Quan arriba la meitat del mes de setembre, el calendari marca un retorn a la vida normal, passat ja el període estival. Sobretot l’inici del curs escolar condiciona per a moltes famílies aquest retorn a la normalitat de la vida de cada dia. Un nou curs escolar ens invita a pensar també el que en podem dir un nou curs pastoral; és a dir, les activitats normals de les parròquies i altres institucions cristianes. Sobre aquest nou curs en les activitats de l’Església voldria oferir unes breus reflexions.
I la primera d’aquestes reflexions és una invitació a començar el curs amb la moral alta. En les competicions esportives tenir una “la moral alta” diuen que té molta importància. Negativament, es diu que iniciar una prova esportiva amb moral de derrota equival gairebé a donar-la gairebé per perduda.
Amb quina moral -utilizant aquest terme en el sentit explicat- hem de començar el curs pastoral els cristians de la diòcesi de Terrassa? La meva resposta està inspirada en un pensament del professor Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi, en un dels seus darrers llibres. Em va cridar l’atenció el títol que dóna a un dels apartats de la seva obra. Diu així: “Un bon temps per ésser cristians”.
No es pot negar que és una afirmació provocadora. Bo és que ens inviti a pensar en tant que cristians. Demano als qui puguin llegir o escoltar aquestes reflexions que s’ho vulguin preguntar i reflexionin sobre la resposta que s’hagin donat a la pregunta. Personalment, m’ha agradat la resposta que hi dóna aquest laic, relativament jove encara i professor d’història en una universitat de Roma.
“L’Església -escriu aquest professor- es presenta avui al mateix temps dèbil i forta, i sobretot gens incòmoda en un temps no cristià, que és, però, un bon temps per a ésser cristians”. Diu que és un temps no cristià perquè, sociològicament, no és un temps de predomini cristià i d’acceptació de la fe en l’àmbit social. Sens dubte que vivim un temps de pluralisme religiós i cultural, de laïcitat –quan no de pur i dur laïcisme- i de secularitat, un temps en el qual molts viuen com si Déu no existís.
Però a la vegada aquest nostre temps és un moment oportú i bo per a ésser cristians. “El segle XX –diu Riccardi- sobretot amb la proclamació de la Dei Verbum del Concili Vaticà II, ha estat el segle del retrobament de la Paraula de Déu. La força de la comunitat cristiana es descobreix en l’escola quotidiana de la Paraula de Déu. Hem de deixar créixer la Paraula de Déu en el cor de les nostres comunitats i en els nostres cors”.
L’Església ha d’entrar en el tercer mil·lenni no pas arrogant, però tampoc acomplexada i com esmaperduda, com si reconegués la seva derrota, el fet d’haver estat com expulsada de la història. No, els cristians no hem marxat de la història. No estem fora del món. El nostre lloc –el lloc de l’Església- és estar als peus del Senyor, escoltant la seva Paraula, com Maria, i a la vegada treballant com Marta al servei dels nostres germans i germanes. És a dir, que les nostres comunitats ofereixen un espai de silenci, de retrobament de les persones amb si mateixes i amb Déu. I a la vegada un espai de retrobament amb els altres, un espai de fraternitat i de solidaritat amb tots, i d’una manera preferent amb els més pobres i més dèbils de la nostra societat.
Sant Pau, en la força dèbil de l’Evangeli i de l’Església, hi veia la presència de Déu. També els nostres temps de fragilitat de l’Església són temps bons per a ésser cristians. Perquè com diu el mateix Pau (1 Co 1,25), “allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa