Fa unes setmanes vaig visitar un sacerdot que havia complert aquells dies 88 anys i 60 anys de prevere aquest any 2004. Segurament és el degà del nostre presbiteri.
Durant el dinar em va explicar que la foto de la meva presa de possessió a Terrassa que va publicar en portada Catalunya Cristiana, en la qual -una vegada acabada la celebració- jo agafava amb les mans el rostre de la meva anciana mare, revelava un amor profund i tendre del Sr. Bisbe cap a la seva mare.
Aquest sacerdot havia comentat als companys el desig que tant de bo el Sr. Bisbe estimés els sacerdots de la diòcesi amb el mateix amor que a la seva mare. El bisbe va respondre que ho intentaria i que demanava l'ajuda dels sacerdots per aconseguir-ho, per aconseguir entre tots que el presbiteri diocesà sigui de veritat una família.
Celebrem aquests dies la festa de la Sagrada Família. Contemplem el misteri de Crist, que va viure al si d'una família. Contemplem la sagrada família de Natzaret -Jesús, Maria i Josep- com a paradigma de família.
Temps estranys i confusos els que ens toca viure quant a la concepció de la institució familiar. Temps en què convé defensar les funcions paterna i materna com a elements insubstituïbles per a una educació i un desenvolupament integral i harmònic dels fills. Temps en què cal tornar a les fonts, a les essències, als valors duradors de la família. Temps en què urgeix recordar el dret i el deure de la família en l'educació. La comunitat familiar és el clima més adequat per a un creixement i maduració personals.
L'arrel profunda del dret i del deure dels pares en l'educació dels fills rau precisament en el fet que els pares han col•laborat en l'obra creadora de Déu engendrant un nou ésser com a fruit del seu amor mutu. En conseqüència, pare i mare a través del seu amor patern i matern han de propiciar el clima familiar que permeti un desenvolupament integral en la relació amb Déu, amb les persones, amb la societat i amb la mateixa creació.
Temps difícils en l'àmbit de l'educació. Dificultats de tot tipus que provoquen de vegades l'abandonament i una espècie de delegació dels deures educatius en diferents instàncies que certament són complementàries -escola, parròquia, temps lliure... - però que no poden cobrir l'espai educatiu que correspon a l'àmbit familiar. I encara estem de sort si no es delega en la televisió o en internet. Ben al contrari, els pares han de perdre molt temps, és a dir, dedicar molt temps a jugar amb els fills, dialogar amb ells, ensenyar-los a pregar, compartir el màxim temps possible. Aquest temps serà el més rendible, el més ben emprat sens dubte. Així els podran educar en els valors fonamentals, en l'amor, en la justícia, en la llibertat, en la solidaritat, en l'autocontrol i en l'austeritat en una època tan dominada pel consumisme.
En aquests dies de les festes nadalenques en què segurament disposarem d'una mica més de temps lliure, mirem de practicar les virtuts pròpies de la relació familiar: amor, esperit de servei, diàleg, paciència, humilitat, perdó, confiança... Demano a Déu per totes les famílies de la diòcesi, perquè siguin comunitats d'amor i de diàleg, demano a Déu pel nostre presbiteri diocesà, perquè arribem a conformar una autèntica família.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
Durant el dinar em va explicar que la foto de la meva presa de possessió a Terrassa que va publicar en portada Catalunya Cristiana, en la qual -una vegada acabada la celebració- jo agafava amb les mans el rostre de la meva anciana mare, revelava un amor profund i tendre del Sr. Bisbe cap a la seva mare.
Aquest sacerdot havia comentat als companys el desig que tant de bo el Sr. Bisbe estimés els sacerdots de la diòcesi amb el mateix amor que a la seva mare. El bisbe va respondre que ho intentaria i que demanava l'ajuda dels sacerdots per aconseguir-ho, per aconseguir entre tots que el presbiteri diocesà sigui de veritat una família.
Celebrem aquests dies la festa de la Sagrada Família. Contemplem el misteri de Crist, que va viure al si d'una família. Contemplem la sagrada família de Natzaret -Jesús, Maria i Josep- com a paradigma de família.
Temps estranys i confusos els que ens toca viure quant a la concepció de la institució familiar. Temps en què convé defensar les funcions paterna i materna com a elements insubstituïbles per a una educació i un desenvolupament integral i harmònic dels fills. Temps en què cal tornar a les fonts, a les essències, als valors duradors de la família. Temps en què urgeix recordar el dret i el deure de la família en l'educació. La comunitat familiar és el clima més adequat per a un creixement i maduració personals.
L'arrel profunda del dret i del deure dels pares en l'educació dels fills rau precisament en el fet que els pares han col•laborat en l'obra creadora de Déu engendrant un nou ésser com a fruit del seu amor mutu. En conseqüència, pare i mare a través del seu amor patern i matern han de propiciar el clima familiar que permeti un desenvolupament integral en la relació amb Déu, amb les persones, amb la societat i amb la mateixa creació.
Temps difícils en l'àmbit de l'educació. Dificultats de tot tipus que provoquen de vegades l'abandonament i una espècie de delegació dels deures educatius en diferents instàncies que certament són complementàries -escola, parròquia, temps lliure... - però que no poden cobrir l'espai educatiu que correspon a l'àmbit familiar. I encara estem de sort si no es delega en la televisió o en internet. Ben al contrari, els pares han de perdre molt temps, és a dir, dedicar molt temps a jugar amb els fills, dialogar amb ells, ensenyar-los a pregar, compartir el màxim temps possible. Aquest temps serà el més rendible, el més ben emprat sens dubte. Així els podran educar en els valors fonamentals, en l'amor, en la justícia, en la llibertat, en la solidaritat, en l'autocontrol i en l'austeritat en una època tan dominada pel consumisme.
En aquests dies de les festes nadalenques en què segurament disposarem d'una mica més de temps lliure, mirem de practicar les virtuts pròpies de la relació familiar: amor, esperit de servei, diàleg, paciència, humilitat, perdó, confiança... Demano a Déu per totes les famílies de la diòcesi, perquè siguin comunitats d'amor i de diàleg, demano a Déu pel nostre presbiteri diocesà, perquè arribem a conformar una autèntica família.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa