Avui us convido a reflexionar novament sobre el fet de construir comunitats. “Construir”, aquest verb d’un sentit immediat tan material, el Papa Francesc el va proposar als cardenals poc després de la seva elecció. Es tracta de construir edificis –casa de Déu i de la comunitat cristiana- però sobretot és urgent, avui, construir comunitats.
La Sagrada Escriptura ens mostra com Déu escull un poble. El seu designi de salvar-nos comunitàriament i per això aplega homes i dones en un sol poble, el nou poble de Déu que és l’Església. L’Església de Jerusalem, segons el llibre dels Fets dels Apòstols, és una comunitat que viu una gran comunió fraterna, que comparteix, que prega, que evangelitza, que serveix, que escolta la Paraula, que celebra la Fracció del Pa (eucaristia). El mateix podem dir de l’Església d’Antioquia, la principal entre les Esglésies nascudes en el si de la gentilitat en els primers temps.
Potser ens anirà bé reflexionar sobre algunes realitats humanes que tot i tenir alguns elements en comú, no es poden considerar ben bé una comunitat cristiana. La comunitat, en primer lloc, no és fonamentalment una estructura externa, sinó una realitat interior, una forma de relació entre les persones. Tampoc no és una realitat només jurídica. Aquestes coses –que són també necessàries- per elles mateixes no creen vincles de fraternitat.
La comunitat no és tampoc una mena de club selecte de persones afins. Al contrari, la heterogeneïtat i el pluralisme són condicions essencials per a una comunitat cristiana. Jesús va convocar persones ben diferents quan a edat, tendències polítiques, posició social, temperament...
La comunitat no és tampoc un equip de treball, és a dir, un conjunt de persones unides per uns objectius, que en principi són externs a les pròpies persones. En realitat, la finalitat principal de la comunitat cristiana és la comunió profunda dels seus membres amb Déu Pare, amb Crist, amb l’Esperit Sant i entre els seus mateixos membres. En una comunitat cristiana el més important són les persones concretes, abans que les seves funcions en el si del grup.
La comunitat cristiana no és un grup terapèutic (encara que guareixi), no és primordialment un grup de suport (encara que doni suport), ni és només un refugi afectiu (encara que doni escalf humà). Perquè un grup de persones arribi a ser comunitat és imprescindible que se sentin interdependents. Els estudiosos del fet comunitari diuen que perquè un grup de persones arribi a ser una comunitat madura és imprescindible que se sentin i siguin interdependents. Cal superar la dependència com a mera submissió; la antidependència, com a reacció adolescent per contraposició a la dependència; la independència, que en aquest àmbit seria una relació sense compromís, per poder arribar a la interdepedència. En aquesta relació cada membre del grup té el mateix dret d’individualitat i d’autodeterminació i dóna el millor de si mateix a favor del projecte comú. El que és meu i el que és teu es complementen en el que és nostre.
Que és, doncs, ser comunitat cristiana? Si tornem a l’Església primitiva, hi trobarem una bona definició a la Sagrada Escriptura: Ser comunitat és “tenir un sol cor i una sola ànima” (Fets 4,32). El que això vol dir serà objecte d’un proper comentari setmanal.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa