He dedicat uns quants comentaris dominicals a l’encíclica del Papa Francesc, la primera en la història que s’ha escrit amb “quatre mans”, essent la seva major part obra del seu antecessor. Un gest de senzillesa i d’humilitat del Papa Francesc, que ha assumit el magisteri del papa Benet –teòleg eminent- en aquesta nova encíclica.
Lumen fidei és un text dens, de tall acadèmic en la mateixa línia que les encícliques anteriors sobre la caritat i l’esperança, un text propi del professor universitari de teologia que fou i segueix essent el Papa emèrit. El Papa Francesc ha fet seu el document i és seu. A l’hora de redactar una encíclica, el Papa pot demanar assessors. En aquest cas ha tingut un “expert” qualificat.
D’entre els punts generals del text, vull subratllar avui allò que els teòlegs anomenen “l’eclesialitat” de la fe. L’Arquebisbe Gerhard L. Müller, Prefecte per a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, i bon coneixedor del treball teològic de Benet XVI –ha treballat en la publicació de les obres completes del papa alemany- va dir, en la presentació d’aquest document, que l’Església és “el lloc genètic” de la fe. ¿Què vol dir això?
Tot i essent una opció que toca íntimament la persona, la fe no tanca el jo en un tu a tu aïllat i aïllant amb Déu. La fe es transmet, per dir-ho així, per contacte, de persona a persona, com una flama n’encén una altra.
L’encíclica, és certament un text dens però aporta una bella imatge litúrgica que permet expressar de manera eficaç el que significa la dimensió eclesial de la fe (n. 37). El mateix títol llatí del document –Lumen fidei (la llum de la fe)- evoca una altra expressió que li és propera: Lumen Christi (la llum de Crist). En la solemne Vetlla de Pasqua, després d’encendre amb el “foc nou” el ciri pasqual –símbol del Crist ressuscitat- el sacerdot entra al temple a les fosques dient tres vegades Lumen Christi, i tots els fidels, que entren en processó a l’església, van encenent les seves candeles en la llum tènue del ciri pasqual, fins que tot el temple queda il·luminat.
La fe cristiana és una trobada personal amb Jesucrist, però inseparable d’un altre encontre: el que es viu al si de la comunitat d’homes i dones –germans en la fe- que també han trobat el Senyor. La fe estableix una germanor a l’Església.
El teòleg Salvador Pié –que ha estudiat i escrit molt sobre l’Església- es pregunta: ¿quin lloc te l’Església en la fe cristiana? Y respon que l’Església, per al Credo més antic que és dels segles II i III, no és el centre ni l’objecte primari de la fe, com ho són les tres persones divines de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, sinó que l’Església és “el lloc i el context on es creu. Per això, a l’interior de l’article dedicat a l’Esperit Sant s’inclou l’Església quan s’afirma: ‘Crec en l’Esperit Sant, la santa Església catòlica”. Així doncs –afegeix el nostre teòleg- “la fórmula ‘creure en l’Església’ perquè sigui compresa correctament, s’ha d’interpretar en el sentit de creure eclesialment”.
“L’Església és una mare que ens ensenya a parlar el llenguatge de la fe, diu l’encíclica (n. 38). És semblant a allò que ens passa amb l’aprenentatge del llenguatge humà, que seria impossible si estiguéssim aïllats de la comunitat humana. L’Església ens ensenya a parlar la llengua de la fe i la nodreix i l’acompanya durant tot la vida amb els sagraments de la fe. L’Església és la mare de la nostra fe, perquè la fe es viu dintre de la comunitat eclesial, s’inscriu en un nosaltres comunitari.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa