Un sol cor i una sola ànima

Continuem la reflexió iniciada el diumenge passat sobre la comunitat cristiana. La comunitat no és una realitat externa que recull i empara les persones, sinó que consisteix principalment en la comunicació espiritual. Jesucrist amb els apòstols formava comunitat. I no tenien sostre ni reglament ni horari… El llibre dels Fets dels Apòstols dóna raó de per què els primers cristians eren una autèntica comunitat: “Tenien un sol cor i una sola ànima” (4,32), i “perseveraven en la comunió” (2,42).

Quan podem dir nosaltres que es té un sol cor i una sola ànima?  En primer lloc, quan hi ha coneixement i amor mutus, no només un coneixement de tipus biogràfic. Tenir un sol cor i una sola ànima és compartir, tenir els mateixos sentiments, com els qui viuen l’amistat, o el clima de família, o que tenen el mateix projecte de vida inspirat en Jesús i el seu Evangeli, els qui arriben a compartir els béns materials i les situacions interiors, els qui es responsabilitzen mútuament els uns dels altres.

La comunitat neix quan s’arriben a viure sobretot tres actituds. En primer lloc, el sentiment del nosaltres, que significa haver fet el pas del jo i del tu vers el nosaltres. Això significa compartir, fer pròpies les situacions dels altres membres del grup. La comunitat neix quan els individus se senten mútuament acollits i acceptats.

En segon lloc, la comunitat neix si hi ha un sentiment d’interdependència, que es pot expressar en aquest lema: “Jo sóc guardià dels meus germans i ells ho són de mi”. Ser comunitat és identificar-se tots els membres del grup amb un projecte comú que estableixi relacions d’interdependència. Aquesta permet la comunió. Ser comunitat és ser interdependents, i això significa saber responsabilitzar-se els uns dels altres.

I, en tercer lloc, el sentiment de participació activa, expressat en aquestes paraules: “Jo tinc el meu lloc”. Cadascú te el seu lloc. Cada membre ha de tenir consciència de desenvolupar un paper en el grup. Cadascú ha de sentir-se útil i ha de saber que aporta la seva col·laboració a l’obra comuna. Un desig desmesurat i impacient d’eficàcia, pot portar freqüentment a concentrar feines i càrrecs en els més dotats per arribar així a resultats immediats. Això provoca inhibicions en els altres i impedeix a altres membres desenvolupar la seva personalitat i la seva capacitat, ja que això és impossible sense responsabilitat i participació.

En aquesta comunitat, la confiança n’és l’ànima. La desconfiança és la negació radical de la comunitat. Quan hi ha confiança les relacions són transparents, càlides, espontànies. Quan no hi ha confiança les relacions són fictícies, falses... La confiança es guanya a força de fidelitat. Però de vegades hem de començar apostant per l’altra persona de bon començament. La confiança s’ha de donar, s’ha d’enfortir i s’ha de guarir per mitjà del perdó mutu i del diàleg franc.

Certament, els cristians tenim una especial vocació a fer comunitat. I sabem que ho podem fer des de la confiança, perquè tots, en la vida comunitària, estem cridats a no cercar res més que la glòria de Déu i que Crist sigui conegut, estimat i imitat, i també estem cridats a servir els germans, especialment els més necessitats. La confiança, entre cristians, cal donar-la sempre per suposada.

 

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa