiu: Teologia del fallimento, o sigui, teologia del fracàs, on s’exposa com Jesús va actuar amb paciència. En l’experiència del límit –afegeix-, en el diàleg amb el límit, es forja la paciència: A vegades la vida ens porta no a fer sinó a patir, suportant (del greg hipomoné) les nostres limitacions i les dels altres. Transitar la paciència és deixar que el temps marqui la pauta i amassi les nostres vides”.
Als humans ens encanten les dreceres i ens fan por el camins. Sobretot si són camins llargs. I hi ha camins que no tenen dreceres.
“-¿Creu que la paciència exigeix un aprenentatge?”- li pregunten els periodistes.
“-Sí –els respon Bergoglio-. Transitar amb paciència suposa acceptar això: que la vida és un aprenentatge continu. Quan un és jove es pensa que pot canviar el món i això està bé, ha de ser així, però després, quan cerca, descobreix la lògica de la paciència en la pròpia vida i en la dels altres. Transitar en paciència és assumir el temps i deixar que els altres vagin desplegant la seva vida. Un bon pare, i el mateix una bona mare, és aquell que va intervenint en la vida del fill el just per a marcar-li pautes de creixement, per a ajudar-lo, però que després sap ser espectador dels fracassos propis i dels altres”.
El cardenal Bergoglio proposava als seus interlocutors un model de pare que practica la paciència en el pare de la paràbola del fill pròdig. Ho feia amb aquestes paraules: “Aquesta paràbola m’impressiona molt. El fill demana l’herència, el pare li dóna, fa “el que li sembla” i torna. L’Evangeli diu que el pare el veu venir de lluny. De manera que deu haver estat mirant per la finestra a veure si el veia venir. O sigui, que el va esperar pacientment”.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa